L’amnistia al carril de sortida , Junts en regressió i ERC estancada

 

 L’aval que finalment ha obtingut l’informe del Fiscal General en el Consell de la Fiscalia sobre l’aplicació general de l’amnistia, després que aquest mateix organisme hagués reiterat la seva frontal oposició a la tramitació de la llei, obre el camí a un optimisme raonable. Pendent, però, de la decisió que prengui el TS, si opta per presentar una qüestió prejudicial davant el TJUE (que es podria resoldre per via d’urgència en uns mesos, deixant en suspens l’aplicació de la llei però permetent en tot cas el retorn de Carles Puigdemont) o si opta per presentar-la davant el TC demanant també la suspensió cautelar amb els mateixos efectes. En qualsevol supòsit la iniciativa parlamentària per l’amnistia pren força.

   No es pot dir el mateix del panorama català per la investidura del nou president i la formació de govern, En aquest terreny guanya la inèrcia del procés que ha tingut una nova victòria en la formació de la mesa del Parlament  amb majoria d’un trencadís independentista que podria convertir la legislatura en una altra cursa d'obstacles.

   Més que les negociacions entorn d’un pacte de finançament el que impedeix la investidura és el posicionament obstruccionista de Junts, per una banda, la regressió a l’aposta de confrontació radical aprofitant l’escapatòria de l’amnistia i la finestra d’oportunitat dels set vots al Congrés, i per l’altra, el cop electoral sofert per ERC que la manté en estat catatònic, amb pèrdua de voluntat per plantejar-se prioritàriament  la necessitat de governació de Catalunya més enllà del replantejament dels objectius del partit i del passar comptes als seus líders. Té molta raó  Josep Martí Blanch: Catalunya no importa. Amèn i ratafia!

   Junts acusa Sànchez de xantatge per prometre un tractament “singular” del finançament català a canvi de la investidura de Salvador Illa, quan és ella mateixa la que retorna al xantatge electoral amenaçant amb fer-lo caure mitjançant la negativa als pressupostos de l’Estat per al 2025, siguin o no siguin positius per a la Catalunya.

   Si de veritat hi hagués una disposició real per parlar del finançament de Catalunya amb voluntat d’encetar la governació que demana l’electorat sense perdre més el temps, n´hi hauria prou amb traduir als acords del PSC i ERC el contingut orientador dels experts, d’alguns dels quals, com Mas- Colell i Joan Ridao, no es pot pas dir que no hagin donat suport a ERC, mirant positivament per l’interès global dels catalans.

   Dani Corredero a El País en destaca els trets del PSC per encaixar el finançament en el règim comú amb normes més clares (“La financiación singular del PSC”). Mas-Colell, que ha fet costat amb ERC en les passades eleccions, subratlla el contingut del programa econòmic del PSC per demanar la presidència per a Salvador Illa (“El programa econòmic del PSC”), mentre que Joan Ridao es refereix al model proposat pel Govern acabant per interessar que es respecti el principi d’ordinalitat  sense perdre la capacitat redistributiva (“Un finançament singular per a Catalunya”).

   La inèrcia del procés ens té a tots empantanegats en la terminologia i el vocabulari esterilitzant. No hauríem d’esperar a finals de juny, i encara menys a finals d’agost, per desactivar-lo .