Mossos i estudiants mediatitzats
Els media creen constantment els seus punts d’atenció, i en aquesta persistència arriben a originar una realitat que intuïtivament no percebem com la realitat que nosaltres vivim. Aquests dies el punt d’atenció mediàtic són els mossos, o més exactament, el conflicte de mossos i estudiants anti-Bolonya, les corredisses i les protestes dels uns i la reacció proporcionada o desproporcionada dels altres. Durant tot el dimecres d’aquesta setmana, després de saturar-nos amb reportatges, repeticions i opinions sobre la càrrega de la policia el dijous de la setmana passada, tots els media anunciaven per a l’endemà la manifestació que preparaven els estudiants per protestar contra Bolonya i contra l’actuació de la policia. Ens preparaven i ens posaven a punt per a l’espectacle del dia següent. Literalment, es demostrava que els media no són referents de cap realitat sinó que creen el seu propi missatge. I segons aquest missatge, havíem d’estar pendents del que els mateixos media explicarien avui del que s’hauria esdevingut. Creaven un temps virtual, un focus temporal d’atenció mediàtica sobreposat al temps vital dels espectadors que som nosaltres.
Aquesta creació de missatges virtuals troba la seva consistència en el fet de buidar de contingut, de significat, els signes que successivament genera, i per això el temps virtual és més durador com més insignificants són els missatges que recrea (és la base de la televisió-escombraria que amb formats menys cridaners contamina bona part dels programes televisius i radiofònics). En aquest espectacle mediàtic, ni els mossos ni els estudiants interessen per la seva significació social sinó només per la seva aportació a l’espectacle, al camp visual, i conceptualment confús, dels pals guarnits amb senyeres, dels estudiants, contra les porres i les viseres dels mossos. El sentit d’uns i altres ens ve definit pel que els media entenen que és rellevant en el context de l’espectacle que ells mateixos creen. La pregunta d’aquest matí als espectadors en el programa televisiu d’en Josep Cuní era exactament aquesta: “creus que la manifestació pacífica dels estudiants ahir legitima la seva oposició al Pla Bolonya ?”. És a dir, la legitimitat parteix de l’espectacle, del missatge dels media, no de les raons objectives que poden existir per defensar-lo o atacar-lo. En aquesta tessitura tant els mossos com els estudiants entren en el cercle viciós de la sospita permanent: els mossos poden ser uns ogres sense escrúpols o uns pacients servidors de l’ordre, i els estudiants uns fills de papà revoltosos i antisistema o uns subjectes crítics i conscients de les limitacions del Pla. Però tot a gust del consumidor-espectador, i segons les receptes que serveixen els media, no pas perquè tinguem motius raonats per reconduir els extrems i corregir o moderar el conflicte.
Aquesta creació de missatges virtuals troba la seva consistència en el fet de buidar de contingut, de significat, els signes que successivament genera, i per això el temps virtual és més durador com més insignificants són els missatges que recrea (és la base de la televisió-escombraria que amb formats menys cridaners contamina bona part dels programes televisius i radiofònics). En aquest espectacle mediàtic, ni els mossos ni els estudiants interessen per la seva significació social sinó només per la seva aportació a l’espectacle, al camp visual, i conceptualment confús, dels pals guarnits amb senyeres, dels estudiants, contra les porres i les viseres dels mossos. El sentit d’uns i altres ens ve definit pel que els media entenen que és rellevant en el context de l’espectacle que ells mateixos creen. La pregunta d’aquest matí als espectadors en el programa televisiu d’en Josep Cuní era exactament aquesta: “creus que la manifestació pacífica dels estudiants ahir legitima la seva oposició al Pla Bolonya ?”. És a dir, la legitimitat parteix de l’espectacle, del missatge dels media, no de les raons objectives que poden existir per defensar-lo o atacar-lo. En aquesta tessitura tant els mossos com els estudiants entren en el cercle viciós de la sospita permanent: els mossos poden ser uns ogres sense escrúpols o uns pacients servidors de l’ordre, i els estudiants uns fills de papà revoltosos i antisistema o uns subjectes crítics i conscients de les limitacions del Pla. Però tot a gust del consumidor-espectador, i segons les receptes que serveixen els media, no pas perquè tinguem motius raonats per reconduir els extrems i corregir o moderar el conflicte.
Comentaris