Botxins de si mateixos

 

 Els negociadors d’ERC amb el PSC per a la investidura de Salvador Illa amenacen en un article conjunt d’ahir a La Vanguàrdia amb un ultimàtum: nou pacte fiscal o noves eleccions. El pacte fiscal que exigeixen es correspon amb el finançament singular que el mes de març, abans de les eleccions, va presentar el president Aragonés amb la consellera d’economia: sortir del règim comú de finançament; hi ha d'incloure tant la gestió com la recaptació, liquidació i inspecció dels impostos recaptats a Catalunya, a més de l'objectiu d'augmentar la capacitat normativa "en tots els tributs"; també caldria fixar una quota de solidaritat amb la resta de l'Estat, i una aportació pels serveis que presta a Catalunya.

   Davant la dificultat d’arribar a un acord amb el PSOE en aquests termes, i trobant-se ERC en procés de desintegració de la direcció del partit acumulant lluites internes personals i opinions contràries sobre la conveniència d’un acord amb el PSC, formulen un ultimàtum al.legant que “Catalunya no mereix noves eleccions ni un govern que li giri l’esquena”. Un ultimàtum ben singular plantejat des d’una posició política d’extrema fragilitat que desvetlla un instint de pura supervivència en l’àmbit del pretès nacionalisme hegemònic, en el que s’ha vist clarament desbancat per Junts i superat, d’altra banda, per la pèrdua de la majoria independentista en el Parlament. En aquest context, el sentiment acomplexat que sempre ha dominat ERC el paralitza completament. No sap què fer. I per això ha de recórrer als plantejaments maximalistes. És un tot o res, diuen a l’article, un pas de gegant per estar més preparats i en les millors condicions per assolir la llibertat del país. Treure forces de flaquesa per aparentar que estan on sempre han estat durant el procés. Com si el resultat de les últimes eleccions, amb pèrdua de 13 escons, no s’hagués produït. Maximalismes sobre el buit, el buit electoral i el buit d’un direcció que s’espolsa les responsabilitats i que si alguna cosa vol deixar clara és que es manté en els postulats del procés, en la mateixa bombolla.

  Estem, una altra vegada, davant la lògica de l’autoengany que es dissimula amb l’argument de reclamar espais de sobirania per a Catalunya que no es mereix, diuen, que el govern li giri l’esquena. De quin govern parlen si d’entrada se situen en l’oposició? Un ultimàtum només el pot plantejar seriosament la part que està en condicions d’intentar una millora objectiva de la situació social, econòmica i política de l’autogovern en el cas que l’altra part no accepti la seva proposta. I ERC de cap manera es troba en aquestes condicions. La seva condició només li permet recórrer al xantatge de la negativa a la investidura si no obté un finançament singular. Un finançament, d’altra banda, que hauria de gestionar un govern del que no formaria part. L’alternativa de noves eleccions no afavoreix ningú, començant per la mateixa ERC, i no diguem ja Catalunya. Amb aquesta alternativa sí que ERC gira l’esquena a Catalunya, i molt probablement l’electorat ho interpretaria així en una repetició electoral que, en el millor dels casos per a ERC, la tornaria a situar en una disjuntiva molt semblant a la d’ara.

   ERC es fa botxí d’ella mateixa. Cada dia que passa empitjora la seva situació política. L’absència total d’autocrítica li furta la possibilitat de buscar alternatives realistes a la situació en la que l’ha deixada el fracàs del procés. Si reconeix, com de fet ho fa en l’article de La Vanguàrdia, que és l’hora d’inaugurar un nou cicle polític, també ha de reconèixer que el nou cicle passa per la investidura de Salvador Illa, no per la repetició dels autoenganys del procés.

   Al buit de la direcció, i al desconcert generador de contradiccions i  maximalismes, s’hi ha afegit a última hora l’abandó d’Ernest Maragall. Un abandó que potser ha tardat massa després de l’escàndol dels cartells de bandera falsa que el mateix Ernest Maragall va poder relacionar amb el propi partit al cap de poc de presentar denúncia.  En aquest cas el partit s’ha fet més que mai botxí de si mateix. Ernest Maragall ho ve a reconèixer amb algun circumloqui: “no puc deixar això a l’aire, no puc continuar esperant que es produeixin conseqüències jurídiques. Fins aquí hem arribat, amb vergonya i horror”.

   En un poema que Jordi Llovet va traduir amb el títol de “”Botxí de si mateix”, Baudelaire exclamava:

Jo soc ferida i soc punyal,

la galta i la plantofada,

soc el cos i soc el mal,

la víctima i el botxí.