Taula de negociació: dues impotències i una necessitat
Siguem clars: ni la pregunta d’Erc a la militància (“¿Estàs d’acord a rebutjar la investidura
de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte
polític amb l’Estat a través d’una taula de negociació?”) ni el breu
article de Pere Aragonès a La
Vanguàrdia (“Les quatre potes de la taula de negociació”) aclareixen res de cara al diàleg per a la
investidura de Pedro Sánchez. Més ben dit, no hi pot haver un diàleg mínimament
productiu en aquests moments, perquè la situació dels presos, per un costat, i
el resultat de les eleccions per l’altre, ho impedeixen. El que hi ha, en tot
cas, és una impotència inconfessada per ambdues parts, però percebuda amb
claredat per la ciutadania: Erc es troba presonera dins el bucle de les pròpies
contradiccions, pensant en les properes eleccions autonòmiques, marcada de prop
per la posició maximalista i irredempta de Waterloo i el vicari Torra, que no
volen cap acord ni cap taula de negociació, i el govern en funcions de Pedro
Sànchez en aquests moments, quan encara no té assegurada la investitura, no pot
donar cap pas endavant que l’aparti excessivament de les posicions mantingudes
durant la darrera campanya respecte de la qüestió catalana.
Dues impotències
enfrontades entre si i enfrontades alhora a la imperativa necessitat d’una
investidura per evitar el gir a una concertació de dretes que significaria
l’inici d’un nou cicle polític negatiu per a ambdues parts. Impotències
marcades per l’espasa de Dàmocles de la traïdoria a les mans de les respectives
parròquies més sectàries i desbordades per l’acumulació d’errors, la pressa
dels líders del procés i la reacció penal dels òrgans de l’Estat, que fan
impossible trobar ara un noment de calma per plantejar objectivament la
conveniència d’iniciar un diàleg amb sentit. Si finalment hi ha abstenció d’Erc
i investidura de Pedro Sánchez, serà perquè les dues parts hauran decidit
perseverar en la dissimulació d’ambdues impotències amb l’acord tàcit de traslladar
a un moment més propici l’inici de converses amb objectius concrets i
realitzables.
La pregunta d’Erc a
la militància és una coartada per assegurar a la direcció poder jugar en
qualsevol camp, el de la negativa si arriba a la conclusió que és preferible
jugar-s´ho tot en les properes autonòmiques, o el de l’abstenció si a partir
d’algun gest de Sánchez i d’Iglesias pot interpretar que en té prou per
presentar-lo com a suficient sense rebaixar la retòrica maximalista.
Segons el que es
vulgui llegir entre les escasses línies de l’article a la Vanguàrdia, Pere
Aragonès ho diu tot i no diu res. És d’una ambigüitat calculada per continuar
jugant segons el que convingui a la decisió que acabi prenent la direcció, no
al que convingui a la voluntat dels militants i molt menys al que convingui als
interessos dels catalans, de tots els catalans. El diàleg qualificat de
reconeixement voldria dir molt però no valora res, i la comissió blilateral
existent podria significar un mínim punt de partida, o no, segons com es vulguin
jugar les cartes. Un diàleg sincer i sense condicions pot voler dir parlar de
tot, inclòs del dret d’atodeterminació i de la necessitat de trobar una sortida
a la presó dels polítics, i pot voler dir que se’n parlarà sense exigir des del
primer moment solucions que un govern en funcions o en plenitud d’exercici no
pot estar en condicions de donar ni d’imposar a la majoria del Congrés i al
poder judicial.. El calendari definitiu serà el que marqui el ritme de la
legislatura, si és que comença, i mentrestant la pota del calendari clar de què
parla Aragonès tant pot interpretar-se com un calendari de dies i concloure,
segons diu, que s’ha jugat amb el temps i la paciència, com un calendari que mira endavant perquè els dos
governs tornin a estar asseguts i no enfrontats, segons també diu. Finalment,
que hi hagi d’haver garanties de compliment semblaria que ningú no ho hauria de
posar en qüestió, i pot voler dir pensar en la lleialtat recíproca als acords
que es prenguin i es validin per la ciutadania en un futur, o pensar en l’acord
(impossible) per a un referèndum immediat.
Dues impotències i
una necessitat ineludible. Podria ser que la necessitat de formar governs a
Catalunya i a l’Estat que arribin a ser interlocutors reals temperés les arestes de les respectives
impotències. O podria ser que guanyés altra vegada la temptació d’anar de farol
o de jugar amb les cartes marcades.
Comentaris