CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012-2022). CAPÍTOL VII. ANY 2020: Torra, la presó i la pandèmia

 


  El 2020 és un any farcit d’esdeveniments. Quim Torra, vicari de Puigdemont i president interí donat que ha perdut la seva condició de diputat per inhabilitació, continua condicionant la vida política a Catalunya: és contrari a la taula de negociació, aprofita la crisi de la pandèmia per enfrontar-se al govern Sánchez i allarga la convocatòria de noves eleccions al Parlament.

   Mentrestant la situació dels presos del procés no troba sortida després de la Sentència amb l’oposició de la fiscalia i el TS a la concessió del tercer grau. Però Trapero és absolt.

   D’altra banda, ERC dona raons per pensar que és un partit que sempre perd, es degrada definitivament el lideratge exconvergent, Artur Mas diu que res no va sortir com esperava,  Laura Borràs és cridada a la ciutat de la (in)justícia i la mirada d’Urkullu sobre Catalunya resulta crítica i clarivident. La narració sobre el “fill del xofer” fondeja en els antecedents de tot plegat.

   Sobre aquests tres eixos concentro la selecció dels comentaris del Pdf que es troba al final d’aquesta presentació, amb indicació de les pàgines que es poden llegir senceres, a més, naturalment, de totes les entrades d’aquest any 2020.

   1.- Torra, el president vicari de Puigdemont que passa a ser interí

Està passant? (19 d febrer de 2020), p. 18

   Quim Torra era el president vicari de Puigdemont. Ara continua sent el vicari però ja no és diputat. I com a president interí, a més de vicari, té la facultat de convocar eleccions quan vulgui. La legislatura ja no té raó de ser, ha arribat al seu final com ell mateix va anunciar, però continua. Diu que primer s’ha d’aprovar el pressupost per al 2020 pensant en el bé del país, peró aquest pressupost no és ni serà el seu sinó que l’ha treballat Erc amb els Comuns, de manera que l’adhesió d’última hora de JxCat és una manera de quedar bé i guanyar temps. Mentrestant el pressupost de l’Estat pot esperar. Diu Aragonés que el Psoe no té més remei que negociar si el vol veure aprovat, com si el remei del govern de coalició a Madrid no s’hagués de prendre també com un remei per a les necessitats dels catalans”.

    Conflicte (27 de febrer de 2020), p. 20

    “L’enfrontament, una vegada constatat, porta a la lògica de vencedors i vençuts acceptant que no hi ha més solució que la que s’acabi imposant per una de les parts sense escoltar les raons de l’altra. L’acceptació d’una situació desgraciada podria portar a buscar les raons que han originat el conflicte, raons en principi distants sobre les quals no convindria descartar d’entrada algunes consideracions compartides...

  Però no només la dreta i la ultradreta espanyolistes entenen el conflicte en termes d’enfrontament. També una part no menor de l’independentisme, el que representa el puigdemontisme, el president Torra i un sector de JxCat, així com la Cup, l’ANC i un sector d’Òmnium, donen per suposada la inutilitat de la taula de diàleg i aposten per la continuació de la via unilateral. Les posicions extremes de l’enfrontament recíproc són justament les que ens han portat a la desgraciada situació actual. Es fa impossible d’admetre per aquests extrems que el conflicte tal com ells l’entenen i el viuen és exclusivament obra seva”.

Les batalles de Perpinyà i de més enllà (2 de març de 2020), p. 22

  “En el multitudinari míting de Perpinyà es va fer esment explícit de tres batalles. Una de passada, la que va esmentar Ponsatí referint-se a la protagonitzada pels “joves que van guanyar la batalla d’Urquinaona”. Una de present, la que va voler revifar Comín dient que “Catalunya ja ha exercit el dret d’autodeterminació i ara és el moment de la confrontació”. I una de futur, que en certa manera les inclou totes, l’embat per la ruptura, respecte de la qual ja no cal esperar temps millors “perquè els temps millors ja són aquí i cal preparar-se per a la lluita definitiva”. Un llenguatge èpic però obertament combatiu, metafòric però assertiu i plenament performatiu respecte de l’única realitat de confrontació definitiva que té en compte. També un llenguatge apocalíptic, quasi escatològic, que no dubta a confrontar-se amb els millors tems que ja són aquí i que ens porten a la lluita definitiva”.

 Dissentiment versus inculpació (13 d’abril de 2020), p. 29

    “Sovint els polítics s’atribueixen recíprocament la responsabilitat del que passa, o del que pot passar, en una cadena d’acusacions i de dialèctica partidista que forma part de les formes  tradicionals en  la pugna pel poder. Dissenteixen profundament, i moltes vegades artificialment, en l’espectacle de la representació política i els votants en treuen les seves conclusions. Però en les circumstàncies extraordinàries d’aquests moments, atribuir la causa d’un eventual rebrot de la pandèmia a la decisió del Govern central, imputant-li les conseqüències d’un augment de contagis i de morts que s’anuncien com a molt probables sobre les bases d’uns informes de part, ja no és dissentir sinó inculpar des d’ara d’homicidi per imprudència temerària i escampar sobre el passat i el futur els presagis més negres de l’acció política, contaminant de forma irreparable la convivència social. Això és el mateix que esta fent Vox”.

   Crítica de la raó puigdemontista (13 de desembre de 2020), p.78

      No sé si Carles Puigdemont exposava les línies mestres del seu programa a l’article del passat dia 6 a la Vanguàrdia (“Els acords amb l’Estat i el pactisme màgic”), o si l’objectiu era més modest i es limitava a criticar la posició d’Erc després de pactar els pressupostos de l’Estat per titllar-la de “pactisme màgic”. De tota manera, com que el que diu Puigdemont té un ressò mediàtic, social i polític, important, i ha triat el diari de més tirada a Catalunya per exposar i justificar el seu posicionament, val la pena dedicar sine ira et studio una estona al pensament que es desprèn d’aquest article per mirar d’aclarir-me una mica”.

   2.- La situació dels presos del procés no troba sortida. Trapero, absolt

 El fiscal i la intimidació (9 de març de 2020), p. 25

   “La jutgessa de vigilància penitenciària desestima el recurs del fiscal en concloure que presenta un risc de reincidència baix, que ha assumit les conseqüències dels seus actes i que no és obligatori que l'intern mostri penediment per poder obtenir aquest tipus de permisos. Recorda al fiscal que està fent una «oposició fèrria» a la flexibilització de la situació dels interns i que la frase de Cuixart «ho tornarem a fer» en cap moment fa referència a un alçament tumultuari, sinó a la seva voluntat de continuar reivindicant el dret a decidir sobre la situació de Catalunya de manera «cívica i pacífica». En el recurs contra un permís anterior la mateixa jutgessa va fer avinent al fiscal, en base al sentit comú més elemental, que si Cuixart no ha seguit un tractament específic pel delicte de sedició ha estat perquè el centre de Lledoners no disposa d’un programa al efecte donada la falta d’antecedents històrics respecte d’aquesta tipologia, insistint en el fet que “no pot pretendre’s que l’intern realitzi un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política , ja que  aquest tipus de pensament és legítim en l’ordenament polític espanyol.”

   Marchena i el compliment de la pena (5 d’agost de 2020), p. 46

    En la revocació del permís a Carme Forcadell, avalat igualment pel jutjat de vigilància penitenciària nº 3 de Lleida, el TS fa seus del tot els arguments que el fiscal ja havia exposat en el recurs contra el permís a Jordi Cuixart, entrant en contradicció amb el propi argument de la Sentència condemnatòria a l’hora d’excloure el compliment mínim de la meitat de la condemna per la concurrència d’inhabilitació absoluta en els condemnats a més de la privació de llibertat”.

Trapero, absolt (21 d’octubre de 2020), p. 59

  “Els arguments de la sentència absolutòria no es limiten a constatar que la prova de l’acusació no és suficient per a una condemna o que ofereix simplement dubtes, sinó que analitza i exposa amb contundència cadascun dels contraindicis que apunten justament cap al contrari del que l’acusació donava per provat. No hi va haver cap suport, ni per activa ni per passiva, ni per acció ni per omissió negligent, del major Trapero o de la cúpula dels mossos a la decisió del Govern de celebrar el referèndum de l’1-O en qualsevol circumstància”.

   Anotacions a la revocació del tercer grau als presos del procés (4 de desembre de 2020), p. 75

  Al meu parer el TS aplica amb un rigor desproporcionat el mateix rigor desproporcionat amb què va dictar la sentència condemnatòria, amb la particularitat, però, de què a l’incidir en l’àmbit penitenciari i atreure cap a la seva competència la fiscalització definitiva del compliment de les penes s’aparta de la jurisprudència i deixa a l’aire la finalitat  de la legislació penitenciària i les competències que la llei atribueix als jutges de Vigilància”.

   3.-  ERC, la degradació dels líders, Urkullu, Laura Borràs i “El fill del xofer”. “Res no va sortir com esperava”

ERC sempre perd (21 de maig de 2020), p. 32

  “Erc esperava la convocatòria d’eleccions a Catalunya però no va arribar. Sí que va arribar la pandèmia i Torra ho ha aprofitat per mirar cap un altre costat. Erc es va abstenir en les primeres pròrrogues de l’estat d’alarma però va passar a votar no a les dues últimes, al costat de Vox i JxCat en la penúltima i al costat de Vox, Pp i JxCat en l’última, adduint motius diferents en cadascuna i creant tensió dins el propi partit. Ahir va exposar cinc arguments per al no, quatre dels quals (retorn de competències, prestacions a les famílies, consulta als municipis i reformes legals) podien tenir més o menys relació amb la causa de la pandèmia i la millora de l’estat d’alarma però que sonaven buits en funció del cinquè i últim, l’acotació en el temps de la taula de diàleg. Una taula de diàleg que no té cap relació amb la pandèmia però que Erc va voler portar a l’escenari del Congrés per acusar el Govern Sánchez de pèrdua de l’esperit de la investidura i de decantar-se pel pacte amb Ciutadans que havia optat per votar a favor de la pròrroga”.

   Laura a la ciutat de la (in)justícia (20 de juny de 2020), p. 35

     Tot i que sospitosos i bescantats entre ells fins a l’extenuació, els independentistes troben sempre una raó moral per fugir de la ciutat de la injustícia que els oprimeix, i en canvi els no independentistes, que adoleixen de la manca d’una raó moral per defensar-se, han de ser considerats com els eternament submisos a les forces repressores de la mateixa ciutat. Qui no voldria poder utilitzar davant d’un tribunal els arguments morals que exposa amb vehemència Laura Borràs per assegurar que la Sentència serà en tot cas injusta? En aquesta ciutat el que es considera perseguit sempre guanya, el que no s’hi considera és un submís i un traïdor.

   Convergència o la degradació dels seus líders (1 de juliol de 2020), p. 38

  En aquest triangle format per l’abandó de Mas, el lideratge rupturista de Puigdemont a la Generalitat per mitjà del seu vicari Torra i al PDAcat per mitjà dels seus homes i dones de confiança, a les restes de Convergència els quedava poca vida. Ja no hi havia paller i el pal s’havia cremat. El desembre de 2019 el Consell Nacional del PDECat aprova  amb un 85% dels vots el “trànsit” cap a  JuntsXCat, amb quina organització s’hauria de fondre. La seva direcció, amb el president  Bonvehí al front, rebutja la nova proposta de fusió, aquesta vegada tramitada de forma més pressionant políticament i moralment, per conducte dels presos, consellers i alts càrrecs de la Generalitat, sota la inspiració de Puigdemont i la batuta de Jordi Sánchez, l’ideòleg de la Crida. És molt probable que la confrontació, enmig d’una guerra de manifestos i contramanifestos, acabi per sepultar les restes de Convergència als dominis de  Puigdemont. Un acarnissament per ocupar, no algunes sinó totes, les parcel.les de poder a les que aspira el lideratge de Puigdemont”.

La mirada d’Urkullu sobre Catalunya (24 d’agost de 2020), p. 50

“Entre les consideracions que el president Urkullu es va permetre fer a rel dels fets d’octubre de 2017, i que consten en els documents entregats a l’abadia de Poblet, n’hi ha una de particularment rellevant. Una consideració molt personal que potser no va comunicar explícitament als polítics catalans que li van demanar la mediació però que expressa la raó més definitiva de la seva visió sobre la qüestió, més enllà de la crida genèrica al diàleg. Urkullu transcriu aquesta breu reflexió quan exposa la seva opinió contrària a la demanda de l’expresident Ibarretxe perquè el Parlament basc fos el primer a reconèixer la declaració d’independència de Catalunya: “Yo no podía votar a favor de reconocer la República catalana. No podía hacerlo por coherencia. No solo porque no soy partidario de las vías unilaterales, y menos de las que se gestionan fracturando la sociedad. Por coherencia porque a mí el propio president Puigdemont me solicitó ayuda porque él no quería proceder a la declaración unilateral de independencia”.

  El fill del xofer i altres relats (20 de novembre de 2020), p. 68

   “Jordi Amat ho explicita: “És una elit que sent que ha guanyat l’hegemonia amb la resolució del cas Banca Catalana i que té clara la voluntat de mantenir-se en el poder que ha instituït. El desplegaran. L’alternança es bloqueja. Al Palau es poden sentir impunes. L’oposició es queda sense alè. És el règim dins del règim. És democràcia i són negocis. El pujolisme l’any 78. Un subsistema del sistema. El cor de la festa ha començat a bategar” (p.200).  És el moment en què el ple de l’Audiència Territorial de Barcelona decideix per majoria no processar Jordi Pujol pel cas Banca Catalana (21 de novembre de 1986). Des de les instàncies centrals, govern socialista i monarca inclosos, havien entès  que aquell processament podia desestabilitzar l’Estat. Pujol era el poder a Catalunya i com a tal se l’havia de respectar. Els afers opacs de Banca Catalana mai més es van poder esbrinar”.

“Res no va sortir com esperava” (29 de desembre de 2020), p. 83

  “La història posarà al seu lloc el llegat d’Artur Mas com a president. El que ara sembla evident, però, és que aquest llegat apareix vinculat a Jordi Pujol quant a la seva designació, no tant pel que fa a la seva acció de govern i al seu contingut, i vinculat als successors Carles Puigdemont i Quim Torra, el primer designat per ell i el segon el seu vicari. Es miri per on es miri, no sembla que les ziga-zagues de Mas hagin aportat res de bo a Catalunya. La situació ara és molt pitjor que fa deu anys. No ja per la pandèmia i les conseqüències econòmiques i socials que veiem que està tenint, sinó per la precarietat institucional i la tensió social, i també econòmica, en què ha desembocat el procés que ell va endegar.

  Si almenys reconegués que els errors de percepció i les variables impossibles, com diu a l’entrevista, van conduir directament el fracàs, i senyalés el camí de l’autocrítica per refer el camí perdut durant aquests deu anys, potser el futur el podria contemplar amb una certa commiseració, la que correspon als fracassats que reconeixen sense embuts els seus errors i assumeixen la seva responsabilitat. Perquè, en què consistirien, segons ell, aquests errors de percepció? I quines eren les variables impossibles?“  

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat