La migració, mirall de les fractures socials

 

 “En definitiva, la migració no és l’origen de les fractures socials que travessen les nostres democràcies, sinó el mirall que les reflecteix i les amplifica. Quan un barri es tensiona per l’arribada de població migrant, el mirall no està mostrant la nostra incapacitat per a garantir l’accés a un habitatge digne. Quan sorgeixen conflictes en un centre de salut o en una escola pública, el mirall reflecteix el deteriorament i l’infrafinançament dels nostres serveis públics. Quan proliferen l’explotació laboral i els assentaments informals, el mirall ens retorna la imatge d’un mercat de treball precaritzat i d’una inspecció laboral insuficient.

   Trencar el mirall no solucionarà cap d’aquests problemes. Expulsar el migrant no construirà més habitatges socials, no contractarà més metges ni millorarà  els salaris de la classe treballadora autòctona. L’única sortida política viable i èticament defensable és governar el reflex: intervenir sobre les causes estructurals de les desigualtats, enfortir l’Estat del Benestar per a tots els residents i dissenyar una política migratòria integral que permeti a les persones, independentment dels seus orígens, aportar el seu talent i projectar un horitzó vital de futur.

   La realitat demogràfica ens ha arribat. Espanya ja ha canviat irreversiblement. La responsabilitat històrica que recau sobre les nostres institucions és decidir si les nostres polítiques evolucionaran al mateix ritme. Si persistim en tractar la migració com una anomalia transitòria, seguirem arribant tard al nostre propi present. Si la instrumentalitzem exclusivament com un pedaç  per a les nostres carències laborals, deshumanitzarem els que sostenen la nostra economia. Però si assumim la valentia política de tractar-la com el que realment és (una dimensió estructural i definitòria de l’Espanya del S.XXI), estarem en disposició de construir una política d’Estat madura, fonamentada en els drets, el pragmatisme i l’ordre democràtic. Aquesta és, en definitiva, l’única narrativa capaç de garantir el nostre futur compartit”.

 

(Belén Vallina Gonzàlez a “La Maleta de Portbou”, Setembre-Octubre 2026. Belén Vallina és presidenta de Yaran Foundation, dedicada a la inclusió sociolaboral de persones refugiades i migrants)

 

  La reflexió de Belén Vallina em porta a la constatació de la immensa hipocresia que revesteix totes les narratives sobre la migració que la consideren un perill per a les societats d’acollida i un factor de disgregació social i econòmica que cal revertir. Sosté l’escriptor Theodor Kallifatis en el seu llibre “Mares i fills”:

   “A Grècia, com a Suècia, la manera de confrontar els immigrants és la mateixa. Oficialment són un problema. Extraoficialment, una solució. Immediatament em ve a la memòria el poema de Kavafis “Esperant els bàrbars”, els que espera tota Alexandria però no arriben. I és una llàstima, perquè “aquesta gent al cap i a la fi era una solució”, diu el poeta.

  Quanta raó té. Tota Europa espera els Bàrbars. I ningú es pregunta qui són finalment els bàrbars. Serem potser nosaltres mateixos?”