Oriol Junqueras i el principi de realitat

 

  El 7 de maig de 2.021 Joan Tardà reconeixia en unes declaracions a La Vanguàrdia que “feia falta iniciar  una solució democràtica basada en el principi de realitat” per desencallar les negociacions amb Junts per a la formació de govern que llavors es trobaven en un moment crític. Tan crític que aquell mateix dia Oriol Junqueras en un article a El Periódico constatava en un to desconegut de moderació realista que s’havien de posar les primeres pedres, avui, d’una Catalunya millor perquè sigui una realitat demà, considerant que s’havien de planificar els canvis pensant a 10 i a 20 anys vista. Demanava, amb el mateix to realista, que el govern espanyol tingués una actitud més activa i determinada perquè no es reproduís una recuperació asimètrica, considerant que era necessari continuar exigint la implicació de l’Administració central i la gestió integral dels recursos que genera Catalunya, partint del fet que les dues palanques principals de recuperació eren la recuperació de la confiança derivada de la millora de la situació sanitària i els fons europeus de recuperació. A l‘endemà d’aquelles declaracions Pere Aragonès donava a conèixer la ruptura de les negociacions amb Junts amb una declaració solemne de la que després es va retractar per arribar a un principi d’acord i repetir la coalició de govern amb els exconvergents.

   Ara la ruptura amb Junts s’ha produït definitivament i el Govern s’ha trencat, donant lloc a una situació en la que ja no és possible pensar en la repetició d’una coalició com la que hem tingut els últims deu anys. Semblaria, doncs, que aquell principi de realitat al que es referien Joan Tardà i el mateix Oriol Junqueras es contemplaria en les condicions actuals, des de la direcció d’ERC, amb la vista posada en la millora de l’autogovern a anys vista. Semblaria que el  principi de realitat hauria d’obligar a fer cas de les ofertes disponibles analitzant el que és millor per a Catalunya en aquest moment. Caldria, en  definitiva, arribar a “la voluntat compartida de modificar les nostres exigències particulars per tal de trobar un fonament de justificació que els altres també tinguin raó per acceptar”, amb paraules de Thomas Scanlon. Modificar les posicions originàries per tal de fer possibles raons acceptables. 

   Però Oriol Junqueras esquiva aquest principi de realitat. En lloc de mirar endavant, com proposava fa només un any i mig, torna a mirar endarrere. Ha afirmat que el PSC primer ha de fer passos per “reconciliar-se amb un 80% de la societat catalana per poder pactar pressupostos”.  Deixant de banda el que pugui significar aquesta reconciliació prèvia que exigeix del PSC amb el 80% de la societat catalana, essent així que el PSC va ser el partit més votat a les darreres autonòmiques, Oriol Junqueras no toca de peus a terra o pateix una forma d’estrabisme polític que no li deixa enfocar el mateix objecte adequadament. La realitat que fa un any i mig s’havia de tenir en compte, prescindint de Junts, ara s’ha fet molt més urgent.

   Oriol Junqueras continua encallat en els condicionants del procés que desfiguraven la complexitat de la realitat deixant-ne veure només una part, la que centrava l’interès de l’independentisme exclusivament. No pot continuar dirigint ERC com si la realitat del procés fos la mateixa de fa uns anys. El procés s’ha acabat i cal modificar el patró d’acció política que el va presidir, la pretesa hegemonia de les forces independentistes com si la resta no existís. L’oferta disponible del PSC per negociar i facilitar l’aprovació dels pressupostos per al 2.023 no hauria d’estar condicionada per cap exigència prèvia, i menys la que barreja el futur immediat de Catalunya amb l’interès per tornar a considerar prioritària la relació amb Junts, una relació mil vegades fracassada i ara definitivament caducada.