CAPÍTOL VIII D'UNA DÈCADA PERDUDA. Temps d'eleccions al Parlament i d'indults

 

 Durant el primer semestre de 2021, tot just ara fa dos anys, es concentren totes les contradiccions dels anys anteriors que el procés no ha sigut capaç de plantejar-se ni de resoldre i que cristal.litzen entorn de les eleccions del 14F al Parlament: la suspensió prèvia, els programes electorals, el resultat i les conseqüències pel que fa a les negociacions per a la presidència del Parlament i per a la formació del govern, portades al límit de la tensió política per la pretensió de Puigdemont de controlar la  legislatura des de l’òrbita del Consell per la República. Una tensió, no exempta de moments de violència al carrer, que augurava el desenllaç de la ruptura del govern que es produiria en menys d’un any i mig.

   En aquest clima d’incertesa el govern Sánchez té prou coratge polític per concedir el indults als condemnats en el judici del procés malgrat l’oposició frontal del TS i de l’oposició.

   Faig un breu extracte dels comentaris seleccionats d’aquest període que es corresponen amb cadascun dels aspectes senyalats i que es poden llegir sencers a les pàgines del PDF juntament amb la totalitat dels comentaris:

L’excepcionalitat permanent (16 de gener de 2021), p. 7

  “Llegeixo el Decret de suspensió de les eleccions del 14 de febrer i arribo a la conclusió que el Govern s’ha decidit per reconduir la situació política a l’excepcionalitat permanent que es deriva de les successives onades de la pandèmia. Podia pensar-se que la persistència de la pandèmia havia de portar el Govern a extremar les prevencions per assegurar la celebració de les eleccions sense que augmentés el risc de contagi per als electors que hi participessin. Podia pensar-se, en definitiva, que es faria compatible la celebració de les eleccions amb la persistència de la pandèmia, inclús amb un augment previsible dels contagis, i que només s’optaria per la suspensió en el cas de preveure’s una situació absolutament fora de control que provoqués un nou confinament domiciliari... No és estrany que aquest Govern, que viu del vici de l’excepció permanent i s’hi ha instal.lat per treure’n profit, hagi optat de nou per mantenir-la a costa d’unes eleccions que són més necessàries que mai per fer front a les conseqüències de la pandèmia”.

Ja hem perdut (26 de gener de 2021), p.10

   “Si haguéssim de jutjar les properes eleccions del 14F en funció del que ha sigut la legislatura passada, hauríem de dir que tots hem perdut. Han perdut les institucions, han perdut els partits polítics i els grups socials, han perdut l’economia, la cultura, l’educació i la cohesió ciutadana. La pandèmia ho ha acabat de rematar. Contrasta la situació econòmica i social amb el sistema de propaganda electoral que el Govern ha tingut la temeritat de mantenir durant tota la legislatura, inclòs el present temps de pandèmia durant el qual l’orientació propagandística s’ha exacerbat, paral.lelament a les divisions internes del propi Govern”.

El programa d’ERC o les realitats paral.leles (5 de febrer de 2021), p.12

  “És una programa extens que toca totes les tecles però d’una manera que el fa atractiu per un cantó i equívoc per un altre. Oscil.la entre el que hauria de ser idealment en l’horitzó d’una República catalana independent, el que podria ser en un espai de sobirania provisional en el mentrestant i el que presenta com aspectes ja aconseguits, o en camí d’aconseguir-se, per la participació d’Erc en la cogovernació de la Generalitat. Un horitzó, un mentrestant i un ara. Són tres nivells que creen tres realitats paral.leles, el que hauria de ser, el que pot ser i el que ja ha sigut. És fàcil fer-se un garbuix i no arribar a aclarir-se sobre el que realment proposa ERC en aquests moments... En aquest sentit trobo descoratjador el primer compromís que s’estableix a la capçalera del programa, després de la introducció, per a la reconstrucció. És el terreny que s’acota amb el llenguatge desafiant de pretendre les coses per la força: “Forçar l’Estat espanyol a acceptar el dret a l’autodeterminació i l’amnistia com a úniques vies per resoldre el conflicte polític amb Catalunya, com un pas més per la via àmplia cap a la independència”. És el llenguatge que vol fer compatible l’aposta per la democràcia, el diàleg i el reconeixement polític amb la unilateralitat a la que no vol renunciar”.

Se’n sortirà ERC? (16 de febrer de 2021), p.20

   “La victòria socialista el 14F, unida a l’ensulsiada de la dreta, C’s i Pp, fa moure algunes fitxes en el tauler de la governació a Catalunya. Sigui per l’efecte Illa, sigui pel cansament de l’electorat respecte de les maniobres del procés, el marge de maniobra de l’oposició al Parlament augmenta considerablement quedant quasi en exclusiva a les mans del PSC i En Comú Podem. I aquesta oposició, tot i que els independentistes encara no ho volen veure, no serà la de C’s que es va instal-lar en la confrontació per sistema i en la passivitat propositiva. S’ha produït un moviment d’obertura electoral  que demostra un alt grau de confiança en el catalanisme no independentista perquè contribueixi a buscar camins de sortida en l’empantanegat panorama polític català. Socialistes i Comuns esperen ERC, o si més no esperen que l’amarga experiència de l’últim Govern amb JuntsxCat, combinada amb el resultat d’aquestes eleccions, l’ajudin a madurar alguna resposta per alliberar-se progressivament del marcatge de Junts”.

La violència per la violència (22 de febrer de 2021), p.23

  “Una altra cosa és la transformació del sentiment de frustració en un sentiment d’ira capaç de desembocar en la violència per la violència. Z. Bauman a “Retrotopía”, la seva obra pòstuma, parla de la creixent freqüència d’actes de violència imitatius, un espècie de copycat com a símptoma d’un cert retorn al món de Hobbes. Quan aquesta ira es desferma en actes successius de violència, diu Bauman, la violència es fa autotèlica, té sentit per ella mateixa independentment de cap altra causa, ella és el seu propi motiu i el seu propi fi. La violència sense sentit, afegeix Bauman tendeix a ser autopropagodora i autoamplificadora... Z. Bauman parlava també d’un cert retorn al món de Hobbes, al Leviatan que havia de garantir la guàrdia i la seguretat del territori. Però va ser Max Weber qui va atribuir a l’Estat el monopoli de l’ús legítim de la força física en un espai físic per assegurar la convivència de la comunitat... Quan aquest pilar és posat sistemàticament en qüestió pels mateixos que tenen la responsabilitat de vetllar per la convivència, la seguretat i el benestar dels ciutadans, vol dir que ens trobem davant l’enorme paradoxa d’admetre com a normal la violència autotèlica, sense sentit, des de l’interior del propi sistema. Els Mossos han passat de ser la nostra policia a ser la policia que actua sota la sospita constant d’una part important del radicalisme independentista”.

De Carme Forcadell a Laura Borràs (15 de març de 2021), p. 33

  “ No sé si Laura Borràs, abans de redactar el seu propi discurs, va escoltar el discurs de presa de possessió de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament l’octubre de 2015. Jo l’he tornat a escoltar i he quedat sorprès per la diferència de to i de contingut entre un i altre discurs. Una altra cosa és l’orientació que va anar prenent aquell Parlament després de la investidura de Puigdemont fins arribar a les lleis unilaterals i antidemocràtiques de 6 i 7 de setembre de 2017. Carme Forcadell no va complir amb el que va proclamar en aquell primer discurs.

  Laura Borràs subratlla que el Parlament serà absolutament sobirà, representarà un punt d’inflexió en l’avenç cap a la independència i no tolerarà cap ingerència, ni executiva ni judicial, que procedeixi de la força “bruta i antidemocràtica de l’Estat espanyol”. Proclama que recuperarà la dignitat del Parlament per plantar cara a la repressió perquè és la democràcia la que s’ha d’adaptar a la voluntat popular i no al revés: “No es poden posar límits a la voluntat democràtica …  l’únic límit és la voluntat majoritària del Parlament”...

  La regressió institucional pot haver rebut l´última empenta fins a convertir en incompatibles el funcionament del Parlament i el Govern que presidirà ERC. L’enfrontament d’ERC i Junts a la darrera legislatura prendrà cos en dues institucions, Govern i Parlament, que es comportaran de forma paral.lela en el millor dels casos. El llast que això significa farà inviable la legislatura. Només podrà durar si ERC, per mor de conservar la presidència, es sotmet del tot a la confrontació populista que liderarà Junts des del Parlament amb l’ajuda de la Cup. I la submissió d’ERC ja ha començat concedint la presidència del Parlament a Laura Borràs”.

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República (24 de març de 2021), p.36

“Ja tenim, doncs, un Parlament inutilitzat i una taula de negociació amb data de caducitat que condiciona la durabilitat de la legislatura. Però hi ha una altra taula pactada per ERC i la CUP: “ERC i la CUP es comprometen a generar una taula de direcció estratègica independentment del resultat de les negociacions de la investidura i la governabilitat... Puigdemont no ha guanyat les eleccions autonòmiques, les ha perdudes per molt poc respecte d’ERC, i en tot cas l’estatus superior de president legítim en tant que president del Consell per la República li concedeix marge per negociar amb ERC almenys la direcció bicèfala del procés, si no la direcció única des de l’àmbit exclusiu del propi Consell pel que fa a les condicions de la taula de negociació amb el Govern central i la posició comuna en el Congrés dels Diputats per salvaguardar la persistència de l’embat democràtic amb l’Estat. Neutralitzat el Parlament a mans de Laura Borràs,  fins que no es resolgui l’encaix de les dues taules (la de negociació i la pactada entre ERC i la CUP de direcció estratègica de l’independentisme) amb el Consell per la República i les facultats predefinides de Carles Puigdemont sobre la direcció del procés, no hi pot haver acord entre Junts i ERC per a una nova legislatura.”

El Consell de la discòrdia i la paralització (12 d’abril de 2021), p. 41

  “Pere Aragonès diu que no és el moment de xutar la pilota cap endavant mentre demana a Junts que arribi a un acord perquè el país té moltes urgències de caràcter social i econòmic que fan inajornable un govern amb totes les funcions. Per la seva banda, Toni Comín en l’entrevista d’ahir a El Punt Avui, en la seva condició de vicepresident del Consell per la República, posa clarament com a condició per a un acord l’acceptació per part d’ERC d’un Pla B per concretar l’estratègia de l’embat amb l’Estat quan es doni per fracassada la taula de negociació amb el govern central. Un fracàs que Junts ja dona per descomptat.

  Sense embuts Toni Comín defensa que el lloc natural de l’estat major que ha de dirigir aquesta estratègia es troba al Consell per la República, com “un tercer òrgan dins la seva estructura institucional, al costat del govern del Consell i l’assemblea de representants”. Tant és així que arriba a la conclusió que si no es parteix del Preparem-nos dictat per Puigdemont (la mobilització de la societat per activar la declaració d’independència), “aleshores ja serà cosa de Junts decidir si és raonable investir o no, o ser al govern o no, si aquest no assumeix l’estratègia del desbordament democràtic”. I afegeix: “El secretari general, la vicepresidenta del partit i la presidenta del Parlament han dit que l’opció de quedar-se a l’oposició és real. Les confiances estan tan disminuïdes que algú es pot pensar que van de farol, i no”.

 Negociar sobre el buit (19 d’abril de 2021), p.45

    El diari Ara informa avui sobre el document que negocien ERC i Junts. Si l’hem de creure, la conclusió seria que el més calent està a l’aigüera. L’encallament afecta a les bases de l’independentisme que comencen a donar mostres d’incomprensió i descontentament, però afecta sobretot al conjunt de la societat perquè les seves causes són irresolubles i demostren que s’està negociant al marge de l’interès del bé públic a Catalunya. Els pressupòsits de la negociació entre ERC i Junts per a la investidura de president i la formació de govern parteixen d’una base inexistent, il.lusòria, continguda en la voluntat de tirar endavant un embat democràtic contra l’Estat. Sobre aquest concepte pivota la negociació i s’hipoteca la futura acció de govern sigui quina sigui la repartició de poder que acabi concretant-se en la distribució de conselleries i de càrrecs públics.

  L’embat democràtic contra l’Estat, que condiciona la formació de govern i que a la meitat de la legislatura acabarà molt probablement posant en marxa el botó vermell que segons el document està previst per als moments de màxima emergència, és un buit conceptual, una entelèquia política, una formulació voluntarista, melancòlica, incapaç de donar lloc a res diferent del que no hagi demostrat fins ara el procés.

Coalició per imperatiu estètic i logístic (17 de maig de 2021), p. 56

 “Pere Aragonès ha passat un calvari. Joan Tardà no es cansa de repetir-ho. Un excés d’optimisme li va fer suposar que la cessió de la presidència del Parlament a Laura Borràs li reportaria sense massa inconvenients la investidura per la presidència de la Generalitat i la formació de Govern amb Junts. Les sessions fallides d’investidura els passats 26 i 30 de març li van fer veure la dificultat de la comesa. A posteriori d’aquelles sessions costa d’entendre l’optimisme ingenu de Pere Aragonès i l’esforç balder dels seus discursos per aconseguir el suport d’una formació disposada a utilitzar fins a l’extrem la seva capacitat de control sobre el candidat novell..

  Feia teatre Pere Aragonès quan anunciava que només negociaria les condicions per a un Govern en minoria? Era pura tàctica per forçar Junts a reduir les seves pretensions? Si no feia teatre, hauríem de creure que havia arribat a la conclusió que no era possible ni convenient repetir coalició a la vista del desastre de la legislatura anterior i dels condicionants inacceptables de Junts per a la nova legislatura. Què ha passat entre el 8 i el 18 de maig per fer marxa enrere d’aquella decisió de procedir a governar en solitari? Aragonès no ha fet un pas al costat però sí un pas enrere de conseqüències imprevisibles”.

Amnistia o indults? (27 de febrer de 2021), p.25

   “Semblaria bastant evident que, sigui quina sigui la composició del Govern català després del 14F, el Govern central s’haurà de plantejar quina mesura de gràcia està decidit a aplicar als presos del procés i als investigats a rel dels mateixos fets, si de veritat entén que la qüestió catalana constitueix un problema polític que cal afrontar. Amnistia o indult? Oblit o perdó? O bé perdó i oblit inserits en mesures d’indult i de reforma  dels delictes de rebel.lió i sedició?

  La divisa de l’independentisme sobre amnistia i autodeterminació, tot i consistir en premisses de màxims difícilment comprensibles a l’inici d’una negociació, hauria de deixar de ser un simple eslògan i passar a formar part del debat social i polític per acostar l’opinió pública a la transcendència de la situació i a la importància que revesteixen les formes de resolució que es puguin acabar adoptant. Independentista o no, ningú no s’hauria de sentir aliè o estrany en aquest debat per ponderar els pros i els contres de la proposta, la seva viabilitat teòrica i pràctica, així com les conseqüències socials i polítiques”.

Coratge polític (29 de maig de 2021), p. 62

     “No es podia esperar res de nou de l’informe preceptiu, però no vinculant, de la Sala penal del TS que va dictar la sentència. La seva lectura confirma els antecedents del mateix tribunal respecte de la concessió del tercer grau, la valoració in solidum de l’extrema gravetat dels fets i la proporcionalitat de la resposta punitiva. El rigor mantingut des del principi pel tribunal conté, però, alguns elements contradictoris com molt bé han posat en evidència els vots discrepants de dos magistrats en la resolució dels recursos coneguts fins ara davant el T. Constitucional...

    En aquest context el president Sánchez ha defensat la conveniència dels indults per recuperar la concòrdia. La majoria de catalans ho sabem i ho defensem. Els indults després de l’informe del TS no podran ser totals, hauran de ser parcials perquè així ho preveu la llei reguladora quan el tribunal sentenciador no troba raons de justícia, equitat o d’utilitat pública per concedir-los. L’informe del TS passa per alt la raó d’utilitat pública, la que de manera exclusiva ha de considerar l’executiu en tant que raó política. Per això el criteri de conveniència política de fons que l’ha de guiar transcendeix qualsevol raonament curtplacista o de simple oportunitat. Ens hi juguem la primera de les condicions per a la recuperació de la convivència social a Catalunya... Per ells mateixos els indults parcials no resoldran res, però seran un primer pas endavant. No seran una rendició, com hipòcritament proclamen la dreta i la ultradreta, ni una cessió, com pensen alguns prohoms del Psoe, sinó una decisió necessària per demostrar la seguretat de l’Estat a l’hora d’emprendre la via del diàleg. No seran una prova de debilitat, i tampoc de generositat, sinó de fermesa. Serà en tot cas una prova de coratge polític al marge de càlculs  electoralistes”.

Els indults que havien d’arribar (23 de juny de 2021), p. 71

  “El desembre de 2017, quan encara s’havien de celebrar les eleccions del 155, i molt abans del judici del procés i la seva sentència, que no es va produir fins octubre de 2019, Miquel Iceta manifestava convençut en una entrevista: “Sens dubte demanaria l’indult perquè en aquest país haurem de tancar ferides que tenen un origen polític”, afegint que ell sempre havia considerat desproporcionats els empresonaments previs dels encausats. La llavors vicepresidenta del govern central, Sáenz de Santamaría, va qualificar la proposta d’Iceta com una ocurrència, i des de Ferraz es van limitar a dir que es tractava simplement d’una opinió personal...

   Però no puc deixar de reconèixer que el moment dels indults que havien d’arribar obre una porta, o almenys una finestra, a un fet important que ens interroga sobre els límits i les possibilitats de la intel.ligència política col.lectiva, després d’haver-se fet evident durant massa temps la dificultat d’arribar a un mínim d’intel.ligibilitat, racional i emocional, entorn del que hem estat vivint des de novembre 2012. Els indults es fonamenten en una raó d’utilitat pública, són un fet polític inqüestionables de primera magnitud i senyalen un abans i un després, tant respecte de la política d’Estat com (esperem-ho!) també de la política catalana, independentista o no . Des de totes les posicions ideològiques i de partit, dins i fora de l’independentisme, dins i fora de Catalunya, com també  des dels col.lectius i entitats socials de tota mena, des de l’Església fins als Sindicats, Universitats i corporacions econòmiques i empresarials, s’estan sentint opinions favorables i desfavorables, totalment contradictòries, sobre el fet transcendental dels indults. Prescindint de les divergències extremes queda clar un punt en el que totes han de convergir: els indults són una realitat que posa fi a uns empresonaments personals i obre pas a considerar com indispensable el camí de la negociació política ignorada durant  més de vuit anys”.