Afrontar o aprofundir el conflicte

   

 Fa només tres setmanes i sembla que fa un segle. El 24 dels mes passat una desena de partits nacionalistes catalans, bascos, gallecs, balears i valencians van signar a Barcelona un manifest sobre la crisi catalana en el que demanaven la llibertat dels presos polítics i el reconeixement del dret d’autodeterminació. El Pnb se’n va desmarcar adduint que a diferència de la Declaració de Barcelona signada el 1998 per CiU, EAJ-PNB i BNG i en la qual consideraven esgotat el model autonòmic i proposaven una transformació de l'estructura territorial de l'Estat, la declaració subscrita ara “incideix gairebé de manera exclusiva en la denúncia i en la projecció d'una visió negativa de la realitat actual a l'Estat espanyol, gairebé sense esperit constructiu i/o propositiu”. I afegia el Pnb que «el seu partit germà» a Catalunya, el PdeCat «coneix de primera mà i comprèn» les seves motivacions.

  Després del preacord de Psoe i Podemos per a un govern de progrés, no el PdeCat (embarcat majoritàrament en una política de confrontació directa, de denúncia i de projecció negativa de la realitat actual de l’Estat), però sí Erc té la possibilitat de recuperar un mínim del sentit constructiu i/o propositiu al que es referien els representants del mateix Pnb. Del seu posicionament en la investidura de Pedro Sánchez depèn que s’afronti el conflicte o que s’aprofundeixi. Abans de les eleccions del 10N, i vista la campanya de Pedro Sánchez instal.lat obsessivament en desqualificar sense matisos l’independentisme, preocupat per conservar els vots del centredreta i parlant del conflicte exclusivament com d’un problema de convivència,  podia resultar fins a cert punt comprensible la posició d’Erc al costat del nacionalisme radicals de dretes que progressivament s’ha anat incorporant al que queda d’aquella CiU de 1.998.. Però ara la situació ha canviat, i Erc ho hauria d’assumir, abstenint-se almenys en la investidura de Pedro Sánchez, demostrant d’una vegada que és capaç d’aportar un mínim de sentit constructiu per afrontar el conflicte.

  Ho pot fer sense renunciar a les seves conviccions i denunciant, si es vol, com es feia en la declaració de Barcelona de 1.998, que s’ha esgotat el model autonòmic, però admetent que aquest esgotament no justifica el plantejament previ i irrenunciable del reconeixement del dret d’autodeterminació com a única solució per afrontar el conflicte. Amb el que ha plogut des de 1.998, amb les lliçons del procés i el caos de la seva finalització, Erc hauria d’admetre que hi ha multitud de qüestions que preocupen a tots els catalans, independentistes o no, començant per les qüestions socials, econòmiques, laborals, ecològiques, educatives i sanitàries, que no poden esperar un reconeixement previ del dret d’autodetermianció i que s’han de desenvolupar d’acord amb una política realista practicada des de les institucions autonòmiques.

  Un bon punt  de partida per afrontar el conflicte partint del que preocupa a tots els catalans, sense somiar amb grans negociacions i acords polítics de fons que ara per ara són impossibles i que necessitaran molt de temps per madurar, seria assumir la necessitat d’aprovar els pressupostos de la Generalitat amb l’aportació dels comuns i els socialistes,  i pensar en l’aprovació també conjunta dels pressupostos de l’Estat com es podia haver fet abans de dissoldre´s la legislatura de la moció de censura votada justament per Erc i el PdeCat. Com sembla que voldria acceptar Ernest Maragall, la mateixa operació seria positiva per a l’Ajuntament de Barcelona. Una política realista de presupostos no vol dir renunciar al diàleg per avançar en el ple reconeixement de la realitat nacional de Catalunya.

  Erc pot tenir por després de perdre 150.000 vots i dos escons el 10N, por que una abstenció en la investidura li signifiqui un pas enrere en benefici del PdCat en les properes autonòmiques. La por només la pot perdre prenent la iniciativa, ara en la investidura, després en la negociació dels pressupostos i immediatament en la convocatòria de les autonòmiques, amb perfil propi i obert a tota mena de negociacions cap a l’esquerra, si com és molt probable s’hauran de convocar de seguida com a conseqüència de la inhabilitació de Torra. El que no hauria de fer Erc és continuar a l’ombra del radicalisme retòric i estèril de l’independentisme radical i de dretes. Contra el que pugui semblar des d’una posició obstinada en la confrontació, és un posicionament valent, obert i sincer el que més pot contribuir a fer-li guanyar la presidència de la Generalitat.

  No hi ha alternativa a un govern de progrés per començar a afrontar el conflicte amb un mímin de realisme. El contrari és l’alternativa de l’empitjorament, de l’aprofundiment dels mètodes simplistes i exclusivistes de les faccions polítiques que aprofiten la polarització per impossibilitar les accions d’un govern responsable amb els interessos comuns. D’una vegada Erc hauria de desterrar la por a ser titllat de traïdor per les faccions radicals i de dretes de l’independentisme. Deia A. Smith que “en un país embogit per les faccions, sempre en poden quedar uns quants, generalment molt pocs, que conservin el seu judici no corromput per la infecció generalitzada… Un partidista genuí odia i menysprea la sinceritat, i en realitat no hi ha vici que el desqualifiqui tant per a l’activitat partidària com aquesta sola virtut. Per això l’espectador imparcial, autèntic i respectat, sempre es troba lluny de la violència i la còlera de les faccions contendents.. La facció i el fanatisme han sigut amb diferència els majors corruptors dels sentiments morals” (Adam Smith, “La teoria dels sentiments morals”,  Part III.3)

  No s’hauria de descartar que l’alternativa al govern de progrés, si no es produeix la investidura de Sánchez, no fos simplement un acord del Psoe per a l’abstenció del Pp i C’s, sinó un acord global de Psoe, Pp i C’s, inclús de govern de coalició amb un president que no seria Sánchez, amb l’excusa d’afrontar una crisi de govern d’Estat que evités unes terceres eleccions. Amb els escons del Psoe podria no ser suficient l’abstenció de Pp, C’s i Na+ per a la formació de govern considerant que la totalitat o quasi totalitat de la resta de partits podria passar al vot negatiu (serien 120 vots a favor i 129 en contra).Tampoc donen els números  sumant a l’abstenció els cinc vots de Cca, Bng i Prc (120 a favor,124 en contra i 106 abstencions com a màxim, tenint en compte que difícilment el Pnb s’abstindria, i encara menys votaria a favor, a un acord amb el Pp i C’s). Erc s’hauria de plantejar que la inviabilitat d’un govern de progrés pot significar entrar en la via morta i socialment perillosa del conflicte a Catalunya i de Catalunya amb l’Estat, permanentment amenaçada des de les institucions judicials, polítiques i econòmiques de l’Estat.