Els dilemes d’ERC

 

 Queda lluny el llibre escrit a quatre mans per Oriol Junqueras i Marta Rovira el 2020 (“Tornarem a vèncer, i  com ho farem)”, tan lluny que ara mateix els seus autors no s’hi retrobarien a l’hora de decidir conjuntament la posició del partit respecte de la investidura del president de la Generalitat  i de l’entrada a l’Ajuntament de Barcelona.

  Els últims esdeveniments ho confirmen. Marta Rovira ha signat el document de centenars de càrrecs i excàrrecs d’ERC demanant la renovació general de la cúpula dirigent i la retirada d’Oriol Junqueras de la seva intenció d’optar novament a la presidència del partit en el proper Congrés. Oriol Junqueras, però, acaba de protagonitzar a Sant Vicenç dels Horts la primera sessió de propaganda personal en aquest sentit davant de 300 militants i amb la presència significativa d’Ignasi Elena, Joan Tardà i Raül Romeva.

   D’altra banda, l’acord del PSC amb ERC per a l´Ajuntament de Barcelona no agrada a Marta Rovira, mentre que Elisenda Alemany, líder d’ERC a la ciutat, l’ha defensat perquè “persegueix l’objectiu de ser protagonistes, actors influents i amb capacitat d’incidir en l’esdevenir i en la gestió de la ciutat”, amb l’assignació de les àrees de turisme, promoció econòmica i drets socials. Un acord que no agrada al sector rovirista del partit i que ha aplaçat sine die la consulta a la militància per a la seva aprovació, inicialment prevista per al dia 13. Un acord que s’afegiria al compromís i a la projecció positiva del partit en els afers de la ciutat, en la línia de l’aprovació pressupostària per a la millora del Pla de barris en set districtes amb dos-cents milions d’euros, més cent milions addicionals.

   Els dilemes actuals d’ERC entre plantejar-se en positiu la seva obra de govern efectiu en la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona o quedar-ne al marge, en un moment en què l’electorat li ha llençat el missatge d’un canvi substancial de rumb respecte de les posicions preses durant el procés, ens remeten a les decisions contradictòries preses per l’ERC que dirigia Carod-Rovira en el referèndum de l’Estatut de 2006. D’una opció per un vot nul va passar a l’opció del vot negatiu, com el PP, perquè així ho va decidir la consulta a la militància en les assemblees locals.

  La decisió que finalment prengui en la investidura de Salvador Illa es sotmetrà igualment a l’aprovació de la militància. És a dir, el poc més del 2% que representen els militants d’ERC respecte dels 424.887 vots que va tenir el 12M prendran la decisió definitiva per al govern de la Generalitat. De la mateixa manera que una minoria de militants de Junts van decidir deixar sola ERC al govern l’octubre de 2022.

  Crida molt l’atenció la dimissió dels dirigents de la seva responsabilitat per assumir les tasques de govern que l’electorat els marca. Deleguen en minories militants la funció de dirigents per a la que han estat escollits i consideren prioritàries les lluites internes del partit abans de plantejar-se la seva aportació efectiva a la governació del país.

   El filòsof irlandès Philip Pettit a “Una teoria de la libertad”, traduïda al castellà per Editorial Losada ensayo, es feia una interessant reflexió sobre la necessitat de “col-lectivitzar” la raó en els grups o “subjectes col-lectius” que com a tals “subjectes” existeixen i no són reduïbles a la suma dels individus que els composen. Col-lectivitzar la raó” en un grup voldria dir no permetre que les decisions es prenguin de tal manera que la disciplina de la raó només s’imposi a nivell individual, amb el risc de refusar col-lectivament una proposta que en la valoració dels elements determinants hauria de ser acceptada. Perquè en tant que “subjecte col-lectiu” tot grup arrossega una història de decisions i compromisos, i ha d’evitar el recurs a la revisió no raonada dels compromisos adquirits en el passat, i si vol mantenir-se com un subjecte fort es veurà obligat a emetre judicis i a prendre decisions en consonància amb el que exigeix la consistència i la coherència dels judicis que s’hagin emès anteriorment.

  Els grups que “col-lectivitzen” la raó, continua Pettit, són “col-lectius integrats”: integren els seus membres segons estructures col-lectives d’opinió i de presa de decisions que respecten l’exigència de racionalitat a nivell col-lectiu. L’altra cara de la moneda són els grups que deixen la raó col-lectiva de banda i opten per individualitzar-ne l’ús: els “col-lectius agregats” o, simplement, conjunts. Només els “col-lectius integrats” constitueixen interlocutors vàlids, mentre que els “col-lectius agregats” no són coherents amb els judicis i els actes prèviament duts a terme. Aquests “col-lectius agregats”, afirma Pettit, tindran sempre un “jo” débil, incapaç d’estar a l’alçada dels compromisos adquirits històricament, de portar a la pràctica el “control discursiu” de la seves raons en les relacions amb les altres persones, col.lectius o institucions.