Notes de l’arxiu històric familiar (11) La desfeta

 


  La repressió

  El primer que subratllen les memòries del pare dels temps del final de la guerra civil és la desfeta que es respira al poble en tots sentits. Les forces ocupants celebren missa de campanya a la plaça de l’església que passarà a denominar-se “Plaza del Generalísimo” i el celebrant en l’homilia exalta les gestes de “la cruzada nacional”. La desfeta arribà a extrems que necessàriament havien de trasbalsar les consciències de la senzilla gent d’Ullastrell, fos quina fos la seva adscripció política, més enllà de les penúries que havien hagut de passar durant la guerra: “S’havien trobat uns soldats morts als voltants del poble, tres a l’encreuament de la carretera de Martorell a Terrassa, un al camí de la font, i tres més en una vinya prop del cementiri. Els nous mandataris van determinar que tractant-se de minyons que formaven part de l’exèrcit roig, no se´ls podia donar terra sagrada i havien de ser enterrats en el mateix lloc on van caure. Talment com els cavalls esventrats que hi havia en un altre paratge. Durant un cert temps, sobre la terra remoguda que embolcallava els cossos dels soldats colgats a l’“Empalme” de Martorell, unes mans anònimes hi van deixar regularment uns poms de clavells i roses fresques”.

   Ven ser detinguts i empresonats el batle de l’Esquerra (Joan Font), el president dels rabassaires, els membres del comitè i el mestre, a més d’alguns “sospitosos”. Van ser portats de la presó de Terrassa a la Model de Barcelona. Alguns hi van estar fins a sis anys.

  La desfeta es feu també efectiva en el  capgirament total de les institucions del poble. Reclutant improvisats falangistes entre les files dels antics salistes i els seus descendents s’organitzà la “Falange Española Tradicionalista y de la J.O.N.S, sent-ne el “jefe” l’amo de Can Amat, ex-dirigent de l’Associoació Nacionalista, Antoni Amat, fill del que havia estat alcalde abans de la dictadura primo-riverista, Pere Amat i Turu. Aquest últim, germà de l’amo de Can Rodó, Joan Amat i Turu, assassinat al començament de la guerra. En no pocs veïns devia causar un gran desconcert el fet que un ex-dirigent de l’Associació Nacionalista del poble passés a capitanejar “La Falange”.

   Fou designat nou alcalde el senyor Carles Maturana Vargas, metge del poble, oficial de complement de Sanitat Militar, que com a tal havia servit a l’exèrcit republicà. Les memòries guarden un pèssim record d’aquest personatge que abans de la guerra no havia intervingut gens ni mica en la política local. En actes públics es dirigia a la gent del poble començant amb l’advertiment d’aquell “como alcalde vuestro que soy”, i en converses amb els seus col.legues i superiors jeràrquics designava els veïns del poble amb el qualificatiu d’”indígenes”, “segurament, subratlla el pare, pel concepte que mereixíem de part dels qui venien a perdonar-nos la vida. Un dels seus primers actes públics fou la consagració solemne del poble al Sagrat Cor de Jesús, enviant amb aquest motiu un sentit missatge de filial adhesió al Papa Pius XII, tot implorant la seva apostòlica benedicció, el qual fou complimentat i agraït per la Secretaria d’Estat del Vaticà. Llavors es van repartir per tot el veïnat unes boniques litografies amb el retrat del Sant Pare i el text de la seva esposta”.

  La comissió gestora del poble, amb l’alcalde Maturana al capdavant, va acordar posar el nom de “Avenida del Conde Egara” al tros de carretera de l’entrada al poble que va des del carrer de l’Assumpció al Carrer de la Serra, per sota de l’església. El Conde Egara era, naturalment, l’incombustible Alfons Sala i Argemí. L’home va anar molt satisfet a descobrir la placa i a rebre l’homenatge del poble. Les memòries repassen l’acte: “ Ja vell i tremolós ens feu un parlament agraint la distinció, tot recordant les seves conviccions antinacionalistes i remarcant que els fets li havien donat la raó. No sé si volia dir que la força sempre té raó. Un altre dia encara va donar una conferència a Castellbisbal amb el suggestiu títol de “Catecismo y Jerarquía”.

  El nou regent de la parròquia, Mn Lluis M. Vidal (que fou un gran amic del pare) es va veure obligat a predicar i a fer les advertències als fidel en castellà. Començava invariablement les homilies amb la salutació “amadísimos hermanos”, en lloc de la tradicional “estimats germans”. “Com sigui que a totes les festes amb un xic de relleu hi acudien corporativament les autoritats i ”jerarquías del Movimiento”, abans dels “amadísimos hermanos” calia fer menció de les “dignísimas autoridades”, les quals en acabar l’ofici solemne o la processó entraven a la sagristia a donar la mà al Sr Rector. Primer de tot, però, era l’Alcalde el que donava un espectacular abraçada al sacerdot, com a símbol de la perdurable unió entre el poder civil i l’eclesiàstic”.

 

   Els anys de la fam

   Entrant en la dècada dels quaranta, les memòries recullen la problemàtica dels anys de la fam al poble: “El problema de la manca de queviures s’agreujava per moments. El govern pretenia imposar els preus d’abans de la guerra. El pa a una pesseta el quilo, l’oli a tres pressetes, el vi de vint a vint-i-cinc pessetes la càrrega. Aquests preus, impossibles de mantenir pels pagesos productors, provocaren un increment considerable de l’estraperlisme. Nosaltres necessitàvem refer les vinyes endarrerides els anys de la guerra per manca de braços, la producció era petita i els productes indispensables, com adobs, sofre i sulfats, escassos i caríssims. A més, ens calia comprar el pa, l’arròs, la roba i el calçat i tota mena de pinsos pel bestiar. Si bé podíem adinerar les hortalisses i la poca fruita que collíem, per altra part ens en robaven per tot arreu, car a les poblacions industrials es trobaven en una situació molt més dramàtica. Es donava el cas de sembrar una feixa de patates i trobar-nos l’endemà que s’havien emportat els bocins de dins dels solc, sobre dels fems i els sucs de bassa”.

   I continuen: “Recollírem tots els bitllets de banc emesos durant la guerra i vingueren les targes de racionament, el pa de blat de moro i el plat únic. Malgrat les amenaces, els qui disposaven de diners en un lloc o altre trobaven de tot. A Martorell hom podia comprar pa blanc, arròs, oli i articles de tota mena. Aleshores començava l’afany de fer diners sense escrúpols, cosa molt més fàcil per als qui estaven ben considerats i comptaven amb positives influències prop dels qui manaven. Era el principi de totes les corrupcions”.

   Parlant de l’estraperlo d’aquells anys, el periodista Néstor Luján va publicar a la revista Destino, el 1.946, un article titulat “Si no existiera el estraperlo” que fou en gran part censurat. El recull l’historiador Albert Balcells a “Testimonis de la Catalunya contemporània (1875-1986)”. Deia l’articulista: “Ens haurien d’explicar quins plats es poden cuinar amb els producte del racionament, com bacallà, pasta de sopa, mantega vegetal i sucre blanc, durant tota la llargada d’una setmana, o bé quins menús es poden construir la setmana següent amb oli, cafè i mongetes. És a dir, ens podem adonar ben bé que si no existís l’estraperlo ens veuríem obligats a menjar gasòfies, com cafè guisat amb mongetes i bacallà amb fideus de cabell d’àngel”. Les combinacions per menjar les gasòfies que Néstor Luján no s’acabava d’imaginar eren ben segur les que s’havien d’inventar els veïns del poble sense recursos per comprar als estraperlistes.

 

   El governador i els pagesos

   No cal dir que les relacions dels parcers i llogaters amb els propietaris van entrar en un període de fortes tensions sempre resoltes em benefici del propietari. Transcric el que les memòries expliquen d’aquesta qüestió amb fets concrets: “Quan els raïms començaven a verolar, va rebrotar de nou el vell problema entre parcers i propietaris, car aquests últims creien arribada l’hora de rescabalar-se dels perjudicis i amargors que els rabassaires els havien fet passar en els temps de la República i de la guerra. L’agutzil feu públic un pregó prohibint portar a vendre cap mena de raïm que no fos estrictament raïm de taula, sense especificar la seva procedència, o sigui que la prohibició afectava fins i tot la llibertat de vendre els seus productes als pocs pagesos propietaris de les vinyes que conreaven. Consultat el director del Mercat de Terrassa, aquest ens donà la seva opinió: el moscatell era l´únic raïm que es podia considerar de taula, justament una varietat gairebé inexistent al nostre poble, tot fent constar que ell personalment s’inhibia d’aital problema. Alguns afectats pel conflicte vàrem sol.licitar una audiència al governador civil. Hi vaig anar amb el president del Sindicat, Joan Montmany, i un membre de la comissió gestora municipal, Josep Amat i Valls. El governador González Oliveros ens va rebre a peu dret en un passadís encatifat, amb el braç enlaire, la mà estesa i l’arriba España corresponent. L’entrevista, brevíssima, va anar d’aquesta manera:

-       ¿De qué se trata?

-        Sr Gobernador, en nuestro pueblo hay quien nos quiere impedir vender las uvas de nuestros viñedos en los mercados de Tarrasa y Sabadell.

-       Ah sí! Es que tengo entendido que los que queréis es quedaros con la parte que corresponde al propietario.

-       Tenga en cuenta, su excel·lència, que también hay viñas que son de propiedad de sus cultivadores.

-       Mirad, estoy muy enterado de este asunto. Lo que hacéis vosotros es ir por las noches a robar uvas a las viñas de los propietarios y después decís que son de las vuestras.

-       Señor Gobernador, nosotros no somos ladrones.

-       Bien, bien ! Por San Miguel de setiembre, según rezan los contratos, ya podréis vendimiar. Portaos bien y todo se arreglarà.

 Vam sortir escamats. Aquell senyor enes havia fet perdre, fins i tot, les ganes de dinar.

  Tots els parcers foren obligats a pagar d’acord amb els pactes antics i retornar el valor de les parts retingudes durant la guerra i la República. Foren nombrosos els incidents registrats i els abusos de poder, arribant-se a l’extrem de fer pagar el terç a antics parcers que abans de la República havien començat a treballar la terra en règim d’arrendament.

  La posició del nostre alcalde en aquella avinentesa va ser la de fer la comparança entre l’enclusa i el martell. Primer, “el yunque” era el propietari i el rabassaire era el martell. Ara s’havien canviat els papers, el parcer calia que es conformés a fer d’enclusa, i a l’amo li toca fer de martell”.

   Al drama de la situació d’aquells anys s’hi va afegir un altre esdeveniment que acabà de trastocar econòmicament les vides de molts pagesos del poble. Mentre la companyia “La Mina de Terrassa” realitzava els treballs de conducció de les aigües del Llobregat a Terrassa passant per Ullastrell, on va construir un elevador al cim del Turó del Rector (efemèride que les autoritats locals van celebrar amb la presència del ministre d’obres públiques i el governador Correa Veglison), durant el mes de febrer de 1.944 va ploure intensament i el dia 24 del mateix mes es rebentà el pantà de Xurriguera, prop de la carretera de Rellinars, que fins aleshores havia proveït la ciutat de Terrassa. Les memòries ho expliquen: “ La mola d’aigua que portava la riera era imponent, s’emportà dues persones que vivien en una caseta anomenada “El Molinet” i un pastor, destrossant els horts de Can Cabassa, Can Font, Can Sanahuja, Illa de Can Costa, Can Morral, i un pont en arribar a Martorell. Els perjudicats iniciaren un plet contra els dirigents de la societat “La Mina”, que va durar molts anys, sense cap resultat positiu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat