Les Notes d’Opinió del Cercle d’Economia

 

   Seguir les Notes d’Opinió que periòdicament publica el Cercle d’Economia és una bona manera de seguir les incidències de la política catalana relacionades amb el món de l’economia, particularment en temps d’agitació social i de preocupació ciutadana. Només cal resseguir les notes publicades durant els anys més convulsos del procés (2.017-2.018) per adonar-se de la importància de l’aportació que aquestes notes podien tenir, i continuen tenint,  per a amplis sectors de l’opinió pública: “Diàleg, reforma i respecte al marc legal. Per una solució negociada, l’única possible” (24 de març de 2.017); “Societat, política i economia en temps d’incertesa” (19 de maig de 2.017); “Després del 1-O. Per evitar els pitjors escenaris” (4 d’octubre de 2.017); “Per l’autogovern, la convivència i el progrés: convocatòria immediata d’eleccions” (23 d’octubre de 2.017); “Davant el 21-D. Evitar el caos. Recomposar l’estabilitat” (27 de novembre de 2.017); “Propostes per modificar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat”  (28 de maig de 2.018).

 Manel Pérez en el seu llibre “La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida” deixa  bona constància de la preocupació que el Cercle expressava en les seves jornades anuals al poder polític davant la inoperància del govern Rajoy i la temeritat de Puigdemont. Recorda Manel Pérez la tempestuosa sessió de la jornada del 2 de juny de 2.017 en la que els empresaris van encaixar molt malament les advertències de Rajoy (“La equidistancia està muy bien, pero no en todos los momentos ni facetas de la vida”) després d’haver demanat durant anys una consulta legal, acordada i informada, una proposta, senyala, Manel Pérez, molt més pensada per embridar l’independentisme que el Govern de l’Estat i que, no obstant, mai va ser presa en consideració per cap dels dos bàndols. Bona part de la directiva del Cercle en aquells moments es va indignar, i així l’hi ho van fer saber a Rajoy personalment, malgrat que el dia anterior el llavors president del Cercle, Joan Josep Bruguera, havia carregat contra Puigdemont amb una contundència que no tenia precedent en la història de l’entitat.

  En la Nota d’Opinió del passat 17de novembre (“Temps d’acordar per enfortir la democràcia”) el cercle torna raonadament a insistir als Governs de l’Estat i de la Generalitat sobre la necessitat d’acord per desenvolupar polítiques públiques destinades a fomentar el bé comú, deixant de banda “la polarització creixent, una dinàmica que buida el centre polític, dificulta la negociació parlamentària i impedeix els acords transversals que les societats plurals necessiten per avançar”.

  En aquest sentit apel.la a la responsabilitat del Govern de l’Estat i del PP per a la renovació del CGPJ, criticant la ruptura de part del PP de l’acord a què s’havia arribat excusant-se en la reforma del Codi Penal en matèria de sedició. Respecte d’aquesta reforma opina el Cercle (que en el seu moment també va defensar la conveniència dels indults) que pot ser una mesura que ajudi a canalitzar el conflicte territorial i a retornar-lo a l’àmbit de la negociació política, tot i  considerar que s’hauria d’abordar en un procés legislatiu més reflexiu, en el marc del qual es tipifiquin adequadament els delictes i es ponderin les penes que hi cal aplicar. Opinió, aquesta, radicalment contrària a l’exposada ahir pel vicepresident de la Fundació La Caixa, Joan Josep López Burniol, en un sorprenent article ("Hacia la autodeterminación") d’abans d’ahir a La Vanguàrdia en el que carrega amb duresa contra el que considera concessions de Sánchez a l’independentisme. Pensa López Burniol que aquestes concessions equivalen ja, de fet,  a la concessió d’una amnistia i desembocaran en un referèndum d’autotedeterminació .Tenim, doncs, opinions ben diferents en el món econòmic (tenint en compte els càrrecs de López Burniol en la Fundació La Caixa i en el Consell d’Administració de Criteria Caixa) a l’hora d’encarrilar possibles solucions al postprocés.

  L’última Nota del Cercle d’Economia insta també el Govern de la  Generalitat a superar la paràlisi procedint a l’aprovació dels pressupostos mitjançant un acord entre les forces polítiques majoritàries, entre les quals cal  entendre  que inclou el PSC. Denunciant la irresponsabilitat que suposaria la no aprovació dels pressupostos, la Nota d’Opinió dona unes quantes xifres: es perdrien els 3.098 milions d’euros que significa l’augment de la capacitat de despesa de la Generalitat per al 2.023 i quedaria en suspens el paquet de 300 milions que el govern de la Generalitat va anunciar en el debat de política general per destinar-los a la transició energètica, l’educació i el suport als col.lectius més febles. Pel que fa a l’execució dels pressupostos la Nota dona més xifres: El primer semestre d’enguany, només s’ha executat el 16% de la inversió estatal prevista a Catalunya, pel 25% de mitjana a Espanya i el 52% a la Comunitat de Madrid. Una situació preocupant i que ve de lluny. En el període 2015-2021, la inversió estatal per habitant i l’any va ser de 104 € a Catalunya pels 187 € de la Comunitat de Madrid.  No menys reveladores de la passivitat de la Generalitat són les xifres en matèria energètica: A Catalunya, des del 2015 la capacitat de producció d’energia renovable només ha augmentat un 4%, mentre que a Espanya ha crescut un 34%. Així, a Catalunya la producció d’energia fa més d’una dècada que està estancada en el 18%; en canvi, a Espanya ha pujat de manera destacable fins a situar-se a la vora del 50%.

  De les sessions d’aquesta setmana  al Congrés, i de la determinació que acabi prenent ERC per a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, dependrà el futur més immediat pel que fa la reforma de la sedició, un pas més en la negociació del conflicte territorial, i també pel que fa a les mesures econòmiques que reclama el Cercle tenint en compte el bé comú: Davant la incertesa que paralitza, la bona política es pot comprometre i s’ha de comprometre amb el seu propòsit: el bé comú, mitjançant l’enfortiment de la qualitat democràtica. És urgent que els partits amb vocació de govern, tant a Catalunya com a Espanya, tinguin una mirada àmplia i de llarg abast.