CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012-2022). CAPÍTOL VI: temps de judici i sentència

 


  Les sessions del judici del procés comprenen la major part dels comentaris del present capítol, de la pàgina 7 a la pàgina 83 del Pdf infra. Però mentre transcorre el temps del judici, i en els mesos immediatament posteriors a la sentència, entre febrer i desembre de 2019, augmenta la confrontació del govern Torra, s’incrementa la frustració i es produeix el desconcert de la manca d’acord de PSOE i Podemos després de les eleccions de 28 d’abril de 2019. Aquest desconcert empitjora la situació a Catalunya i es perllonga fins al 30 de desembre del mateix any, després de la celebració de noves eleccions generals el 10 de novembre.

   Concentro breus extractes d’una selecció dels comentaris del període entorn d’aquests dos eixos, amb indicació de la pàgina del Pdf on es troba el comentari sencer. La totalitat dels comentaris íntegres es pot seguir en el Pdf al final d’aquesta presentació.

   1.- El judici del procés 

La fiscalia no se’n surt (23 de febrer de 2019), p. 7

  “Hi ha un element clau que acredita l’error de la  Fiscalia a l’interposar la querella per rebel.lió en els moments d’alarma de finals d’octubre de 2017. Ho va fer per rebel.lió, sedició i malversació contra la majoria, i només per desobediència i malversació contra la resta. I ara es troba que ha de transvasar els fets de la suposada violència que exigeix el tipus penal de rebel.lió a través de la desobediència. En cada interrogatori s’insisteix en els fets de desobediència de la que els encausats es defensen amb un difícil equilibri entre un acatament sui generis dels requeriments del TC i un compromís obligat amb el programa de govern i el mandat de l’1-O”.

 

Perdre el temps (22 de març de 2019), p. 19

   “El judici de l’1-O té moments de tots colors i alguns apunten cap a la comèdia tràgica. Ahir, per exemple, l’últim testimoni de la tarda va ser una guàrdia civil que va declarar a instància de l’acusació i que havia intervingut en la requisa prèvia de material per al referèndum, i  tambél’1-O a Sant Martí Sesgueioles amb el grup de la guàrdia civil desplaçat per impedir la votació en compliment del manament judicial de suspensió. L’interrogatori va emular els efectes d’una pel.lícula de Berlanga, sigui dit amb tot el respecte per l’acusació, les defenses i sobretot per la mateixa declarant que no es va sentir gaire bé ni aquell dia ni en el moment de la declaració.

 

 Rebel.lió en prospectiva (29 de març de 2019), p. 22

    El testimoni central en aquesta setmana del Judici ha estat el tinent coronel de la guàrdia civil Daniel Baena. Es podria dir que Baena ha sigut el factòtum de la causa judicial contra el procés. S’ha cuidat bé prou de subratllar en la declaració que el  que investigava eren fets i persones relacionades amb els fets en la mesura que podien tenir indicis de delicte. De tota manera, l’amplitud del camp d’investigació a les seves mans (comissionat per la Fiscalia de l’A. Nacional des de novembre de 2015, després pel Jutjat nº 13 de Barcelona, el TSJC, la instructora Lamela més endavant i finalment pel mateix Llarena)  era de tal dimensió que pràcticament resulta indestriable el que eren fets del que  era treball prospectiu orientat a encaixar el que anava trobant en les línies prèviament establertes, i en aquest aiguabarreig és fa difícil descartar el propòsit ab initio de relacionar tots els elements entre si per donar al conjunt una aparença de gravetat inusitada, la que va dibuixar la querella inicial i va determinar la instrucció de Llarena”.

 

   Mossos (5 d’abril de 2019), p.25  

  “Al Palau de la Generalitat la funció assumida pels mossos va quedar completament clara, abundant en la declaració anterior del major Trapero: ells estaven per complir amb la legislació vigent, constitucional i estatutària, i en concret per complir els mandats que dimanaven de la fiscalia del TSJC, primer, i del mandat específic de la magistrada del mateix TSJC a  partir del 27 de setembre de 2107. Aquesta voluntat de compliment xocava amb la voluntat política dels membres del Govern que s’aferraven al que suposaven com un mandat popular per celebrar el referèndum l’1-O fos com fos. Van haver de combinar l’assumpció de les seves funcions amb la incomoditat que els causaven les declaracions de Forn i Turull tergiversant irresponsablement aquella disposició quan manifestaven públicament que els mossos estarien a favor de la celebració del referèndum i que desacataven el nomenant del coordinador Pérez de los Cobos. Ells no podien col.laborar en la celebració del referèndum ni podien desacatar una designació judicial, per més que fessin valer els recursos jurídics per defensar la conveniència d’una coordinació operativa i no una coordinació híbrida, política i operativa, com la que representava Pérez de los Cobos”.

 

Policia, mentides i cintes de vídeo (31 de maig de 2019), p. 48

 Veient aquesta setmana l’exhibició de vídeos proposats per les parts en el judici del procés, el primer que constato és que la major part dels vídeos de les acusacions podrien servir les tesis de les defenses i que, posats a extrapolar fins a l’absurd la significació de l’actuació de les policies i la reacció dels concentrats en molts centres electorals, una part dels vídeos de les defenses també podrien servir a les exagerades tesis de les acusacions, donat que aquestes parteixen de la presumpció de violència pel simple fet del “clima” d’oposició general, de “l’atmosfera” que s’hi respira, com va afirmar un dels fiscals desentenent-se del requeriment de les defenses, i el mateix president, perquè concretés data, lloc i hora de les gravacions”.

 

   Antologia de les últimes paraules (20 de juny de 2019), p.59

    “El dret a l’última paraula en el judici del procés es va transformar en una densa exposició d’emocions, raons i interpel.lacions que ressonaran durant molt de temps  en l’espai barroc de la Sala del TS. Les últimes paraules van interpel.lar el Tribunal (no sabem amb quins efectes), van emocionar l’audiència (i en alguns casos potser la van irritar), van aportar raons i conviccions i van deixar una traça de dolorosa constatació del fracàs de la política sense perdre del tot l’esperança en el futur. De tot el que vaig anotar durant aquell acte en faig  aquesta breu antologia d’expressions que durant una estona van sacsejar moltes consciències, també segurament les consciències dels mateixos que les proferien. No calia ser independentista per escoltar-les amb respecte, per més que les lliçons que se’n puguin treure difereixin profundament entre els que les escoltàvem”.

 

   Ho tornarien a fer? (25 de juny de 2019), p. 63

  En el terreny de les conviccions profundes no hi ha res dir. L’interrogant sorgeix quan aquesta convicció personal es trasllada al terreny de la necessitat política col.lectiva i s’afirma amb la mateixa contundència “estic segur que ho tornarem a fer. El nosaltres d’aquest “ho tornarem a fer” inclou la suposició que la decisió presa per una determinada majoria social és l´única i la millor opció possible per al conjunt de la societat catalana...

   Entre les moltes sentències que Montaigne tenia gravades a les bigues del seu despatx (per a ell, lloc de llibertat, tranquil.litat i plaer) n’hi ha una d’Eurípides: ”Pots tenir-te per un home superior quan el primer accident que et sobrevé et devasta del tot?”. Es pot repetir que “ho tornarem a fer” des d’una pretesa superioritat moral quan les conseqüències del que es va fer ens han devastat institucionalment, personalment, socialment, políticament? “.

 

   La sentència (17 d’octubre de 2019), p.83

  La inadequació de mitjans, la insuficiència manifesta de funcionalitat per al delicte de rebel.lió, que hauria de ser igualment contemplada per al delicte de sedició a l’hora de considerar l’existència o inexistència de lesió del bé jurídic protegit en aquest delicte, desapareix en el raonament de la sedició. El que era impossible per a la rebel.lió apareix com a real i efectiu en la sedició. En aquesta absència de raonament les penes es disparen aplicant la sedició amb la màxima severitat.

   Se’m fa molt difícil d’entendre jurídicament com en el judici de tipicitat d’uns mateixos fets la funcionalitat dels mateixos és entesa de manera tan radicalment diferent per excloure’ls de la rebel.lió i ajustar-los a la sedició. Segons la Sentència no era possible que els fets desemboquessin en rebel.lió davant la fortalesa de l’Estat, i en canvi tenien tota l’eficàcia per fer fracassar íntegrament l’aplicació de la llei i les disposicions judicials. La contradicció em sembla bastant evident”.

 2.-  Desconcert i frustració

Entre el judici i les eleccions: dos interrogants (26 d’abril de 2019), p.31

   S’haurà de començar a concretar si la negociació amb Catalunya és una llosa insuportable per al conjunt de l’Estat o si és plausible un inici progressiu de negociacions, amb el vistiplau d’una majoria significativa de la ciutadania estatal i la renúncia de fet de la via unilateral per l’independentisme. Mentre al Suprem es comencen a coure els ingredients d’una sentència que hauria de ser unànime, després de les eleccions de diumenge es començaran a coure els ingredients per a un futur immediat a nivell estatal que poden també condicionar la convocatòria d’unes properes eleccions a Catalunya. Els plats que en surtin de les dues coccions tindran sabors molt diferents, i segons com podrien ser no comestibles”.

 

Qui tem el Parlament Europeu? (17 de juny de 2019), p. 57

   La Resolució del TS denegant l’autorització a Junqueras perquè reculli al Parlament espanyol l’acreditació d’eurodiputat elegit és molt difícil d’entendre i molt fràgil jurídicament si es té en compte que serà objecte d’anàlisi a les instàncies judicials de la UE i del Tibunal Europeu dels Drets Humans.

  Resulta difícil d’entendre perquè es contradiu amb les autoritzacions anteriors que els elegits en les eleccions generals i municipals poguessin assistir a les sessions constitutives del Congrés, el Senat i els Ajuntaments, i es contradiu també amb la decisió de requeriment explícit a Puigdemont i Comin perquè es presentin personalment a recollir la seva Acta d’europarlamentaris. El trasllat que s’exigeix als uns és denegat a un altre. És obvi que el trasllat de Puigdemont i Comín serviria per la seva detenció, però no és gens obvi que la presentació de Junqueras per recollir l’acta causés un perjudici irreversible a la causa del procés com afirma el TS. Més aviat podria ser que la seva prohibició causés un perjudici notable  a la justícia espanyola si el Tribunal de la UE i el TEDH en el seu moment entren en el fons de la qüestió. 

 

  Pactes (12 de juliol de 2019), p. 69

   Pilar Rahola a la columna d’avui a La Vanguàrdia, parlant del pacte de la Diputació entre JuntsxCat i el Psc, atribueix el fet a la superioritat estratègica dels socialistes enfront del mer tacticisme de l’independentisme que, segons afirma, “no sap on va, ni té estratègia planificada ni és capaç de consensuar un full de ruta de mínims”. Aquestes afirmacions, que es podrien considerar un gran elogi de la capacitat política dels socialistes en aquest i altres afers (com el de la l’Ajuntament de Barcelona), amaguen la veritat de fons, que no és altra que la realitat dels fets sempre arriba un moment que acaba imposant-se, per més que costi reconèixer-ho”.

 

   Dubtes d’Estat (19 de juliol de 2019), p. 71

       En la duríssima pugna de declaracions i contradeclaracions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, dins i fora de les negociacions per a la investidura del cap de Govern, el primer acaba de formular un dubte molt greu sobre la responsabilitat d’Estat de Pablo Iglesias. El dubte no es fixa ja sobre aspectes concrets de la governació en un marc de coherència executiva entorn de qüestions greus però perfectament acotades, com és ara la qüestió d’una proposta per a Catalunya, sinó sobre l’aspecte fonamental de la constitució mateixa de l’Estat i la seva forma de protecció”

 

   Confrontació o independència (30 d’agost de 2019), p. 74

   És el 20 d’agost, fa una calorada insuportable però el president vicari Quim Torra  es troba molt còmode davant l’auditori de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent que sap que li és incondicionalment addicte, i desgrana sense embuts el seu discurs de dotze pàgines, deixant per a una segona part, que sembla que desenvoluparà el proper 5 de setembre en una conferència a Madrid, la seva aportació per concretar la resposta davant la Sentència del procés.

  Torra parteix de la consideració del moviment independentista com d’un moviment transversal caracteritzat per la seva iniciativa i sentit constructiu des dels orígens, característiques que segons ell cal recuperar i enfortir de cara al futur immediat. Fins aquí s’hi podria estar més o menys d’acord, encara que s’hauria de matisar la percepció del sentit constructiu en el passat si es té en compte el que s’ha aconseguit, però el discurs emprèn un volada impossible de compartir, en diferents graus, quan assimila el que entén com a resposta constructiva immediata amb una confrontació inevitable amb l’Estat, condició sine qua nom per aconseguir l’autodeterminació”.

 

   Fracàs i fracassos (10 d’octubre de 2019), p.80

   Però el que m’ha cridat més l’atenció de les reiterades apel-lacions de l‘últim Sánchez al problema català ha sigut la repetida qualificació del procés independentista com un fracàs, de  manera genèrica, sense distingir entre l’estratègia o la tàctica del procés, la ideologia subjacent i l’objectiu últim de la independència que  compta amb uns partits que el representen i que tenen els seus escons al Congrés i al Senat amb plena legalitat. Michael Ignatieff, líder del Partit Liberal del Canadà, en el seu llibre de memòria política “Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política”, parla de la presència del Bloc Quebequés a la Cambra de diputats del Canadà amb aquests termes :”S’ha de valorar una democràcia que atorga un espai en el Parlament a aquells que no desitgen formar part de país, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons representants dels seus votants. Em sentia orgullós, i encara ho estic, d’una Cambra democràtica que dona espai a un desacord tan radical però que així i tot manté la cortesia i el respecte”.

 

Compartir frustracions (31 d’octubre de 2019), p. 91

      La frustració porta a la còlera, i amb la còlera no s’aconsegueix res, per més que pugui resultar explicable donada la concurrència de factors que l’han desencadenada. A través de la passió, deia Montaigne, les coses es veuen més grans, com el cos a través de la boira. Més boira i més confusió és la que es crea quan des de la frustració es recorre a la còlera i a la violència col.lectiva per aconseguir qualsevol objectiu. Al final de l’assaig sobre la còlera Montaigne sintetitza els perills de la còlera quan és la passió la que parla, no nosaltres: “Diu Aristòtil que a vegades la còlera serveix d’arma per a la virtut i el valor. És versemblant. Tanmateix, aquells que no hi estan d’acord responen divertidament que és una arma d’un ús estrany, perquè, en efecte, agitem les altres armes però aquesta ens agita a nosaltres, la nostra mà no la guia, és ella la que guia la nostra mà. Ella ens té agafats, nosaltres no l’agafem”.

 

Taula de negociació: dues impotències i una necessitat (25 de novembre de 2019), p. 97

     Dues impotències enfrontades entre si i enfrontades alhora a la imperativa necessitat d’una investidura per evitar el gir a una concertació de dretes que significaria l’inici d’un nou cicle polític negatiu per a ambdues parts. Impotències marcades per l’espasa de Dàmocles de la traïdoria a les mans de les respectives parròquies més sectàries i desbordades per l’acumulació d’errors, la pressa dels líders del procés i la reacció penal dels òrgans de l’Estat, que fan impossible trobar ara un noment de calma per plantejar objectivament la conveniència d’iniciar un diàleg amb sentit. Si finalment hi ha abstenció d’Erc i investidura de Pedro Sánchez, serà perquè les dues parts hauran decidit perseverar en la dissimulació d’ambdues impotències amb l’acord tàcit de traslladar a un moment més propici l’inici de converses amb objectius concrets i realitzables”.  

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat