CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012-2022). CAPÍTOL V: Entre la moral de la derrota i la desproporcionada reacció judicial

 

 

  El present capítol (veure el Pdf al final d’aquesta presentació) transcorre entre febrer de 2018 i febrer de 2019. Un any en el que es produeixen de manera successiva l’entrada a la presidència de la Generalitat de Quim Torra (maig 2018), per obra de la designació com a candidat de part de Carles Puigdemont a l’exili, de qui es considerarà president vicari, i la moció de censura contra Mariano Rajoy (juny 2018) que donarà pas a la presidència de Pedro Sánchez al govern d’Espanya. Paral.lelament es va conformant la reacció judicial contra els líders del procés en el terreny al que el govern Rajoy l’havia volgut portar.

   M’adono que els comentaris d’aquest període basculen entorn d’un estat d’ànim que qualificaria de moral de la derrota, en el camp de l’independentisme,  i d’una decidida entrada en escena de la intervenció judicial en forma de reacció desproporcionada que s’encamina cap al judici al líders del procés.

   Concentro entorn d’aquests dos aspectes els comentaris que em semblen més significatius d’aquest capítol, amb les respectives dates i un breu extracte del seu contingut, tot i que, naturalment, recomanaria la lectura sencera del Pdf adjunt.

 

1-    La moral de la derrota

   Exageració o mentida (23 de febrer de 2018), p. 11

   “De l’exageració vam passar a la mentida entesa no en el sentit moral sinó com a formulació d’objectius que se sabia d’antuvi que no eren realitzables. Mentida, en aquest sentit, dissimulada primer amb la fórmula del dret a l’autodeterminació, aprofundida després amb la fórmula del referèndum o referèndum i feta finalment efectiva en les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, amb la recapitulació inesperadament violenta de l’1O, en la que es fa evident la cruesa desproporcionada de la reacció estatal, i la coda vergonyant de la DUI que s’enfrontà desconcertada al buit que havia propiciat la seva pròpia inanitat”.

 

  De la degradació al bloqueig institucional (22 de març de 2018), p. 25

    “Avui, 22 de març de 2018, després de tres mesos de les eleccions al Parlament, no sabem què passarà en el ple convocat aquesta tarda per a la investidura del nou president. Avui, com fa dos anys i dos mesos, estem pendents de la decisió de la Cup, tot i disposar de sis parlamentaris menys. I estem pendents de nous i determinants condicionants que no existien fa dos anys: la notificació de processament a sis diputats, entre ells el presidenciable Jordi Turull, i l’eventual suspensió del dret de representació pública depenent de la decisió del magistrat instructor. Ni una ni altra decisió es prendrà per resoldre res, sinó que siguin del color que siguin contribuiran a enrarir encara més el clima social i polític que estem vivint”.

 

   Puigdemont, eina o rèmora? (16 d’abril de 2018), p. 35

   “El capteniment actual de Puigdemont, que no admet la mínima autocrítica respecte dels fets passats i presents, és una rèmora per a les institucions i és cada vegada més una imprudència continuada, susceptible de fomentar la repressió penal i justificar davant la població espanyola la desaforada mesura de la presó preventiva per als seus companys. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) reflecteix que només un 43% dels votants sobiranistes volen que un nou govern persisteixi en la via unilateral a la independència. Puigdemont corre el risc d’encarcarar-se en una situació irreal que no és la que desitja un percentatge molt elevat de la població catalana, que vol que es formi Govern d’una vegada, i que no és tampoc la que demanen ERC i una bona part del  Pdecat”.

 

   Tots el colors del groc (29 de maig de 2018), p. 50

    “L’expansió de l’espai estètic del procés, espai que continua més vigent que mai, ha desplaçat l’àmbit del raonament i les reivindicacions polítiques concretes cap al camp de les emocions fortes, dels sentiments excloents i del traç gruixut per senyalar les diferències entre ells i nosaltres. El distintiu groc, en la seva expressió més emocional concretada en les creus grogues, no deixa de tenir l’estèril connotació d’aquest ells i nosaltres en la que no hi caben els matisos, les correccions, la recerca dels elements més comuns que podrien facilitar alguna mena de mediació”.

 

   Temps tèrbols 29 de juny de 2018), p. 60

   “En aquesta conjuntura el president Torra és un president equivocat, no ja per les seves condicions polítiques personals i pel fanatisme del seu posicionament ideològic, sinó perquè la seva designació a dit per Puigdemont es va fer pensant en la confrontació continuada amb el Govern Rajoy que justificava de passada la inevitabilitat de la confrontació amb l’Estat en el seu conjunt per legitimar la resistència activa de l’independentisme en les posicions més radicals. Torra va ser escollit com instrument de confrontació, no de diàleg. Així mateix, el president Sánchez accedeix a la presidència del Govern en unes condicions que no són ni de bon tros les adequades per encetar un diàleg amb cert recorregut”.

 

   Com un sol poble contra el feixisme? (5 d’agost de 2018), p. 71

      Posat en el paper de mestre orientador contra els perills del feixisme en la Catalunya actual, i assumint les funcions de regulador presidencial de diagnòstics i receptes contra determinades manifestacions que segons ell posen en perill la democràcia autèntica representada pel moviment independentista, Quim Torra apel-la en un recent article a una frase de Rob Riemen en la seva obra “Per combatre aquesta època”. Recorda, seguint aquest autor, que  el sentit  de  paraules com "Democràcia, llibertat i civilització és més important que mai ara que ens enfrontem al virtuosisme de les mentides i a la tergiversació del significat de les paraules, que forma part de la naturalesa del feixisme...

      Però tornem a Rob Riemen i al seu combat contra aquesta època. Entre les moltes cites que fa l’autor per matisar el seu concepte de lluita contra les formes actuals de feixisme, n’hi ha una d’especial significació sobre la qual Quim Torra  s’hauria pogut aturar a reflexionar. És la referida a la conferència de Thomas Mann sobre “Guerra i democràcia” donada el 3 d’octubre de 1.940 al Claremont College de Los Angeles. Transcriu R. Riemen l’experiència de T. Mann: “Amb els seus propis ulls va veure com, primer en cafès i salons, a continuació al carrer i després en les reunions de masses, es deia al poble que ara hi havia un nou moviment polític amb un líder per a ells, un líder disposat a sacrificar la seva vida als interessos del poble, a les seves necessitats i la seva llibertat. Se’ls deia que calia dir les coses pel seu nom i que s’havien de defensar els valors. I una de les raons per les quals la gent creia en aquest líder era perquè no pertanyia a l’establishment polític, sinó que era una autèntic home del poble que parlava el llenguatge del poble. Armat amb aquest experiència, Thomas Mann va fer l’advertiment següent als que l’escoltaven als Estats Units: “Deixeu que us digui tota la veritat, si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”.

 

  No sé si l’experiència de T. Mann entorn del lideratge de masses del feixisme apel.lant a la llibertat, com un sol poble, donaria per un article tan esbiaixat com el del Quim Torra. En tot cas, sí que cal estar atents a la corrupció i a la inflació de les paraules de pes, vinguin d’on vinguin. Està clar que d’acord amb aquesta dinàmica inflacionista del discurs polític el feixisme es pot predicar de moltes maneres.

 

   La moral de al derrota (18 de desembre de 2018), p. 94

 “Potser no cal, ni és gaire prudent, exagerar, però d’altra banda pot resultar, si més no, significatiu veure com hi ha actituds i comportaments que obeeixen a una idèntica reacció emocional encara que els temps i les causes concretes siguin radicalment diferents. En l’anàlisi de la moral de la derrota que fa Carles Cardó s’hi endevinen alguns dels trets característics de la reacció fatalista davant d’una situació donada de derrota que pot portar irremissiblement a l’acció orientada exclusivament al “com pitjor, millor”. Espero i desitjo que la situació que resulti de les accions del 21-D no es pugui considerar equiparable a la realització concreta d’un estat de coses provocada per la filosofia política del “com pitjor, millor” de la qual alguns grups en fan bandera sense dissimular”.

 

   Presó col.lectiva (11 de gener de 2019), p. 96

  “Dubto molt que a l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell li pugui escaure la qualificació de simple metàfora d’una situació de presó col.lectiva per la que estaríem passant el conjunt dels catalans. No només perquè al president no li és permès de situar-nos a tots a la presó, ni que sigui metafòricament, sinó sobretot perquè la suposada presó col.lectiva a la que al.ludeix , a més de ser irreal, constitueix un recurs massa fàcil, i m’atreviria dir que massa còmode i malèvolament inoportú, d’utilització de les dures condicions d’un real empresonament personal per portar-lo al camp d’una particular visió reduccionista de la situació global. Una manera d’instrumentar políticament la dura situació d’altri per confinar-nos a tots en el fantasiós món que es crea interessadament el President”.

 

   Mas  no se sent cridat (28 de gener de 2019), p. 101

    “Ara Puigdemont, que va ser triat a dit per Artur Mas per evitar repetir eleccions, es treu de la màniga la seva Crida per fer llistes úniques allà on calgui, així a les municipals com a les europees i en totes les legislatives que es presentin ara o en el futur. Com Artur Mas en el quart lloc de la llista, Puigdemont dissimula la seva voluntat hegemònica presentant la Crida com un moviment que vol contribuir a la unitat, això sí, guardant-se la reserva de partit inscrit de la mateixa manera que Mas es va reservar l’etiqueta indiscutible de presidenciable, com un avís als navegants del PDEcat si no volen seguir la seva crida. Però ara Artur Mas no se sent cridat a la Crida. L’experiència recent del pas de CD al PDEcat i sobretot l’experiència amarga al fons de la paperera de la història unida a la trencadissa del final del procés, no li reporten prou ànims per repetir el teatre d’una llista única”.

 

  2 - Entrada en escena de la reacció judicial

 

Llarena com a símptoma (5 de febrer de 2018), p. 4

“El relat il.lusori del procés té en la instrucció de la causa penal la rèplica d’un altre relat que es confegeix a partir de la querella del fiscal i que, malgrat la fredor pretesament objectiva dels magistrats, no deixa de ser també profundament irreal i de conseqüències personals, socials, polítiques i institucionals tràgiques si no es redreça la seva orientació... . Justament en l’absència de reacció política de part del Govern del Pp durant tot el procés s’ha anat covant la desaforada reacció judicial que es dramatitza ara des del Tribunal Suprem. Tot l’immobilisme de Rajoy cristal.litza en el dramatisme del Tribunal Suprem. L’absència d’acció política per enfrontar el procés, la seva manca de sentit d’Estat, la pèssima valoració dels temps per intervenir quan calia, molt abans de les desgraciades sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, es tradueix ara en una causa penal especial que no farà honor a la seva passivitat  com a governant sinó que se li pot girar definitivament en contra, dins i fora d’Espanya, i no diguem ja a Catalunya durant molt de temps. El procés ha tingut successius aprenents de bruixot que han acabat cremant-se. Rajoy podria ser l’últim”.

 

   La pedra Rosetta de Llarena (3 d’abril de 2018), p. 28

    “En la interlocutòria de processament el magistrat Llarena troba la seva particular pedra Rosetta, i així ho diu literalment, en el Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional publicat el 26 de setembre de 2014. En aquest Llibre que inclou els divuit informes redactats pel Consell Assessor des de la seva creació el 12 de febrer de 2013, troba el magistrat instructor de la causa contra els protagonistes del procés la pedra filosofal, la vareta màgica que li permet muntar el seu propi relat unint totes les peces en funció d’una idea predeterminada que condueix, segons la seva peculiar interpretació, a la perpetració d’uns fets que havien de ser inexorablement violents. Segons la seva visió  en el Llibre Blanc es perfila el “disseny criminal” del procés”.

 

   Cedir davant l’evidència per rebaixar la tensió (6 d’abril de 2018), p. 32

     “És molt significatiu que el tribunal alemany, partint del delicte equivalent d’alta traïció tipificat en aquell país, no vegi primo visu en la narració dels fets que exposa Llarena la concurrència del requisit indispensable de la violència, el que vol dir que li apareix com evident que la interpretació que en fa el magistrat espanyol per incardinar els fets en el tipus delictiu proposat està fora de lloc. Li està dient a Llarena que va equivocat, que aquest no seria el camí en l’enjudiciament que es faria a Alemanya i que per tant tampoc no és el camí que s’hauria d’haver seguit a Espanya.

   D’aquesta evidència n’hauria de seguir una correcció immediata en el Tribunal Suprem i en l’Audiència Nacional, que només és possible per la via de la intervenció de la fiscalia a l’hora de mostrar conformitat argumentada amb les peticions de llibertat que es repetiran de part de tots els empresonats preventivament, i a l’hora d’adequar la qualificació dels fets, prèvia a la celebració del judici, d’acord amb el contingut de la resolució del tribunal de Schleswig-Hosltein. Si no hi ha violència no hi pot haver rebel.lió ni sedició, i la continuació de les presons preventives fregaria la prevaricació. El relat de Llarena és artificiós i les conseqüències polítiques d’una sentència condemnatòria d’acord amb el seu contingut serien catastròfiques, ara ja sí també internacionalment”.

 

   El llegat de Rajoy per a Catalunya (21 de juliol de 2.018), p. 68

   “En el discurs de comiat com a president del Pp Rajoy va deixar anar ahir una afirmació que els mitjans han passat per alt però que al meu parer conté una mena de disposició testamentària referida a Catalunya: “A Catalunya el problema no és la sobirania sinó la llibertat”... Ara bé, si la sobirania nacional estava i està més que assegurada, convindria preguntar a Rajoy per què no var donar ni un sol pas per parlar, per proposar almenys alguna fórmula per sortir de l’atzucac, per avançar en l’autonomia, per què mai no va avançar una proposta de reconeixement de la realitat de Catalunya, de la seva singularitat social, política i econòmica, de  cara al futur d’Espanya. Al patrimoni polític de Rajoy li anava com l’anell al dit l’envestida unilateral del sobiranisme. Li estalviava haver de fer el més mínim moviment de reconeixement i proposta...

     “El problema de Catalunya no és la sobirania sinó la llibertat”. En aquesta segona part de la determinació del seu llegat Rajoy arriba al capdamunt del cinisme. En la situació que ell ha contribuït decisivament a crear s’atribueix el dret final a senyalar la manca de llibertat en la que suposadament han quedat els opositors al moviment sobiranista. Rajoy  identifica el seu llegat per a Catalunya  exclusivament a favor d’una meitat de catalans. La resta, els que pateixen les conseqüències de la seva inacció política, independentistes o no, quedem fora de la designació legatària de Rajoy. Per aquesta altra meitat la llibertat no compta. Quedem exclosos del testament del líder del Pp”.

 

   L’Estat no ha hagut de fer front a cap rebel.lió (6 de novembre de 2018), p. 80

     “L’escena és fictícia però no absurda sinó molt apta per posar en evidència la disparitat abismal entre els fets i la qualificació del fiscal del procés en el seu conjunt com un acte de rebel.lió. Perquè l’acusació del fiscal no individualitza i qualifica fets concrets sinó que redefineix el procés, des de 2012 en endavant, com un totum revolutum de voluntat d’insurrecció sense determinar en quin moment la rebel.lió es va fer efectiva. Si el procés va ser un engany perquè mai va estar en condicions de concretar el moment de la independència efectiva, l’acusació de rebel.lió és un autoengany per a la mateixa fiscalia perquè no està en condicions de concretar en quin moment es va fer efectiva la rebel.lió enmig d’un seguit de proclames, anul.lacions, promeses, reculades i contradiccions que tothom sabia, incloses totes les institucions de l’Estat, que no conduiria  enlloc”.

 

   El magistrat Manuel Marchena s’hauria d’abstenir (22 de novembre de 2018), p. 86

   “Tenim, doncs, que per considerar-la totalment coherent amb les notícies divulgades la decisió del magistrat Marchena s’hauria de relacionar no tant amb una hipotètica designació per presidir el Consell i el TS abans de complir amb el requisit legal de ser elegit pels vocals del mateix Consell, sinó sobretot amb la connexió que estableix el WhatsApp de Cosidó entre la presidència del TS en la persona de Marchena i la possibilitat de permetre el control indirecte (des del darrere) de la Sala Penal Segona que ha de jutjar la causa especial de l’1-O. La negativa a presidir en qualsevol cas el Consell fa que continuï com a president de la Sala Segona, i per tant el control de la causa especial de l’1-O, tal com l’entén el grup popular, ja no caldrà que sigui indirecte sinó que podria ser directe. En aquest context, la decisió de Marchena es queda curta i no va al nucli de l’objectiu de les notícies divulgades, que no és cap altre que el judici de l’1-O. Per descartar qualsevol  ombra de dubte sobre la independència en l’exercici de la funció jurisdiccional, a la que apel.la el mateix magistrat Marchena, hauria de prendre també la decisió d’abstenir-se de presidir el Tribunal de l’1-O”.

 

   Pendents d’una interpretació (4 de febrer de 2019), p. 103

   “Resulta simptomàtic que el manteniment de la presó preventiva, inclús durant el judici, l’hagi justificat el mateix Tribunal que ha de jutjar els fets pel motiu que es podria donar la fugida dels encausats emparats en certa estructura de poder a l’exterior creada pels que van fugir en un primer moment. Sembla que el Tribunal es veu forçat a última hora a donar explicacions, però sense tenir en compte que tots els que seran jutjats van comparèixer voluntàriament a declarar quan ja s’havia produït la fugida dels creadors d’aquella estructura de poder.

   El condicionant major és el de la interpretació dels fets com a susceptibles de crear violència, i per això mateix haver considerat, com ho ha fet l’instructor, la concurrència dels requisits del tipus penal de rebel.lió. És forçar fins a l’absurd el tipus penal el voler relacionar un conjunt de fets qualificats com “susceptibles de ser violents” amb l’existència de fet, material, de fets violents. En aquest sentit la resolució del Tribunal de Schleswig-Holstein hauria de pesar com una llosa sobre els set magistrats de l’1-O”.