El joc, els gestos i els llocs

 

 

   Més enllà de l’explotació econòmica de l’esport, i del futbol en particular, podem aproximar-nos a la seva dimensió pròpiament lúdica i al que aquesta dimensió comporta de més profund per als seus protagonistes i espectadors. L’esport, tots els esports, són una manifestació de la realitat superior del joc. També el futbol participa d’aquesta dimensió, i la final d’ahir de l’Eurocopa entre Espanya i Anglaterra m´ho recordava, en tant que espectador habitual de l’espectacle dels esports en general, vinculat a una modesta pràctica juvenil, i de primera joventut, del futbol precisament. Encara ara seguint alguns partits em veig corrent pel camp, imaginant la passada o la recepció de la pilota. I el mateix deuen sentir tots els espectadors a qui els agrada l’esport, i més si l’han practicat en algun moment de la seva vida o encara el practiquen.

   Va ser Johan Huizinga qui amb la seva obra “Homo ludens” (1938) de manera raonada i convicent ens va posar al davant la dimensió constitutiva del joc com aspecte antropològic essencial que contribueix al desenvolupament de la cultura. Inspirat en gran part en l’aportació de Huizinga, Hans-Georg Gadamer va desenvolupar el concepte de joc relacionant-lo amb la creació artística. El joc, diu Gadamer, està per sobre del jugador, és una realitat superior que el transcendeix però que el necessita per representar-lo, per activar-lo mentre es desenvolupa en un moviment constant de repetició, d’anades i vingudes. El joc és subjectivitat i representació, sobretot autorepresentació que crea espectacle i protagonistes que arriben al públic. Els infants sempre juguen , prescindint de normes, i el contacte amb el joc constant els fa persones.

  Fa uns anys, en un espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, el dramaturg de l’obra, Víctor Molina, senyalava els elements constitutius de l’art de la dansa, la mesura, la memòria, l’agilitat, les maneres,  el domini de la superfície, i sobretot d’allò que anomenava “fantasmata”, aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, deia,, en la seva mateixa flagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps (en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”.

   El mateix Cesc Gelabert relacionava directament la dansa amb el moviment del joc del futbol en els espais que obre i recrea constantment, destacant el domini de l’espai visual que tenia Iniesta.  Podem dir que el joc, com la dansa, no té lloc només quan passa, quan veiem que la pilota corre i va d’un cantó a l’altre, sinó que s’intueix com una complexa teranyina de relacions anteriors, simultànies i posteriors, entre els jugadors (els ballarins), el camp (l’escenari), el temps, l’esforç, la superació i la memòria (del propi cos, de la preparació i del col.lectiu que representa) que cada contrari posa en joc. El joc, com la dansa, viu de la memòria i del temps invisible sobre el que es desplacen els jugadors-ballarins convertint-se en imatges sobre un escenari concret, imatges que volen aturar el temps en el moment primordial del gol, del punt o la cistella. Quan es marca un gol el temps s’atura i el jugador-ballarí es converteix en fantasmata, imatge que sosté momentàniament el decurs inevitable del temps i envigoreix la memòria sotmesa al fluir constant.

  És a partir de la capacitat de creació d’imatges i de representació que té el joc que els jugadors, durant el partit o després, i sobretot  després de la consecució  d’un gol, recreen les seves pròpies imatges, posen en joc el seu espai particular de memòria amb gestos que els vinculen amb la seva identitat personal i social. Recordo molt bé la imatge que va donar a conèixer Andrés Iniesta després d’aconseguir el gol de la victòria en la final del mundial de Sudàfrica contra Els Països Baixos (2010). Era la imatge, gravada a la samarreta que portava a sota, del seu amic Daniel Jarque, capità de l’Espanyol, l’equip rival, que havia mort sobtadament encara no feia un any.

   El gest de Lamine Yamal amb les dues mans, dibuixant el número 304 que correspon al districte del barri de Rocafonda de Mataró on va néixer com a fill d’immigrants ara fa disset anys, marroquí el pare i guineana la mare, té la mateixa força que aquell gest de l’Iniesta de fa catorze anys, i respon a la mateixa dinàmica expressiva que crea el joc i a la necessitat de fer-ne partícips als espectadors. Iniesta reivindicava el seu amic amb la samarreta. Amb el número que dibuixa amb les mans Lamine Yamal  reivindica el seu barri, el seu lloc d’origen, els seus pares, l’àvia Fàtima que va fer venir tots els fills de l’Àfrica, els seus companys, els seus veïns, les seves places i carrers, els seus centres, les seva escoles i el seu centre de salut. Reivindica sobretot la dignitat dels que hi viuen i la necessitat de superar les condicions de pobresa que limiten el creixement personal i social.

  L’exalcalde de Mataró, Manuel Mas, ha fet una detallada exposició de les condicions del barri des de la seva caòtica creació, abans del Pla General de 1977, fins a la situació actual . Acaba dient l’exalcalde: “malgrat la seva inclusió en els Plans de Barris dels Governs d’esquerres -després abandonats-  la configuració social del barri experimenta una gran mutació. El gruix social que l’havia construït, la primera onada migratòria dels ”desarrollismo”, es reemplaçat per la nova immigració. Tot canvia amb el nou segle i acceleradament. S’intenta un treball intercomunitari, però no és gens fàcil. La nova gent que s’aposenta a Rocafonda porten noves olors, nous colors, noves menges, nous Déus, noves costums i comportaments. Tot procés migratori té característiques comunes: Els nou vinguts busquen la companyia de gent dels seus, sorgeixen noves estructures: familiars, comercials, de convivència,... Cal entendre-ho, acceptar-ho i intentar  que aquest procés no derivi  cap a una segregació que serà dolenta per tothom, els nous i els vells. La tasca és ingent i no hi ha massa exemples reeixits a curt termini”. Al

   El gest de Lamine senyalant el seu lloc em porta també a mi a reivindicar la dignitat i l’eficàcia, malgrat les limitacions, dels mateixos llocs on vam instal.lar-nos amb la Rosa els primers anys de casats a partir de 1978. El balcó donava a la Plaça Joan XXIII on encara no hi havia la “Deessa”, l’escultura de Iago Vilamanyà (1984). El fill anava a l’escola bressol dels baixos de l’edifici de la Cooperativa del carrer Poeta Punsola, i més endavant la filla a l’escola bressol de Can Noè. I tots dos a l’escola Rocafonda on van fer tota la primària. Amb els alumnes de l’escola Germanes Bertomeu, on uns anys vaig fer de mestre, féiem les activitats esportives i organitzàvem partits entre cursos al camp de sorra improvisat al final del Carrer Pau Picasso, tocant a la Riera de Sant Simó. El mateix camp, després transformat amb gespa artificial, on Lamine Yamal va començar a jugar a pilota amb els amics molts anys després.

   El joc, els gestos i els llocs ens impliquen a tots. Hi ha un corrent de vida que a tots ens porta i que de tant en tant deixa anar els seus signes, els seus gestos,  perquè els interpretem i ens ajudin a saber on son i d’on venim. Molts ciutadans i actors socials del barri de Rocafonda, d’abans i de després de la Transició, poden veure’s reflectits en el gest de Lamine Yamal.