Quim Nadal i el complex d’Edip

 

    

 El retorn  de Joaquim Nadal a una Conselleria de la Generalitat crida l’atenció des de molts punts de vista. Alcalde de Girona pel PSC (1.979-2.002), diputat al Parlament des de 1.984  i candidat a la presidència de la Generalitat el 1.995 pel mateix partit, Conseller de Política Territorial i Obres Publiques amb Pasqual Maragall (2.003-2.006) i José Montilla (2.006-2.010), cap de l’oposició el 2.010 en el primer govern d’Artur Mas, per renúncia de José Montilla,  socialista convençut durant trenta-cinc anys, va passar a coordinar la plataforma pel dret a decidir a Girona el 2.013 i deixà el PSC el 2.015. Després de trenta-cinc anys de militància activa i d’haver ocupat tota mena de càrrecs, va decidir matar el pare-partit.

   Quim Nadal retorna a una Conselleria de la Generalitat (Recerca i Universitats) quan fa pocs mesos havia dit que no pensava tornar a la política perquè es considerava “un senyor gran de setanta-quatre anys”. Potser el va rejovenir la trucada del president Aragonès oferint-li el càrrec que va acceptar sense pensar-s´ho dues vegades. Fa pocs dies ha reiterat que no és “independentista d’ideologia”, tot i que ha defensat una consulta per aclarir com Catalunya “vol orientar el seu futur” i ha criticat el procés: “és evident que en el mateix recorregut del procés des del 2017 fins ara hi ha hagut més retrocessos que avenços i pel que  fa a l’àmbit de dignitat de les institucions, s’ha perdut força”.

  Tot plegat difícil d’entendre des de l’òptica de la coherència política, tenint en compte que entra a formar part d’un govern independentista, amb la divisa d’amnistia i autodeterminació de capçalera. De moment, però, no ha aclarit si la consulta que ell defensa seria la de l’autodeterminació com la defensa ERC. Es considera socialdemòcrata sense partit i no tanca la porta a l’oferiment del PSC  per aprovar els pressupostos i aposta per retornar a "les essències més pures de l'Estatut de 2006 sense la "retallada" del Tribunal Constitucional”. Vol un "autogovern sòlid" tot i reconèixer que hi ha gent que ho considera "autonomisme barat".  Per retornar a les essències més pures de l’Estatut del 2.006 calia matar el PSC i muntar plataformes per defensar el dret a decidir? Per aquest viatge no calia carregar aquelles alforges. Ha consultat amb el president Aragonès si també està d’acord en retornar a aquelles essències?

   La mort del pare-partit és particularment dolorosa quan es produeix a mans dels fills predilectes, dels qui han tingut càrrecs de la més alta responsabilitat i de govern. Ha estat el cas del PSC, en el que les funcions paternes d’orientació, de creació de programes, d’elaboració i d’execució compartides, van acabar no sent compreses per un sector dels seus electors, dels seus militants, i, més greu encara, dels seus directius durant el procés. Joaquim Nadal potser en va ser el paradigma. El pare no va morir però molts fills se’n van apartar, sentint-se traïts per la manca de decisió del pare davant el fet sobiranista. Van decidir matar-lo i cometre incest amb la reina Yocasta, abandonant les antigues solidaritats de la ciutat de Tebas, amb menyspreu del vell i cec Tirèsies que volia evitar fer mal a la ciutat.

  Apurant el símil del complex d’Edip, segons la teoria freudiana aquest només es pot resoldre amb la formació del Superjo, el controlador del desig que acaba imposant al subjecte la interiorització de les normes, limitacions i prohibicions del pare. Si el conflicte no es resol adequadament, la consciència moral del Superjo pot fer-se enormement rígida i insuportable per al Jo, fins al punt d’abocar-lo  a la neurosi. No serà que Joaquim Nadal vol resoldre el conflicte del seu particular complex d’Edip retornant a les essències del pare després d’interioritzar les normes de l’Estatut del 2.006?

 Però hi ha una altra possibilitat. Podria ser que Quim Nadal hagués decidit resoldre el conflicte intern seguint el consell de la mare Yocasta al seu fill Edip: “ No tinguis por pel matrimoni amb la teva mare, doncs molts són els mortals que abans s’han unit també a la seva mare en somnis. Saben viure millor aquells que no donen importància a  aquest fet”. I d’aquest consell potser se n´ha seguit una posició acomodatícia davant l’oportunitat de satisfer novament el desig de poder. Al cap i a la fi, en la vida política és on millor s’expressa aquest desig.