L'amnistia i el cant del cigne del procés

 

  Durant una llarga dècada el procés ha incorregut en múltiples contradiccions tant a l’interior dels seus components ideològics, estratègics i tàctics, com respecte de la seva relació amb l’Estat. La lluita interna endegada entre Convergència (després Junts) i ERC es va solapar amb el propòsit compartit  per ambdues formacions, més la Cup, de fer front a les institucions de l’Estat fins a l’extrem de desbordar-les completament i de manera unilateral per fer possible la independència.

   Artur Mas va engegar el procés amb rumb desconegut. Avui, amb l’aprovació definitiva de la Llei d’Amnistia al Congrés diria que el procés, després de tocar fons el 2017, recull les restes del naufragi enmig d’un desconcert total en el que s’hi veuen implicades les pròpies estructures de L’Estat i els mateixos protagonistes de la dècada perduda.

   Per a uns és el final de la democràcia, fruit del xantatge de l’independentisme al Govern de coalició de l’Estat, mentre que per als altres, com sosté Carles Puigdemont, és un pas històric que posa fi a la repressió contra el procés i justifica l’absoluta bondat i pertinència política dels mitjans que es van posar en joc, i que per tant han de tenir continuïtat.

  No es pot negar que l’amnistia busca retornar els fets del procés a l’àmbit exclusiu de la política despullant-los de la seva rellevància penal. I que això és possible pels 14 vots al Congrés d’ERC i Junts, però sobretot pels altres 163 vots que obeeixen a la voluntat majoritària de recompondre la convivència social i política dins el marc de les institucions comunes, la Constitució i  l’Estatut.

   Són les mateixes institucions denigrades i combatudes pel procés les que han fet possible l’amnistia. Aprofitar la seva concessió, en tant que mesura de gràcia atorgada per la voluntat majoritària del Congrés, per celebrar-la com una victòria de l’independentisme que legítima els mètodes emprats durant una dècada i que obre la porta a continuar fent-ne ús, es pot entendre com un recurs retòric (un més!) de cara a presentar la mesura com un pas endavant als incondicionals. Un pas que en realitat és el cant del cigne del procés, el reconeixement de l’esterilitat dels mètodes del procés per aconseguir la millora de l’autogovern. L’amnistia, amb tots els seus límits i condicions, es concedeix perquè les institucions la fan possible. I la seva aplicació haurà de seguir les pautes que aquestes mateixes institucions li marquen, d’acord amb la normativa europea i la interna constitucional. No hi ha més vies.

   A les eleccions al Parlament del 2010, després del segon tripartit i en el preàmbul del rumb desconegut anunciat per Artur Mas, Convergència (62), ERC (10) i Solidaritat per la independència (4) sumaven 76 diputats. A les eleccions de fa tres setmanes l’independentisme en suma només 61, si hi comptem Aliança Catalana.  La realitat del pluralisme de Catalunya s’ha acabat imposant.