Notes de l'arxiu històric familiar (i 13). El nacionalcatolicisme i la fundació i crisi de la Cooperativa vinícola d'Ullastrell

 

Veiem els altres dos aspectes que es destaquen a les memòries entre els fets de la dècada dels cinquanta i seixanta a Ullastrell.

El nacionalcatolicisme

El terme de nacionalcatolicisme el va utilitzar per primera vegada el 1.967 José María González Ruiz, canonge de la catedral de Málaga, teòleg progressista que es rebel·là contra la doctrina predominant d’estreta unió entre Estat franquista i Església catòlica. Conjuntament amb José María Llanos i José María Díez-Alegría, amb els qui va conviure una llarga temporada a Madrid després de ser expulsat de Málaga pel cardenal Herrera Oria, que l’havia condemnat per herètic, va representar als anys seixanta el primer moviment religiós i intel.lectual, llavors encara molt minoritari, contra el clericalisme franquista i l’integrisme eclesiàstic que predominava arreu aquells anys. José María González Ruiz va participar molt activament en el Concili Vaticà II amb aportacions importants com la que va significar la seva obra fonamental “El cristianismo no es un humanismo”. Per una altra obra seva, “El cristianismo y la revolución” va ser processat pel TOP, el Tribunal d’Ordre Públic que vetllava per la integritat del nacionalcatolicisme en tot l’Estat.

  Al poblet d’Ullastrell podien tenir alguna notícia llunyana i confusa d’aquest moviment espanyol germinal contra el nacionalcatolicisme, però l’explotació del sentiment religiós que es practicava en el dia a dia de la gent pagesa del poble partia plenament de la doctrina i la praxi d’aquella ideologia que considerava els catòlics com la família predilecta del règim. De les memòries del pare, que s’havia format en els ambients catalanistes i de cristianisme obert de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, es desprèn que devia patir molt a contracor la imposició de la doctrina i les pràctiques del  nacionalcatolicisme. Sempre he pensat que aquest fet, juntament amb la direcció social i econòmica de tots els ressorts dels veïns, concentrats en el poder omnímode del secretari de la Hermandad Sindical, i després també de la Cooperativa, que alhora ho era de la Secretaría Local del Movimiento,  va ser definitiu perquè comencés a pensar en marxar del poble.

  Un primer intent de refugi contra aquesta doctrina el va buscar en l’Acció Catòlica, més concretament en l’Obra dels exercicis espirituals de Sant Ignasi i inicialment en el moviment de la Lliga de  Perseverança, una entitat creada durant la República que l’any 1.934 havia fet un pacte de germanor justament amb la Federació de Joves Cristians (suprimida pel nacionalcatolicisme) per tal de treballar conjuntament pel cristianisme.

   Explica a les memòries: “Empesos per la bona fe de Mn Lluís, el germà del qual era el president de l’Obra, vam constituir la Lliga Parroquial al nostre poble i en poc temps practicaren exercicis en vàries tandes més d’un centenar d’homes, alguns potser degut a què el poder portar el distintiu al trau els infonia una certa identitat de bona persona. Tota l’activitat d’Acció Catòlica a Ullastrell va ser orientada per la consigna de l’Obra dels Exercicis, i per la Quaresma organitzàvem un recés al que acudia un gran nombre d’homes. Tampoc faltàvem al triomfal recés extraordinari de Montjuic en el que ens trobàvem uns tres mil exercitants, generalment el dia de la Verge del Pilar. Vaig presidir la Lliga local de Perseverança durant vuit anys, junt amb l’inoblidable amic Valentí Vilanova, mort en plena joventut, en Lluís Torrents,  els germans Puig Sala i molts altres”.

   La decepció va arribar inevitablement quan es va adonar que en aquella activitat, malgrat la bona fe i la senzillesa dels participants, s’hi coïa el propòsit del nacionalcatolicisme activat per la jerarquia dels dirigents. Continuen les memòries: “El meu desencís personal es va produir quan en ple Concili Vaticà II, en el recés extraordinari al Palau Nacional de Montjuic, ens van fer venir de Madrid, de plat fort, ni més ni menys que el senyor Blas Piñar per l’acte de propaganda  de la tarda. Naturalment, va posar de volta i mitja tota la renovació que intentava fer el Concili. El Sr Josep Maria Vidal va ser apartat de la presidència de l’Obra i al seu lloc hi posaren el Sr Felipe Antoja, el que després va ser alcalde de Badalona. En un dia de meditació a Sarrià, Mn Ricart es va carregar tota la premsa de Barcelona, el professor Canal el noranta per cent dels pares conciliars i el pare Piulachs  desvià el col.loqui per tal de blasmar les activitats protestants. Al mateix temps, la revista “Perseverancia” parlava d’un suposat complot contra l’Església propiciat per un cer cardenal holandès”.

 Situats en el seu context històric, el jesuïta Josep Ricart Torrents era un integrista que s’havia donat a conèixer amb obres com “En torno a Aranguren y la autocrítica” (1.956) i “Lo que No ha dicho el Concilio”. Cal recordar que el professor Aranguren, represaliat pel règim, defensava la necessitat de procedir a un profund examen de consciència per fer autocrítica de l’actitud de l’Església en aquella creuada, tot lamentant la quasi total passivitat dels intel.lectuals catòlics espanyols enfront del nacionalcatolicisme, en contrast amb les iniciatives del consistent moviment francès dels intel.lectuals catòlics seglars de després de la segona guerra. El  mateix Josep Ricart havia escrit la biografia de l’altre personatge citat, el també jesuïta Jaume Piulachs Oliva, amb el suggestiu títol de “Un jesuíta rebelde”, rebelde naturalment contra el propòsit d’aggiornamento que promovia el Concili Vaticà II.

   El Concili s’havia celebrat en quatre sessions entre octubre de 1.962 i desembre de 1.965. El seu promotor, el Papa Joan XXIII, només va poder assistir a la primera sessió. Poc abans de morir (el 3 de juny de 1.963) ens havia deixat la “Pacem in terris”, un text fonamental per entendre la necessitat d’obertura al món per la qual havia de desviure´s l’Església del S. XX. Contra tot això s’alçava el poder del nacionalcatolicisme que dominava les consciències.

 Les memòries acaben el capítol amb aquesta constatació: “En acabar el Concili, en una de les nostres reunions locals, em vaig quedar sol defensant l’Abat Escarré, amb motiu de les famoses declaracions a “Le Monde”, la nova orientació conciliar i la manifestació de sacerdots a Barcelona. La unió del poble sota una sola consigna s’havia consumat”. Aquesta dura afirmació final significava la dolorosa confirmació que al poble s’havia imposat definitivament la consigna de l’única orientació possible, la del nacionalcatolicisme.

   L’Abat Escarré havia defensat en l’entrevista al diari Le Monde del 14 de novembre de 1.963 que l’Estat espanyol no obeïa els principis bàsics del cristianisme. El 12 de març de 1.965 va ser expulsat del país. Aquella entrevista s’havia fet amb el periodista J.A. Novais per iniciativa de Josep Benet i Albert Manent, catòlics catalans que volien un futur democràtic per al seu país.

   La manifestació de sacerdots Barcelona s’havia produït l’11 de maig de 1.966, una insòlita desfilada pacífica de 130 capellans pel centre de la ciutat protestant per l’empresonament i tortures de l’estudiant Joaquim Boix a rel de la “Caputxinada”, la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona que havia tingut lloc entre el 9 i l’11 de març als Pares Caputxins de Sarrià.

   L’únic lligam que li quedava al pare amb l’Església en la que encara creia era el que relacionava actes com aquell amb el compromís de sectors minoritaris però significatius del clergat i seglars. Com la creació de Comissions Obreres de Catalunya el 20 de novembre de 1.964 a l’església de Sant Medir, seguida el febrer del 65 d’una manifestació a Via Laietana que va aplegar 15.000 persones, la més nombrosa des de la protesta per la pujada de les tarifes dels tramvies el 1.951. O com la intervenció de les esglésies de Barcelona en fets posteriors, transcendentals en la història del país: la fundació de l’Assemblea de Catalunya el 7 de novembre de 1.971 a l’església de Sant Agustí, amb les reunions de la seva Comissió d’enllaç també a l’església de Sant Medir, i la detenció dels 113 a l’església de Santa Maria Mitjanera el 28 d’octubre de 1.973.

  Li va ser de gran ajuda l’amistat i la relació que mantenia amb Josep Bigordà Montmany, sacerdot, periodista i professor, emparentat amb la família dels Amats pel cantó de la mare Maria Bigordà Marcet. Mn Bigordà havia nascut a Ullastrell el 1.928, resident durant molts anys amb la seva família a Cala Tecla, uns portals més amunt de Cal Llobet, al mateix Carrer de la Serra. Justament exercia les funcions de vicari de Sant Medir, de la que era rector Josep Maria Vidal Aunós, quan en els seus locals es van fundar les Comissions Obreres de Catalunya. Després en va ser rector ell mateix. Juntament amb Mn Josep M. Vidal i l’escriptor Joan Colomines Puig van crear el premi de poesia Amadeu Oller el 1.964, de quin jurat  en va formar part Joan Oliver en el primer concurs. Mn Bigordà va escriure els primers i extensos comentaris que es van fer a Barcelona de l’encíclica Pacem in Terris. Era, a més,  amic inseparable del també sacerdot, historiador, periodista i professor Casimir Martí, recentment traspassat. Vaig tenir la sort de tenir-los a tots dos de professors al Seminari de Barcelona la segona meitat dels seixanta.

 

   Fundació i crisi del Celler Cooperatiu Vinícola

 Les memòries descriuen l’ambient dels anys previs a la fundació del Celler Cooperatiu: “Dia per dia s’afermava el protagonisme de la Hermandad i especialment del seu secretari-administrador. A l’Assemblea general de socis es feia balanç de l’exercici acompanyat d’un parlament exultant, ponderant les excel.lències de la unitat política i social. Venien a visitar les instal.lacions personatges com Solís Ruiz, Delegat Nacional de Sindicats i Vicesecretari de no sé quines Ordinacions i aduladors de totes les categories. Tots coincidien en considerar el poble i les seves organitzacions com a model i exemple a seguir. Talment, com els propagandistes de l’Obra d’exercicis quan ens asseguraven que Ullastrell, encimbellat en una serra tan esplèndida, seria el far espiritual que donaria llum a tota la comarca. A la Hermandad es confegien les llistes de  tots els regidors de tots els “tercios” que periòdicament s’anaven renovant, així com la candidatura per l’elecció del “cabildo” o junta de la pròpia Hermandad en la que sempre figuraven invariablement els mateixos noms”.

   L’any 1.953 va succeir el que sempre es repetia després d’una bona collita de raïm, és a dir, la baixada de preus en les vendes dels productors del vi. Per això la Junta del Sindicat (de la Hermandad) i un bon nombre de vinyaters van proposar portar a cap la construcció d’un celler cooperatiu, com una necessitat inajornable per tal de millorar la cotització venent el vi en comú i al detall a les ciutats veïnes, i estalviar així jornals en la seva elaboració i conservació.

   El pare en aquells moments era l’alcalde del poble i va ser un dels principals promotors del celler cooperatiu en tant que soci cofundador amb el primer president Joan Montmany. El procés de fundació del Celler es va accelerar: “Començaren tot seguit les gestions per aconseguir el crèdit oficial necessari, mitjançant la constitució d’un Grup de Colonització, i al mateix temps els representants de l’Ajuntament amb els de la Hermandad visitaren diferents establiments bancaris per disposar d’efectiu immediat i poder iniciar les obres. La Caixa de Pensions fou la que ens va donar més facilitats i el projecte es va posar en marxa, executant-lo una constructora d’Olesa sota les ordres de l’arquitecte Sr Torrella, casualment germà del Dr RamonTorrella que seria, primer, bisbe de Barcelona i després arquebisbe de Tarragona. Per la verema del 1.954 el celler encara no estava ben acabat però s’hi pogué encabir la collita, puix que ja hi estava a punt la maquinària i la major part de les tines. Hom comptava amb uns seixanta associats i l’obra va costar a l’entorn de quatre milions de pessetes. S’havia format una Junta administrativa a part de la de la Hermandad, prenent-hi part inclús dos o tres elements destacats de l’esquerra, però el president i el secretari ho eren d’ambdues entitats”.

 De fet no es va lograr la independència de la Cooperativa en benefici dels seus socis a l’ocupar el lloc clau de secretari-administrador el mateix secretari de la Hermandad. Aquest fet tindria  conseqüències molt negatives per al decurs de la Cooperativa al cap de poc temps, puix s’empraven els mateixos mètodes de control productiu i de vendes, així com de manteniment, de contractació de personal i d’adquisició de material i vehicles, que s’imposaven en el Sindicat vertical o Hermandad, amb total opacitat a l’hora de fer balanç i aplicant criteris totalment subjectius i fora del control societari a l´hora de repartir entre els socis els resultats de les collites i les aportacions a l'entitat. Qui decidia era el sempitern secretari imposat que exercia, a més, les funcions de Secretari Local del Movimiento. El Celler Cooperatiu acabaria fonent-se com una il.lusió de base social i democràtica al si de l’estructura personalista i autoritària del Sindicat vertical. Seria la conseqüència d’haver hagut de constituir un grup sindical de colonització, depenent del Instituto Nacional de Colonización, com a condició prèvia indispensable per poder actuar sota la tutela d’aquest organisme centralitzador i autoritari. Encara avui es pot llegir, pintada de colors a la paret exterior de l’antiga Cooperativa, donant sobre la carretera del camp de futbol, la inscripció “Grupo Sindical de Colonización nº 898, Bodega Cooperativa”, amb els escuts i les inicials del Instituto Nacional de Colonización. No deixa de ser una inscripció franquista que perdura en l’urbanisme del poble, però també una empremta de la petja que hi va deixar la dictadura.

   Així com tots els pagesos formaven part obligatòriament del Sindicat franquista o Hermandad, el formar part com a soci de la Cooperativa vinícola era voluntari. Una part important de vinyaters no hi van voler entrar, entre ells alguns dels propietaris més importants que van continuar elaborant el vi a casa i venent-lo pel seu compte com havien fet sempre. Recordo les discussions que durant els primers anys es tenien entre socis i no socis de la Cooperativa entorn dels avantatges i desavantatges del fet d’elaborar i vendre el vi en comú o en privat. De tota manera, a partir d’aquell 1.954 es va acabar el tragí de la verema a casa, el que hi havia al celler de Cal Llobet de Can Gras quan tenia pocs anys, però que recordo perfectament amb la feina del pare i dels germans Miquel i Pere a la premsa i als cups, i el que va continuar després a la premsa i als cups del celler de la casa del Carrer de la Serra a partir del 1.950. Aquell tragí es va traslladar al Celler Cooperatiu, i la verema era un seguit de cavalls, mules de bast, carros i tractorets carregats de raïm que passaven per davant de casa camí de la Cooperativa mentre durava la collita els dies de setembre. Allò era una festa contínua.

   Després de la mort del primer president, l’impulsor Joan Montmany, fou designat nou president Francesc Carreras i Prats. Els primers temps semblava que la Cooperativa es consolidaria, però ràpidament van sorgir els problemes d’administració senyalats que, conjuntament amb les dificultats insuperables de les despeses per al treball de la vinya en terrenys de secà, la farien inviable. Així ho expliquen les memòries: “Es va iniciar el repartiment de vi a Terrassa llogant un camió, però aviat es va decidir la compra d’un de més gran i adequat. Ràpidament s’anà incrementant la venda al detall i els primers resultats foren satisfactoris. Ingressaren nous socis, àdhuc de les poblacions veïnes de Castellbisbal i Villalba. L’any de màxima entrada de raïms el Celler cooperatiu va elaborar dos milions de litres de vi, i fins i tot se’n va haver de portar al celler particular de Can Ametller i a Viladecavalls, per falta de lloc. Al cap de deu anys s’havia amortitzat el crèdit i es va engrandir l’espai per mitjà d’un túnel sota la carretera, i s’instal.là una nova renglera de tines. Al mateix temps es van ampliar les dependències del Sindicat amb un nou edifici al costat del Serralet destinat a garatge i magatzem de garrafes i altres atuells, a més d’una sala de reunions.

   L’empresa semblava consolidada, però des del primer moment va sorgir un problema greu que afectava els vinyaters amb poques disponibilitats econòmiques. Degut al sistema de venda al detall, la liquidació de la campanya no es feia fins a l’any i mig de l’entrada de la collita al Celler. Mentrestant, hom podia cobrar aproximadament la meitat del seu valor repartit entre els quatre trimestres de l’any, i si calia avançar més quantitats se li cobrava al vinyater un interès bancari. Totes aquestes operacions estaven a mans de l’administrador que crèiem que amb bona fe aplicava a cada cas el seu criteri personal d’acord amb l’estil que predominava aleshores.

  Els preus de les matèries primes anaven creixent, va arribar un moment que calgué comprar cotxes, motocultors i sulfatadores elèctriques. La manutenció dels animals es feia impossible i alguns pagesos començaren a arrancar els ceps per substituir-los per arbres fruiters, però la fruita no apareixia fins al cap de tres o quatre anys i la despesa en productes insecticides i adobs resultava implacablement ascendent mentre que el preu del vi estava sotmès al vaivé de consuetud, ultra el perill del mal temps i les secades que de tant en tant damnificava les collites. Justament quan el Sindicat era més fort, els pagesos es trobaven més exhaurits. De la il.lusió a la realitat hi anava un  bon tros.

   La davallada fou ràpida, els joves van començar a cercar feina a fora, i a poc a poc s’anaven abandonant les vinyes. El Sr Alegre, propietari de les vinyes de Can Palet,  les va vendre a l’industrial Sr Guardiola, i fins aquell moment el Sindicat no va aconseguir que la propietat canviés les parceries per lloguers en metàl.lic. Allò que molts anys enrere hauria estat una gran millora, la fita desitjada per tots els parcers, ara arribava ja massa tard. El conreu de la vinya ja no era possible en aquestes contrades de secà. S’havia acabat definitivament la pugna entre propietaris i parcers, havia deixat d’existir la gallina dels ous d’or”. 

   Es guarden a l’arxiu tots els títols de copropietat de la Cooperativa entre 1.956 i 1.970, amb el detall dels litres de vi del titular i la quantitat que se li carregava en concepte d’aportació a l’entitat, el reintegrament de la qual “en cap cas podia ser exigida ni pel titular ni pels seus descendents, com tampoc el cobrament d’interessos”. L’aportació oscil.lava entre el 25% i el 30% de la collita, un import desproporcionat.

   A casa feia temps que la gallina dels ous d’or havia deixat d’existir. Per fer front a les despeses de què parlen les memòries havien hagut d’hipotecar la devaluada propietat de què disposaven. A l’arxiu tenim les escriptures d’hipoteca, la primera atorgada pel pare Benet Amat Paloma l’1 de març de 1.950 a favor de l’industrial Pere Bigordà Puig, per tal de poder adquirir la casa del Carrer de la Serra 38, i la segona per l’avi Cinto el 24 de febrer de 1.951, amb l’aval del pare, a favor del comerciant de Terrassa Jaume Biosca Reich. Les hipoteques comprenien absolutament tota la propietat, la casa del Carrer de la Serra, la casa antiga de Cal Llobet de Can Gras amb el seu celler i les vinyes de Can Gras (la Baixada) i Can Puig. A les hipoteques s’hi va afegir el 22 de gener de 1.962 un préstec de l´Instituto Nacional de Colonización, per un auxili total de 20.400 ptes, amb un interès inclòs de 5.100 ptes, per tal de procedir a treballs de millora a la vinya de Can Palet de la que eren parcers, amb la deguda autorització del seu propietari Antonio Alegre de Sagrera, propietari de TISA, Terrassa Industrial S.A. que va fer fallida durant la primera crisi del tèxtil dels anys setanta. La vinya era d’aquest magnat industrial, però el préstec amb interessos l’havia de pagar el pare.

   En les circumstàncies descrites no se’n van poder sortir, i l’1 de novembre de 1.969 iniciàvem el trasllat definitiu a Mataró. Ens esperaven uns altres aires, una nova vida. Jo ho vaig viure de la manera que descric en aquest article de quan es van complir els 50 anys del trasllat. Quedaven enrere les generacions dels avis, rebesavis, pares i germans, que en part es veuen reflectides en aquesta sèrie d’articles, capbussat en la documentació del modest arxiu familiar i seguint el guió de les memòries del pare, “Els aspres camins”, que va acabar d’escriure el 1.979. D’ells hem rebut tot el que som. A la carpeta de l’arxiu el pare va deixar una nota manuscrita dins una protecció de plàstic de la solapa posterior: “Arxiu històric de la família Amat Llobet. Ullastrell. Respecteu-lo. Benet Amat Paloma. Mataró, maig 1.975”