Fa 50 anys

  Era el dia de Tots Sants de 1.969. Amb el meu germà Miquel, la Maria, la meva cunyada, i les meves germanes Francisqueta i Laieta, havíem quedat per anar a netejar el pis del Carrer Fradera de Mataró on ens havíem de traslladar a viure el següent dia 13 des d’Ullastrell, el poblet del Vallès Occidental on havíem nascut i viscut tota la vida. Les germanes feia anys que estaven casades i tenien vida pròpia de amb el Rafel de Cal Ferrer i el Manel de  cal Xepic, així com l’altra germana Josefa casada amb el Joanet de Can Rodó i l’altre germà Pere casat amb la Carme de  Cal Masvalls, tots amb fills. Jo, que tenia 23 anys, havia d’anar a Mataró per la neteja del pis des de Barcelona, on estudiava, i després de baixar a l’estació de tren vaig haver de preguntar quatre o cinc vegades on era el Carrer Fradera, perquè ben bé ningú no me’n sabia donar raó, un carrer d’edificis nous, a sota els Salesians, al barri de les Esmendies que encara era finca particular.

  Recordo que a l’entrar al pis nou, on ja estaven netejant els meus germans, em va envair una sensació estranya, una barreja d’alegria nova, d’il.lusió, i alhora de fragilitat extrema. Pensava que allò era una aventura, però que havia d’anar endavant fos com fos. El pare havia passat pocs mesos abans una forta depressió, de la que es va recuperar bé, provocada pels problemes d’estretor econòmica d’aquella família nombrosa que s’arrosegaven des de feia uns quants anys. Amb el consell i l’ajuda de Mn Francesc Pou, que havia sigut rector d’Ullastrell, molt amic del pare i llavors  arxipreste a Sta Maria de Mataró, vam començar a donar voltes al tema i a considerar amb el germà Miquel la possibilitat de canviar totalment d’ambient i traslladar-nos a Mataró. No s’hauria fet real el trasllat sense l’ajuda del Rafael Buscà, també molt amic de Mn Pou, gràcies al qual la família va poder aconseguir pis, feina i escoles abans de sortir.  Els hem estat infínitament agraïts a tots dos; sense ells no hauríem vingut a Mataró.

  A Ullastrell érem una família molt coneguda, i m’atreveixo a dir que ben apreciada. Els pares i els germans grans es guanyaven la vida amb moltes penes i molts treballs fent de pagès, amb dues vinyes de parcers, Can Palet (dels senyors Alegre de Terrasa, una de les famílies més potents del Vallès els anys cinquanta i setanta, fins a la primera crisi del tèxtil), la Baixada, a sota el cementiri, i dues vinyes en propietat, Can Puig i Can Costa, a més d’un hort que es trobava no gaire lluny de casa, al camí dels safaretjos comunals, a sota de cal Taiet. Els dos últims anys encara s’hi va afegitr la parceria de Can Canyadell, al terme municipal de Castellbisbal.

  El pare havia sigut alcalde d’Ullastrell uns anys. Va haver de plegar per desavinences amb el cacic del poble, cada vegada més profundes a mida que evolucionava la situació política. No havia tingut mai un duro però sempre havia pensat pel seu compte, havia sigut fejocista abans de la guerra, íntim de Mn Josep Bigordà d’Ullastrell, persona oberta i molt progressista aquells anys, aviat desenganyat i sumament crític amb els ambients franquistes que es respiraven al poble. Va ser també cofundador del celler cooperatiu d’Ullastrell, immediatament ocupat i dominat econòmicament i socialment pels mateixos cacics,  i sé que el que més va sentir quan vam marxar, igual que el meu germà Miquel, va ser la ràbia i la tristesa d’haver-ho perdut tot en aquella aposta.

  Recordo que uns mesos abans, quan anava a agafar el tren dels Catalans a l’Avinguda de la Llum per anar a Terrassa i després a Ullastrell amb l’autocar de línia (“El Marimon”), com feia cada cap de setmana, em vaig trobar amb el pare de casualitat que venia de comprar un televisor. Amb aquell televisor en blanc i negre vam seguir, tancats al menjador de casa, tensos i emocionats, la retransmissió de  l’arribada a la lluna el juliol del mateix any. Verolava als ceps l’última anyada i estàvem a punt d’arribar, també nosaltres, a l’horitzó blavós d’una altra terra.

  Amb la mateixa intensitat el pare seguia les notícies de la política d’aquell temps convuls. Uns dies abans les Corts franquistes havien aprovat la decisió del Caudillo de designar el príncep Joan Carles com a futur Cap d’Estat, i es vivia encara sota l’amenaça de l’estat d’excepció que s’havia declarat el gener d’aquell mateix any i que va durar només unes setmanes, enmig de les iniciatives dels universitaris i dels moviments sindicals i socials que començaven a posar el règim franquista contra les cordes. L’Assemblea de Catalunya encara no existia en aquells moments, però sí la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que es va donar a conèixer públicament el desembre del mateix any. Tot això s’olorava per tot arreu, i estic segur que malgrat no haver participat ell mai directament en cap d’aquests moviments clandestins les aspiracions que es desprenien de les notícies que li arribaven van influir encara més en la decisió de buscar un ambient nou, lluny de l’aire tancat i  enterbolit del poble. Sempre havia estat un home de concòrdia, i ho va continuar sent en els anys posteriors quan va tenir ocasió de militar políticament en un partit, ja de gran, des de la modèstia més absoluta.

  Quan comentàvem als veïns del Carrer de la Serra que havíem decidit deixar el poble i marxar a Mataró, ens deien que ens ho penséssim bé, no fos que les coses no anessin com volíem i haguéssim de tornar, i que en tot cas no ens venguéssim la casa del Carrer de la Serra 38. Però la casa del Carrer de la Serra s’havia de vendre com més aviat millor per pagar deutes i fer front a les despeses del trasllat i de l’entrada del pis de Mataró. La vam posar a la venda de seguida, així com les vinyes, l’hort, el cavall, les eines, el petit  motocultor, i totes les andròmines  que havien quedat apilades al celler de casa. El noi de Ca l’Estevet, cosí germà, es va fer càrrec durant un temps del que hi havíem deixat.

  Vam passar unes quantes hores netejant el pis del Carrer Fradera, amb prou feines si podíem arrencar amb els estris de què disposàvem, draps, fregalls  i alguna espàtula, les capes de guix i pintura que hi havien quedat. En acabar ens vam pagar nosaltres mateixos la feina feta amb una paella d’arròs al restaurant El Blinco, l’únic que vam trobar obert tot baixant cap a l’estació, mig perduts en una ciutat que ens era del tot desconeguda.

  Uns dies després vam fer la mudança dels mobles com vam poder. Les calaixeres antigues, els retrats dels avis, els quadres,  la santa cena,  les tauletes i els llits amb unes capçaleres enormes, les cadires i la taula del menjador, les vam anar situant en els espais nous, i era com fer entrar un clau per la cabota, perquè no hi cabien o quedaven mal engiponats. Una família nombrosa  mirant d’aprofitar, perquè no podia fer altra cosa, els mobles d’una casa de pagès encabint-los en un pis de ciutat d’uns vuitanta metres quadrats. Missió impossible. Al cap de poc una part de mobiliari nou hi va tenir entrada, començant pel menjador. Primer vam ser vuit persones vivint al mateix pis, després deu amb la vinguda dels nascuts ja mataronins, durant poc temps.

  El dia 13 de novembre ens vam traslladar personalment i definitivament amb la DKW del Manel, atapeïda. Primer el silenci era total dins la furgoneta, un silenci espès i estrany que ens feia de companyia. Acostant-nos a Mataró per l’autopista del Maresme, que feia poques setmanes que s’havia inaugurat (com si haguessin esperat que hi passéssim nosaltres), algun dels petits de la família, mig plorant, va cridar que volia tornar a casa. No tornaríem a casa però ells i els germans que vindrien creixerien en una casa nova, en una ciutat nova i amb unes perspectives de futur totalment noves.

  El pare, que llavors tenia 61anys, va trobar feina als camps de cultiu de flors de Can Boada, al davant mateix de casa. Completament autodidacte, amb la combinació del terròs i la lectura, del contacte amb les flors en va treure uns quants sonets, com n’havia tret unes quantes narracions i uns quants poemes del contacte de tants anys abans amb l’hort, la fruita i les vinyes. El Miquel va entrar a treballar als Tints Quadrada, primer directament en els obradors del tint i després, quan també van venir a Mataró el Joan i la germana Josefa amb les dues filles, en el transport de peces de la mateixa empresa que van agafar conjuntament. La Maria va trobar lloc a Cal Enric, treballant a preu fet a les màquines de confecció. Els tres fills nascuts a Ullastrell van començar l’escola als Salesians i a les Franceses, res a veure amb les escoles unitàries d’Ullastrell. Jo, l’únic privilegiat dels sis germans que vaig tenir l’oportunitat de poder estudiar, dels tres que es quedaven a Ullastrell i dels dos que es traslladaven a Mataró, anava i tornava de Barcelona a Mataró.

  Havia començat una nova etapa, amb decisió i molt de sacrifici, econòmic, social i emocional. Sense haver-nos-ho plantejat havíem entrat a formar part de les migracions internes dels anys cinquanta i seixanta que van transformar el país. No érem vinguts d’altres regions d’Espanya, però érem desplaçats de l’interior del país a la costa, amb el que això suposava. No tant per a mi, però sí per als pares i germans, aquell trasllat va ser molt dolorós. Les vistes sobre Montserrat de què disfrutàvem cada dia només obrint els porticons i les finestres de la casa del Carrer de la Serra, s’havien transformat en la visió involuntària dels blocs de pisos del davant, amb el mar al fons que es veia lluny, i les mans i la ment avesades al cultiu de la terra i al tracte proper amb els veïns i familiars de tota la vida s’havien ara d’acostumar a una feina totalment diferent i depenent d’uns altres i al contacte amb persones desconegudes que ben aviat, però, entrarien a formar part dels cercles de noves amistats. La ment de poble s’obria i alhora servia per descobrir altres proximitats.   

  Els contactes familiars i veïnals del poble es van anar distanciant, sense arribar a perdre’s. El germà Miquel tenia 36 anys i en va viure 38 més a Mataró, sempre al pis del Carrer Fradera, i la Maria en tenia 34. En plena segona joventut i amb la família ja formada al poble, iniciaven una nova vida en un altre lloc del tot desconegut i on mai abans havien posat els peus. El futur que encetaven, senzill però ple d’esperances, resultaria molt fructífer per als seus. Ara fa cinquanta anys.