El laberint del 10N
Pel que fa al nombre
de vots, el bloc de dretes en va sumar l’abril 11.325.029 (43,22% sumant PP, Cs,Vox i Na+) i el bloc d’esquerres 11.438.108 (43,65%, sumant Psoe, Up,
Ecp, Compromís i Marea), mentre que ara el primer en suma 10.395.920
(43,11% sumant Pp,Vox, Cs i Na+) i el segon 10.427.223 ( 43,24% sumant Psoe, Podemos-inclosos Ecp i Marea- i
Más País), és a dir, que la diferència de 113.079 vots a favor de l’esquerra a
l’abril ha passat a ser de 31.303 el
novembre 2019. S’ha de constatar que ara el
Psoe ha perdut 760.159 (del 28,67% al 28%) vots mentre que Up i les seves confluències
n’han perdut 653.960 (del 14.32% al
12.84%), si bé Más País n’ha aportat 554.066 (del 0,66% de Compromís al 2,3%
de Más País).
El Pp passa del
16,69% al 20,82%. Vox del 10,26% al 15,09% i C’s del 15,86% al 6,7%. El 9,16%
que perd C’s (2.518125 vots menys) es reparteix entre el 4,13% que guanya el Pp
(646.216 vots més) i el 4,83% que guanya
Vox (951.971 vots de més).Hi ha una part important de vots de C’s que han anat
a l’abstenció.
A Catalunya
l’independentisme passa de 22 a 23 escons. Convindria tenir en compte que Erc i
JxCat van sumar l’abril 1.521.179 vots i que ara en sumen 1.397.309. Erc en
perd 150.458 (del 3,89% al 3,61%) i
JxCat en guanya 26.588 (de l’1,91% al 2,19%) . Els vots sumats d’Erc, JxCat i la Cup són 1.642.063. Els 244.754
de la Cup són per
als “Ingovernables, és a dir, que no aporten res de nou als d’Erc, més aviat al
contrari, li resten presència, i només podrien contribuir a la dinàmica
d’enfrontament que propugna un sector de JxCat si s’hi posen d’acord. En
percentatge l’independentisme passa del 36,5% de l’abril al 42,6% de novembre,
quasi idèntic al 42,58% de les darreres
municipals i lluny del 49,8% de les últimes europees.
El Psc manté els 12
escons malgrat perdre167.761 vots i baixar del 23,21% al 20,51%. En Comú Podem també manté els 7 escons tot i
perdre 68.005 vots i passar del 14,89% al 14,18%. En defintiva es pot dir que la Sentència i la resposta
a la Sentència
no han alterat significativament la situació electoral de Catalunya al Congrés
respecte de l’abril 2019, amb l’afegit dels 2 escons de la Cup i la redistribució dels 5
escons de C’s que es redistribueixen en 2 escons per a C’s, Pp i Vox, en
conjunt 1 de menys dels que tenien a l’abril.
Sánchez ha passat a
dependre de moltes mans. A l’abril tenia només a les seves la iniciativa per a
un govern de progrés. Ara depèn de les mans de molts si, com ha dit, vol
recuperar sí o sí la iniciativa per a un govern de progrés i, per començar,
haurà de comptar amb la coalició amb Up, el que va descartar categòricament en
la segona sessió d’investidura de les primeres eleccions.
Però hi ha més. Els
167 escons que sumen Psoe, Up, Pnb, Más País, Pr C i Teruel Existe (suposant
que tots volguessin sumar) no donen majoria absoluta en una primera votació.
Només s’hi arribaria amb els 10 escons de C’s. Ironies de la repetició que el
defenestrat Rivera va propugnar amb entusiasme: els 10 escons residuals de C’s
podrien ser la solució de Sánchez si en un gir espectacular la direcció
renovada dels taronges decidís ara que votar sí es correspondria amb la
voluntat de desbloquejar el govern com va deixar dit el mateix Rivera a última
hora, interpretant-ho a mode de “testament polític” de l’expresident. Haurien
de ser 10 vots a canvi de res perquè els acceptés Iglesias. Seria com una
repetició de la maniobra política de Valls a l’Ajuntament de Barcelona, però
aquesta vegada presentada com una prova de la reorientació de C’s, una contraprestació en bé de la governança de
l’Estat pels mals resultats, des de dins mateix de les restes del partit. No es
donarà aquesta ironia, l’única que podria assegurar la majoria absoluta a
Sánchez.
En successives votacions no seria suficient l’abstenció de
C’s si als 167 vots esmentats s’hi oposen els 173 de la resta de l’oposició.
Com tampoc s’obtindrien més vots positius que negatius si només s’abstingués
Erc i votessin en contra tots els grups de la resta de l’oposició (170 en
contra i 167 a favor). Sempre partint de l’acord favorable de 167 vots
assolibles, sí que guanyarien els vots a favor si s’abstinguessin
simultàniament Erc i C’s (167 a favor i 160 en contra), o Erc i Bildu (167 a
favor i 165 en contra), una aposta molt més difícil ara que després de les
eleccions d’abril, abans de la
Sentència, quan Erc estava disposada a facilitar l’elecció de
Sánchez. En tot cas, Sánchez hauria de parlar i mirar d’obrir aquesta porta per
donar algun senyal de recuperació de la distensió amb Catalunya, i Erc s’ho
podria plantejar, malgrat haver perdut dos escons, si vol donar cos i realitat
al seu independentisme més pragmàtic, encara no demostrat. Erc no pot estar
disposada en aquests moments, abans de les eleccions autonòmiques, a votar a
favor de Sánchez, i difícilment s’abstindrà mentre s’allarguin les
manifestacions de protesta per la Sentència i Sánchez no
concreti per endavant en què consistirà la taula de negociació.
Si cap d’aquestes
abstencions no dona lloc a una majoria positiva per a Sánchez, encara que ja no
es repeteix la impossibilitat de l’encaix d’Up en el govern de coalició amb el
Psoe, una part no menor del Psoe molt probablement estaria disposada a negociar
amb el Pp, no per a una gran coalició de govern sinó per a una abstenció que
facilités el desbloqueig. En aquest cas la investidura de Sánchez només
comptaria amb els propis vots i probablement amb els de Co C (2) i els de Na+
(2), és a dir, un total de 124 enfront dels 121 vots de tota l’oposició descomptats els 88 del Pp, els
10 de C’s i els 7 del Pnb si s’afegissin
a l’operació d’abstenció (complicada per al Pnb). Una investidura així
seria una victòria pírrica de vol molt baix i curta durada, que hipotecaria sine
die el govern de progrés que Sánchez ha promès i el país demana, amb els
càrrecs de negociació d’uns pressupostos moderats i modulats , de no tocar la
reforma laboral, de reformar les pensions, de retallar serveis socials, de
mantenir l’actitud vigilant sobre Catalunya sense cap proposta i de no abordar
durant un termini llarg la situació dels presos.
Si finalment el Pp
accedís a votar favorablement per a una gran concertació de legislatura, encara
que fos sense entrar en el govern però a canvi de substituir Sánchez per un
altre presidenciable del Psoe, els costos per al Psoe serien superiors i la
credibilitat davant els seus electors en sortiria greument tocada. Pel que fa a
Catalunya, amb l’argument del desbloqueig del govern de l’Estat es conciliarien des del Pp i el Psoe les
teories de manca de llibertat i de problema de convivència, propagades respectivament
per Rajoy i Sánchez, sota la fórmula ja assajada de què l’Estat no té un
problema “amb” Catalunya sinó “a” Catalunya. Contemplar així la qüestió
catalana, des de la barrera, sense cap iniciativa que parteixi del Govern de
l’Estat, voldria dir renunciar a la política, acceptar que el problema és
crònic i irresoluble, dinamitant la feina de constructor de ponts d’Iceta de
cara a les properes autonòmiques. Mentre duri el debat entre manca de llibertat
i de convivència ens haurem d’anar acostumant a la crema de contenidors i al
tall de carreteres i vies de tren, al cant de “venim del Nord, venim del Sud” a
la frontera perquè Europa ens escolti i a les visites “pacífiques” a la Comissaria de Via
Laietana i a la Delegació
del Govern perquè el govern de l’Estat s’assegui
a negociar … l’autodeterminació.
Només des de
l’optimisme més ingenu es podria esperar que una concertació Psoe-Pp
contribuïria a fer viable una proposta de pacte per a Catalunya que tingués un
recolzament molt majoritari de la classe política estatal. Després del que ha dit el Pp en les
dues campanyes, i ara més amb la pressió de Vox, la iniciativa hauria de partir
d’un govern de progrés que posés al Pp en la tessitura d’haver d’entrar a
negociar-la per demostrar que no ha perdut el sentit d’Estat.
Mentrestant, serà
molt difícil trobar la sortida del laberint.
Comentaris