Què acabarà votant ERC ?

 

   El vot favorable d’ERC, juntament amb el dels Comuns i el PSC, és indispensable per investir president de la Generalitat Salvador Illa. La negativa d’ERC ens abocaria a unes noves eleccions, l’opció preferida de Junts. A hores d’ara pesen més els dubte que les certeses. Oriol Junqueras, que ja no és el president de la formació, apel.la a un hipotètic acord amb el PSC si el contingut fos acceptable i raonable, mentre que la secretària general Marta Rovira, en  el període provisori que s’ha concedit fins al Congrés de novembre, posa com a condició prioritària un finançament “singular” per a Catalunya.

   La posició d’Oriol Junqueras apunta més a una eventual negociació directa amb el PSC, mentre que la posició de Marta Rovira  pressiona directament el govern de Pedro Sánchez que ha començat a moure fitxa per boca de la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda admetent, sense més concrecions, que la situació de Catalunya mereix una consideració “singular”.

   De tota manera, Salvador Illa hauria de moure’s, com senyala avui el director de La Vanguàrdia Jordi Juan, per les raons que dona i, sobretot, penso, per no donar la impressió que el govern de la Generalitat depèn de Madrid com el de l’Estat depèn de Junts. És des de la Generalitat i de les seves institucions , i no des dels acords puntuals i bilaterals dels partits amb el govern central, que s’han d’encarrilar les polítiques del govern català. Un govern condicionat per les opcions de Madrid naixeria coix. I justament per això la decisió que acabi prenent ERC hauria de significar no un pas més en les exigències a Sánchez sinó l’assumpció de la realitat del país i del resultat de les eleccions, treballant corresponsablement en la seva governació, amb totes les seves possibilitats i tots els seus límits.

   Assumirà ERC aquesta corresponsabilitat? Examinant el capteniment polític d’ERC durant el procés, no sembla que en algun moment hagi donat mostres d’estar en condicions de sortir de la bombolla de l’ideal d’una república catalana independent i a l’abast com a condició determinant, gairebé exclusiva, de tota política catalana. Dins d’aquest idealisme, instrumentalitzat materialment, primer per Convergència i després per Junts  amb la finalitat més tangible de mantenir-se en el poder, ERC ha anat fent tombs sempre a remolc de les directrius de Convergència i Junts, estimulada, això sí, pels resultats de les autonòmiques durant el procés, fins al 12M en què la realitat la torna a situar en els mateixos 20 escons que tenia en el tripartit de Montilla. Si llavors, com en el  primer tripartit amb Maragall, va tenir una posició rellevant, també la podria tenir en un govern de Salvador Illa.

   De tota manera, a ERC li pesa encara el procés i el seguit de pronunciaments i posicionaments presos durant tots aquests anys. Marc Àlvaro, número tres de la llista d’’ERC al Congrés en les últimes eleccions, es formulava “La pregunta maleïda” per a ERC en un article a La Vanguàrdia del primer de juny de 2023 en aquests termes: “Què pot oferir que il·lusioni al seu electorat un partit l’objectiu històric del qual avui està situat en un demà indeterminat?”

   En l’idealisme d’aquest demà indeterminat s’ha anat perdent ERC, i ens ha fet perdre bous i esquelles a tota la societat catalana. En cap moment ha estat capaç de plantejar-se críticament un canvi de rumb durant el procés i després del seu fracàs. El setembre de 2020 Oriol Junqueras i Marta Rovira escrivien a quatre mans “Tornarem a vèncer (i com ho farem)”, un manual que es presentava com la fórmula per preparar Catalunya per a un embat guanyador amb l'Estat.

    El maig de 2021, quan Aragonès ja donava per trencada la negociació amb Junts per la seva investidura (negociació que es va recuperar amb el resultat de veure’s abandonats en el darrer govern de la Generalitat), va semblar que es produiria una inflexió en el capteniment d’ERC Joan Tardà cridava (com ho fa ara) a respectar el principi de realitat : “Fa falta iniciar una solució democràtica basada en el principi de realitat, perdre el temps i no fer Govern no només és jugar a la ruleta russa d’una repetició electoral que desembocaria en rancor i ens portaria a una gran abstenció, sinó que també és un acte de gran irresponsabilitat de part de JxCat. No s’entén que ERC hagi de passar aquest calvari”. Aquelles paraules poden semblar una profecia de l’actualitat.

   Malauradament, però, i malgrat preguntar-se per la legitimitat de l’1-O, el novembre de 2022, després de la ruptura del govern, Oriol Junqueras parlava del PSC amb aquests termes: “Primer ha de fer passos per “reconciliar-se amb un 80% de la societat catalana per poder pactar pressupostos”.  S’havia d’entendre que el 80% de la societat catalana era la que representava l’independentisme, però els pressupostos del 2023 es van haver d’aprovar amb el PSC.

   En les hores baixes de les eleccions municipals (maig de 2023) la proposta del president Aragonès de formar un front comú de l’independentisme va ser interpretada per Oriol Junqueras no en el sentit de tornar a una llista única sinó d’aconseguir acords programàtics de mínims, incloent en aquests mínims la defensa de la llengua i l’escola catalana, el final de la repressió i la defensa del principi democràtic del dret a l’autodeterminació i l’amnistia.

   L’amnistia ja és vigent però les ziga-zagues d’ERC l’han lligada de tal manera que sembla difícil que pugui donar pas al punt d’inflexió que busca Illa en el govern de la Generalitat. Abans de la desfeta del tripartit de Maragall a rel de la discussió de l’Estatut del 2006, el llavors Conseller Primer d’ERC J. Bargalló parlava de la voluntat d’aconseguir "el millor Estatut possible", i després d’elogiar el procés de discussió seguit, amb la intervenció de totes les institucions del país en seu parlamentària, assegurava que seria "frustrant" no arribar a cap concreció, ja que significaria un retard per a l’ordenació de Catalunya de 20 anys o més, apostant per "un avenç possible, raonable i substancial en benefici de tota la població". Tant de bo que aquelles reflexions de Bargalló ajudessin ara a ERC per evitar una nova frustració de 20 anys o més a l’ordenació de Catalunya.