Bloqueig del referèndum escocès

 

  Trobo que els sectors de l’independentisme català no han donat a conèixer amb amplitud (i encara menys amb un mínim de sentit autocrític) la seva opinió entorn del pronunciament del TS britànic de fa una setmana, que suposa de fet el bloqueig del referèndum per la independència d’Escòcia que tenia previst convocar el SNP per al 2.024. Només he sentit alguna referència superficial al fet que Nicola  Sturgeon sosté que malgrat aquest pronunciament la democràcia escocesa no pot ser negada i que les properes eleccions generals es convertiran en un plebiscit a favor de la independència, com si l’exemple català de les “plebiscitàries” catalanes del 2.015 s’haguessin de convertir ara en l’exemple a seguir pel SNP. La qüestió seria no sortir del cercle de l’autolegitimació.

 El referent escocès perd l’encant que tenia, com també el referent quebequès al que s’aferrà el president Aragonès en el darrer debat de política general, immediatament abans de la implosió del govern amb la sortida de Junts. Cap dels dos referents passa la prova de veure reconegut el dret a l’autodeterminació per sobre de la legislació vigent, principi sobre el qual es va bastir tota la teoria de la legitimitat del procés català per procedir de manera unilateral amb el referèndum del 2.017.

   El TS britànic deixa clares dues coses: I) la Llei d’Escòcia de 1.998 no permet que el Parlament escocès convoqui un referèndum d’independència sense autorització, al tractar-se d’una competència reservada a la sobirania del Parlament de Westminster,  i II) no existeix un dret d’autodeterminació al marge o per sobre de la sobirania del Parlament britànic. És molt significatiu que en aquest segon punt el TS britànic invoca la mateixa doctrina del TS del Canadà al que es refereix explícitament: “el dret a l’autodeterminació externa” —és a dir, a la secessió— només és d’aplicació “en situacions d’antigues colònies, allà on un poble és oprimit, com per exemple sota una ocupació militar estrangera, o quan a un grup definible li és negat un accés significatiu al govern per a cercar el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural”.

  Faria bé l’independentisme català en retornar críticament sobre els seus passos i reconèixer l’error que va suposar l’entrada al Registre del Parlament, de part de JuntsxSi i la Cup, l’agost del 2.017, de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, quan encara no s’havia convocat el referèndum . En els casos del Quebec i d’Escòcia la configuració del nou Estat que es podria formar a partir dels respectius referèndums pactats amb l’Estat matriu no s’havia presentat mai en forma de llei anticipada als referèndums (i encara menys dins d’un embolcall d’il.lusió fundacional que pressuposava un resultat favorable a la secessió) sinó que sempre havia quedat en un tram posterior, un recorregut previsiblement dur i ple d’entrebancs a l’hora de negociar els passos concrets de la separació. És la diferència abismal entre un referèndum de secessió pactat, jurídicament real i efectiu però difícil d’implementar, i un referèndum unilateral, impossible jurídicament però que es prestava a tota mena d’emocions i d’il.lusions sobreposades. El pronunciament del TS britànic podria ser un bon motiu per valorar críticament aquesta diferència abismal i reconèixer l’error de la unilateralitat.