Notes del l’arxiu històric familiar (12). El franquisme: submissió i estralls

 

   Passats els anys més durs de la fam, les memòries del pare transcorren amb un deix d’escepticisme i de reflexió crítica per les dècades dels cinquanta i seixanta fins a les portes d’haver de deixar el poble per traslladar-nos a Mataró el 1.969. En recullo quatre aspectes que donen una perspectiva prou precisa de la vida a Ullastrell durant aquells anys de franquisme: la submissió de la vida institucional i social, els estralls i els efectes en les condicions econòmiques, el nacionalcatolicisme i la fundació i ràpida entrada en crisi de la cooperativa vinícola. Veiem els dos primers aspectes.

 

   La submissió de la vida institucional i social

 “Al seu temps, l’alcalde Maturana Vargas va suprimir la gestora municipal i, d’acord amb les instruccions rebudes, es va procurar un Ajuntament format pels propietaris i un excombatent, o sia una corporació de notables. Una nombrosa representació del poble participava en totes les concentracions que la jerarquia provincial convocava quan “el caudillo” visitava Barcelona. Les senzilles camises blaves dels falangistes ullastrellencs contrastaven fortament amb les jaquetes blanques de gala dels industrials-falangistes de Terrassa”. És a dir, pur i elemental seguidisme de les consignes que emanaven dels nuclis durs del “Movimiento” que barrejava la ideologia falangista incrustada en les classes més pobres des de les classes dirigents de propietaris i empresaris.

   El president del Sindicat Agrícola del Casino durant la República, Joan Montmany i Puig, va ser designat pel cap de Falange president del nou Sindicat Vertical de pagesos al qual eren obligats a incorporar-se tots els agricultors sense excepció. Aquest nou president va nomenar Claudi Puig com a secretari del Sindicat, encarregant-li tota l’organització i administració. El paper d’aquest secretari es va allargar durant les dues dècades següents, marcant el rumb i les condicions de la Cooperativa que es crearia a començaments dels cinquanta, determinant amb el seu poder absolut la vida econòmica i social del poble.

  El local del Serralet, la seu de l’esquerra durant la República, es reconvertí en magatzem de venda i molí de pinsos del Sindicat. Una vegada transformat aquest en la denominada “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos” es va instal.lar en els nous locals construïts en unes feixes adquirides de la parròquia un modern molí d’oli i s’amplià notablement l’espai destinat a la venda de productes per a l’agricultura que augmentava progressivament ja que en tenia l’exclusiva. La Junta o “cabildo”, orientada degudament pel seu secretari, es reunia cada quinze dies per seguir de la vora la marxa del “negoci”. Els primers anys no es cridava mai els socis, fins que la Delegació Sindical obligà a reunir un cop a l’any l’Assemblea general.

   El 1.950 la “Hermandad” va adquirir també una màquina de batre. Expliquen les memòries: “ En aquells temps els productors de blat venien obligats a lliurar un tant per cent de la seva collita a la Comissaria d’Abastaments”, cobrant-lo a preu de taxa. De la recapta d’aquest contingent en tenia cura la mateixa “Hermandad” i la màquina de batre resultava una bona eina per controlar la collita de cada pagès. D’altra banda, també es va ordenar que cada any s’havia de sembrar de blat, com a mínim, la mateixa superfície de terra de la campanya anterior. Les declaracions jurades per donar fer del compliment d’aquesta obligació estaven a l’ordre del dia”.

   A rel de l’empresonament durant tres mesos d’un veí del poble per un incident amb una parella de nois d’una família coneguda i benestant de Barcelona, que havien entrat a Cal Jan del carrer de la Serra al.legant que eren arqueòlegs i es pensaven que allò era un castell abandonat, l’alcalde Maturana va dimitir juntament amb tots els regidors, pressionat pel propi grup d’addictes que va considerar que aquell afer no s’havia gestionat prou bé. Es formà un nou Ajuntament presidit per Vicenç Puig Sucarrats, amb elements aparentment més populars. Era l’any 1.946.

  El pare narra amb un to entre desenfadat i irònic el seu pas forçat per l’alcaldia del poble entre el maig de 1.953 i el juliol de 1.955. Tenia 47 anys. Ho transcric tal com ell mateix ho explica: “Jo no sé pas per quines causes, un dia es va presentar el Delegat Governatiu a l’Ajuntament i cridant algunes persones prèviament seleccionades, de les que movien més fressa en les diferents activitats del poble, ens va sol.licitar individualment i a part la nostra opinió sobre qui podia ser designat alcalde. Al cap de cop, concretament el maig del 1.953, vaig tenir la desagradable sorpresa de trobar-me jo mateix embarcat en aquell càrrec. Feia poc que havia cessat com a regidor i tenia a casa prou problemes econòmics i sis fills que reclamaven tota la meva dedicació, però en aquell temps era prohibida la renúncia i la dimissió.

    Al principi d’exercir, em trobava cada dia la casa plena de gent que venien a trobar-me per proposar-me la meva intervenció per tal de resoldre els problemes més complicats, àdhuc familiars, que els preocupaven, la solució dels quals no estava pas al meu abast. Procurava calmar-los amb bones paraules. Tenia fama de bon noi, mal m’està el dir-ho, i a la Junta del Sindicat m’anomenaven “el representant de la democràcia”. La casa que diu que se li omplia de gent ja era la casa del Carrer de la Serra 38 on es va traslladar la família el 1.950 des de la casa de Cal Llobet de Can Gras.

  “ El llavors governador de Barcelona, Felipe Acedo, volia tenir contactes amb tots els alcaldes de la “provincia” per alliçonar-los i satisfer el seu egocentrisme rodejant-se d’incondicionals. Durant el seu mandat els reunia una vegada a l’any al “Salón Rosa”, per fer un banquet amb més abundor de copes i flors que de tiberi. Després de dinar l’home es desfogava amb un llarguíssim parlament filosòfic-feixista-antimarxista i antiliberal, molt difícil de digerir. En una ocasió els va reunir a l’ ”Hotel Europa” de Granollers, muntant com una mena d’exercicis polítics una setmana sencera, ben peixats, allà sí. Un dels seus acòlits les va emprendre d’una manera repugnant contra el monestir de Montserrat, per catalanista i encobridor dels enemics del règim. Després d’això vaig vomitar literalment tota la resta que em podia quedar de l’enlluernament franquista”. Val a dir que l’entronització de la mare de Déu de Montserrat havia tingut lloc uns anys abans, l’abril de 1.947, promoguda i organitzada per l’abat Escarré i la Comissió Abat Oliva, amb Maurici Serrahima, secretari, i Josep Benet com a impulsors.

   Continua el relat de les memòries per concloure amb el final del periple a l’alcaldia: “Pel juny de 1.955 vaig tenir l’honor de rebre de D. Felipe un comunicat de destitució fulminant, per ordre del Ministre de la Governació, sense ni tan sols agrair-me els serveis prestats”.

 

 Els estralls i els seus efectes en les condicions econòmiques del poble

  Les memòries no poden passar per alt els estralls naturals que afegien més dolor i pobresa a la foscor del franquisme. Expliquen les memòries: “El 2 de febrer de 1.956 va arribar a tota la costa catalana i valenciana una onada de fred com poques vegades s’havia vist, i també embolcallà les comarques interiors. El vent fort i gelat d’aquell dia ens va matar tots els sembrats i llegums, els arbres fruiters, moltes oliveres i els ceps novells, de soca-rel. Durant tot el mes la terra va quedar glaçada fins a tres pams de gruix i no es podia treballar. El termòmetre va arribar fins a quinze graus sota zero, cosa molt sorprenent en el nostre país. D’aquella avinentesa la nostra família en serva un mal record, puix que el dia 20 d’aquell malastruc mes de febrer va morir el meu pare, en bolcar el carro que menava el meu fill Miquel carregat de llenya, degut a l’esverament del cavall jove en veure un campament de gitanos al costat de la carretera”.  A mi personalment, que llavors tenia 9 anys, em va quedar un record molt dolorós de la mort de l’avi en aquelles circumstàncies. Era la primera mort d’una persona propera i estimada que se’m feia evident de manera inesperada. Molts anys després en vaig recollir la impressió en aquest poema.

   Un altre any fatídic va ser el 1.962. El dia de Sant Isidre va caure una forta pedregada a Can Canyadell, Can Amat i Can Palet. La vegetació tendra de moltes vinyes va quedar totalment aixafada. Les van tornar a podar però aquells ceps ja no van fer res més de bo.

   El setembre d´aquell mateix any les inundacions van trasbalsar tota la comarca del Vallès. Les memòries en recullen el drama, tant pel que fa al poble com, sobretot, pel que fa a la veïna ciutat de Terrassa. Transcric la narració: “Ens trobàvem en plena verema i una nit, en havent sopat, va esclatar una tamborinada amb molta remor de trons i espurneig de llampecs. De sobte va començar a ploure en diluvi, seguit, seguit, sense amainar gens durant tres hores. L’aigua entrava per tots els portals i tots ens anàvem posant nerviosos. Quan el xàfec va parar, molta gent es va passar tota la nit buidant a cops de galleda la gran embassada dels baixos de les cases i dels cellers subterranis. A l’endemà ningú no pogué emprendre de nou les feines de la verema, ja que les vinyes estaven enfangades i els camins trencats. Els horts de Can Gras, desfets, parets caigudes i pous colgats, i els de la Riera de Gaià, que hom havia refet poc o molt d’ençà de l’enderroc del pantà de Xuriguera, havien desaparegut novament”.

   Al cap de poca estona els arribava la notícia de desastre a Terrassa. Les torrenteres de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de les serralades de l’Obac havien abocat sobre la ciutat una quantitat enorme d’aigua, pedres, arbres i brossa després de taponar la boca de la riera que circulava pel centre: “Els desguassos es van convertir en sortidors i el paviment de la Rambla cedia obrint-se grans forats que engoliren moltes persones i cotxes particulars que s´hi van trobar inesperadament atrapats. Les cases més antigues o mal fonamentades es van desplomar i molts edificis van haver de ser apuntalats a cuita-corrents. Molta gent va morir ofegada a la planta baixa de casa seva, d’altres a l’estació del Ferrocarril de Catalunya i en els bars   i cafès.

   Però la part més colpidora de la tragèdia es va centrar al barri de Can Anglada, edificat a les voreres de la riera de Les Arenes, en l’extrem nord-est de la ciutat, el qual va desaparèixer quasi del tot amb molts dels seus habitants. Aquests, emigrats d’altres terres d’Espanya, atrets pel ressorgiment de la indústria catalana, fugint de la misèria que encara dominava els seus pobles d’origen, s’havien construït habitatges molt rudimentaris ran mateix del llit de la riera, aprofitant la “terra de ningú”, sense ni sospitar que tard o d’hora els elements de la natura tornen a reclamar els drets que li pertanyen. Malgrat els esforços de tothom, al cap de vuit dies l’aspecte de la Rambla de Terrassa i els carrers propers era encara desolador. Piles de mobles trossejats, amb tirallongues de roba enganxada, façanes apuntalades amb taulons i la gent corpresa i entristida. A la riera de Les Arenes ja no s’hi veia res més que marges de sorra, talment com un petit desert. També a Rubí, Les Fonts i Sabadell els danys van ser importants i nombroses les víctimes mortals. El nombre de morts no es va saber exactament, però el càlcul més versemblant s’apropava al miler”