La Sala Penal del TS, un baluard polític contra l’aplicació de l’amnistia

 

   Contra el que se n’hauria d’esperar, la Sala Penal del TS s’ha convertit en el baluard polític contra l’aplicació de l’amnistia, desnaturalitzant les seves funcions i actuant com si fos un grup parlamentari privilegiat amb la  facultat de bloquejar l’acord  del Congrés que la va aprovar per majoria absoluta. Està actuant com un organisme polític més en contra de la majoria del Congrés en comptes de complir amb la seves obligacions jurisdiccionals.

   La interpretació que fa del supòsit de fet recollit a la Llei d’amnistia per no aplicar-lo al delicte de malversació és d’una imprevisibilitat manifesta. Sí que era previsible que s´hi oposés, però no amb l’argumentació que exposa en la Resolució del passat 1 de juliol, “fora dels límits de la lògica”, com ha manifestat la magistrada discordant de la majoria de la Sala, Ana Ferrer. La Sala podia plantejar una qüestió prejudicial davant el TJUE, relativa al delicte de malversació , o una qüestió d’inconstitucionalitat davant el TC, però no ho fa i va directe a bombardejar la voluntat de la majoria del Congrés utilitzant el prejudici polític contrari a la Llei, entrant en contradicció amb els seus propis arguments jurídics exposats en la Sentència del procés d’octubre de 2019, i posteriorment en la Revisió de la mateixa el febrer de 2023, després de la reforma penal dels delictes de sedició i de malversació. Ha decidit atacar frontalment per la malversació en comptes de buscar una argumentació objectiva i raonada, pròpia o aliena. Que ho facin els altres, ens ha vingut a dir. S’ha limitat a una qüestió d’inconstitucionalitat pel delicte de desobediència, que no comporta presó, mentre que la magistrada discordant aconsellava interposar la qüestió prejudicial pel delicte de malversació davant el TJUE.

   La intencionalitat política de la Sala va anar surant durant tota la instrucció de la causa del procés, en el judici i en la Sentència, i va quedar encara més palesa en la revisió de la mateixa no donant lloc a l’aplicació en benefici dels condemnats de la reforma del delicte de malversació, considerant que se’ls havia d’aplicar la modalitat agreujada del delicte. I això perquè la circumstància de l’ànim de lucre que es va introduir en el tipus agreujat del delicte considerava la  Sala que era del tot equivalent al benefici polític i social que es pretenia amb la malversació. La decisió va ser unànime, com la Sentència del procés, no així la del passat dia 1.

   En la interlocutòria de febrer de 2023 l’argumentació era jurídica, d’acord amb els antecedents jurisdiccionals de no identificar la intenció lucrativa només amb el benefici patrimonial. Així i tot, s’hi contenia un pronunciament que ja anunciava la intenció d’oposar-se a qualsevol revisió, un pronunciament com aquest amb un biaix netament polític: “Sería contrario a la más elemental lógica jurídica entender que quien hace suyos los fondos públicos incurre en una pena que puede llegar a los 8 años de prisión y quien los destina a una actividad delictiva o antijurídica -en nuestro caso, la celebración de un referéndum prohibido judicialmente- pueda ser castigado con una pena de multa”.

    El biaix polític es reforça en les notes introductòries de la resolució del passat dia 1  que posen de relleu “las dificultades interpretativas a las que ha tenido que hacer frente la Sala, a la vista del «ritmo de alta velocidad» que ha presidido la aprobación de la Ley de Amnistía”. Aquest ritme d’alta velocitat també voldria dir que qui no corre vola, i la Sala vola cap a l’oposició frontal en contra dels seus propis arguments.

  Vegem-ho breument, perquè les suposades dificultats interpretatives no juguen cap paper en la decisió presa per endavant de denegar l’aplicació de l’amnistia a la malversació.  Com que en la Sentència del procés la Sala no va vincular mai la malversació amb el benefici patrimonial dels encausats, i es va limitar en la revisió de la mateixa a equiparar l’ànim lucratiu amb l’avantatge polític i social, ara s’havia d’introduir algun argument que relacionés la malversació del procés amb l’enriquiment i el benefici patrimonial personal. I això perquè la Llei d’Amnistia diu clarament que la malversació queda en l’àmbit objectiu d’aplicació sempre que no hagi existit propòsit d’enriquiment (art 1.1a), i que no es considerarà enriquiment  l’aplicació dels fons públics a les finalitats del procés quan no hi hagi hagut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial (art 1.4).

  La Sala troba la manera de relacionar la malversació del procés amb el benefici personal de caràcter patrimonial amb una argumentació com aquesta: “Todos los ciudadanos que consideraron conveniente hacer una aportación económica, mayor o menor, al proceso de independencia vieron recortado su patrimonio. Así lo entendieron y así lo aceptaron. Quienes eran ajenos al desempeño de funciones públicas y, por tanto, no custodiaban fondos públicos, aportaron las cantidades que consideraron oportunas para hacer realidad lo que luego resultó un frustrado proceso político. Pero todos ellos sufrieron un decrecimiento de su patrimonio. Por el contrario, los responsables políticos que disponían de ingentes partides presupuestarias y dispusieron de ellas para favorecer los mismos fines no vieron alterado su patrimonio en esas cuantías porque no les hizo falta. El dinero de todos sirvió para no minorar el dinero de unos pocos.. En definitiva, obtuvieron un beneficio personal de carácter patrimonial”. És a dir, hi ha hagut benefici patrimonial dels encausats no perquè hagin disposat de béns públics sinó perquè la seva disposició els va evitar de comprometre el seu propi patrimoni. Una mena de lucre cessant sui generis o un peculiar estalvi de despeses.  Una argumentació enrevessada com aquesta està, efectivament, fora dels límits de la lògica.

   El mateix enrevessament trobem a l’hora de justificar el suposat perjudici que la malversació del procés significa per a la UE: “ «No es difícil aventurar que la ruptura de la integridad territorial de Europa -esa desconexión existió, aunque durara sólo unos pocos segundos- encerró un grave peligro de afectación de los intereses financieros a los que se refiere el art. 2.e) de la Ley de Amnistía. Y son más que evidentes las consecuencias que para el presupuesto de la Unión Europea -formado entre otras aportaciones por una proporción de la renta nacional bruta de cada país,en función de su nivel de riqueza, y un porcentaje sobre la recaudación del IVA de cada Estado- podía llegar a representar la descomposición territorial de España y la consiguiente ruptura de los límites territoriales y políticos de laUnión». Que li preguntin a la UE si pensa que els seus interessos financers van quedar realment, o potencialment, afectats per la malversació del procés.

   La magistrada Ana Ferrer adverteix  que “no es poden fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma”. A això s’ha dedicat la majoria de la Sala Penal.  “L’unica interpretació de la llei que ara apliquem, continua dient aquesta magistrada, ens porta a entendre  que aquest benefici orientat a procurar el projecte independentista català és precisament el que la llei vol amnistiar”. I és aquest benefici que la llei vol amnistiar el que la Sala bloqueja. I encara afegeix que “la resolució de la Sala és contrària a qualsevol orientació possible en favor de l’encausat que, malgrat l’excepcionalitat de l’amnistia sempre ha de conjugar-se quan  es tracta de lleis amb efectes penals”.

  Es pot ser molt crític amb la llei d’amnistia i amb els actes del procés, però el que la Sala Penal del TS no pot fer és retorçar la intenció i la literalitat mateixa de la llei de tal manera que acaba per demostrar una voluntat política de bloqueig dissimulada sota capes d’arguments fora de tota lògica.