La supressió del delicte de sedició

 

  La proposició de llei orgànica presentada per PSOE i Unidas Podemos  inclou, entre altres disposicions, la reforma del delicte de desordres públics amb les següents conseqüències:

   1er.- La supressió del Capítol I del Títol XXII del Codi Penal, el que significa la derogació de la totalitat dels articles 544 a 549 referits al delicte de sedició. Queda clar, per tant, que si s’aprova aquesta proposició de llei desapareix definitivament el delicte de sedició. Es tracta d’una supressió i no d’una modificació de la sedició.

   2on.- Aquesta supressió comporta la desaparició del tipus penal específic de la sedició que definia com a bé jurídic protegit l’aplicació de les lleis, el legítim exercici de les funcions de qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, així com el compliment dels seus acords o de les resolucions administratives o judicials.

   3er.- Tot i la particularitat del tipus penal de la sedició, aquest delicte ja es contemplava com formant part dels delictes contra l’ordre públic, de manera que venia a ser una mena de calaix de sastre per jutjar els fets que no es podien considerar  rebel.lió.

4art.- Amb la supressió de la sedició es procedeix a una nova delimitació del delicte de desordres públics, modificant els articles 557 i 557bis, així com l’apartat 4art del 573bis, i suprimint els articles 557ter i 559.

5è.-  El bé jurídic protegit passa a ser exclusivament la pau pública i els actes que hi atempten han de ser comesos en grup i amb violència o intimidació. Les penes seran de sis mesos a tres anys de presó i inhabilitació especial pel mateix temps. Es crea un subtipus agreujat en el supòsit que els actes es cometin en multitud, amb número, organització i propòsit suficients per atemptar greument contra l’ordre públic, en quin supòsit les penes passen a ser de tres a cinc anys de presó amb inhabilitació especial pel mateix temps, que seria absoluta per temps de sis a vuit anys si els autors fossin autoritat. Les penes s’imposarien en la meitat superior si es porten objectes perillosos o es comet pillatge, i en el grau superior si es porten armes. Las provocació, la conspiració i la proposició tindrien penes inferiors en un o dos graus.

  En l’apartat Cinquè de l’exposició de motius  de la proposició de llei es justifica àmpliament la supressió de al sedició i la modificació dels desordres públics. En síntesi les raons de la supressió de la sedició es troben en aquest paràgraf: “Desde un principio, la conducta típica de este delito se ha basado en el alzamiento para la consecución de ciertos objetivos. Ya el artículo 250 del Código Penal de 1870 consideraba reos de este delito a los que se alzaren pública y tumultuariamente para aconseguir por la fuerza o fuera de las vías legales determinados objetivos, tal y como hace actualmente el art. 544 del Código penal de 1995. A lo largo de los años se han ido introduciendo mínimas variaciones en cuanto a los objetivos concretos que en este delito debía perseguir el alzamiento, pero apenas se ha modificado el elemento central de la conducta típica. La reforma más importante en esta materia se produce con la aprobación del Código Penal de 1995, que reubica el delito de sedición para configurarlo como un delito contra el orden público, con una tipificación y una pena que no se ajustan a los mejores estándares de los países de nuestro  entorno”.

  Són les mateixes raons d’indefinició del tipus penal de la sedició actualment en vigor, i de desproporció de les penes previstes, que adduïen els dos magistrats del TC que van formular un vot particular en el recurs d’empara de Jordi Turull contra la sentència del procés. Tècnicament, els quatre arguments dels dos magistrats dissidents, J.A. Xiol Ríos y Maria L. Balaguer Callejón,  eren molt clars i traduïts de la forma més planera possible venien a dir el següent: I) el delicte de sedició presenta un biaix de certa indeterminació perquè es configura legalment a partir d’elements d’un fort caràcter normatiu que comporten una difícil comprensió de part del ciutadà; II) la prohibició de la interpretació extensiva imposa una consideració més rigorosa dels fets i de la individual participació personal; III) la jurisprudència del mateix TC, del TEDH i del TJUE senyalen  criteris de proporcionalitat penal que tenen en compte la possible ingerència en els drets fonamentals a l’hora quantificar la pena; IV) aquests criteris no s’han respectat en les penes imposades pel TS que resulten desproporcionades .

   Dues qüestions pot suscitar la proposició de llei una vegada s’aprovi: la revisió de la sentència del procés i la repercussió que podria tenir respecte de les euroordres d’extradició i els recursos interposats pels condemnats en aquella sentència i pendents davant el TEDH.

  Respecte de la primera qüestió, si el TS accepta entrar a revisar la condemna amb l’aplicació retroactiva de la modificació del delicte de desordres públics, amb el conseqüent benefici d’una rebaixa substancial de penes per als condemnats, podria aplicar el subtipus agreujat del delicte a tots ells, ara indultats, amb la inhabilitació absoluta de fins a vuit anys als qui eren autoritat en aquell moment, no així a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que no eren autoritat.

  Però si el TS entengués que el que es va jutjar eren uns fets directament relacionats amb la lesió del bé jurídic protegit tal com el definia l’article 544 que es deroga (l’aplicació de les lleis i l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat), i no subsumibles  per tant en el tipus del delicte reformat de desordres públics, estaríem davant l’eventualitat d’uns fets sense possibilitat de condemna de cap mena per inexistència de tipus penal. Aquest segon supòsit és difícil de defensar, però no totalment descartable donada la situació de tibantor extrema entre l’Executiu  i el Consell del Poder Judicial que podria optar per tirar la tovallola de qualsevol condemna i deixar en evidència el Govern , denunciant així la interferència de l’executiu en el poder judicial. En aquest cas (poc probable?) també les penes d’inhabilitació quedarien sense efecte , així com  desactivades les euroordres.

  Pel que fa al delicte de malversació el TS haurà de considerar l’existència, o no, de la necessària connexió instrumental amb el delicte principal per mantenir, revisar o suprimir les condemnes per aquest delicte. De la decisió que prengui el TS en dependrà el futur judicial dels exiliats i de les euroordres, que podrien quedar pendents, uns, de judici per desordre públic agreujat i malversació, i les altres pendents de ser reproduïdes per aquests mateixos delictes (si és que el TS no decideix arxivar la causa...)

  Respecte de la repercussió de la reforma en les instàncies europees, i particularment en els  recursos pendents davant el TEDH, és probable que contribueixi a refermar els arguments d’una Sentència en el sentit que van defensar els magistrats J.A. Xiol Ríos y Maria L. Balaguer Callejón  en el TC. El que no vol dir que el TEDH no s’hagués de decantar  en el mateix sentit encara que no s’hagués produït la derogació de la sedició i la reforma dels desordres públics. L’executiu s’hauria avançat en qualsevol cas a evitar una condemna contra Espanya de part del TEDH, el que resultaria d’una significació política molt rellevant a l’hora de fer callar les pressions malastrugues de la dreta, la ultradreta i el sector conservador del Consell del P. Judicial.