Notes de l’arxiu històric familiar (9). La República

 


   Dels anys de la República a Ullastrell les memòries del pare en destaquen dos aspectes: el vaivé de la qüestió dels parcers i rabassaires que afectava greument la situació econòmica i social del poble, i l’empenta cultural que per a ell personalment i per a una part del jovent va suposar la creació de la Federació de Joves Cristians de Catalunya que va tenir al poble la seva representació per mitjà del grup local “Santa Maria d’Ullastrell”.

- Vaivé del problema de parcers i rabassaires.

  Situant-se com sempre en el context històric concret, les memòries recorden la dimissió i l’exili a París de Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer i la precipitació dels esdeveniments amb el Pacte de Sant Sebastià que va propiciar l’acord dels republicans espanyols amb Acció Catalana i altres partits per a reconèixer l’autonomia de Catalunya un cop instaurada la República. El govern Berenguer fracassà en intentar convocar eleccions legislatives. En el govern que es formà després, presidit per l’almirall Aznar, últim de la monarquia d’Alfons XIII, hi entrà el dirigent de la Lliga Regionalista Ventosa i Calvell. Aquest darrer govern monàrquic convocà les eleccions municipals del 12 d’abril de 1.931 que va donar pas a la Segona República.

  Recorden igualment la formació del nou partit Esquerra Republicana de Catalunya entorn de la figura mítica de Francesc Macià, símbol de l’alliberament de Catalunya d’ençà del llegendari complot de Prats de Molló el 1.926. S’hi aplegaren homes procedents d’Acció Catalana, com Carles Pi i Sunyer i Antoni Rovira i Virgili, i altres més radicals com Lluís Companys i Jaume Aiguadé. La Unió de Rabassaires va aportar-hi tota la seva força i Esquerra Republicana es va imposar a tot Catalunya en aquelles eleccions municipals, mentre que les candidatures republicanes triomfaven a les principals ciutats espanyoles.

  A Ullastrell la corporació municipal es va constituir amb quatre regidors d’Esquerra Republicana i dos del Casino (Lliga Regionalista), sent designat alcalde en Florenci Paloma i Rovira.

  El poble, expliquen les memòries, va participar unànimement de forma positiva en l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia redactat a Núria, però en arribar el temps de la verema s’encrespà de nou la lluita entre parcers i propietaris. Senyala el pare que el govern de la República va autoritzar la presentació de demandes de revisió dels contractes de conreu, i que se’n presentaren a tot Catalunya unes 60.000, escampant-se la consigna que els parcers que ho havien fet podien retenir el cinquanta per cent de la part de l’amo i fins i tot la totalitat. Al poble una part de parcers van portar al propietari la meitat de la part, i altres res en absolut. Es va donar el cas que alguns socis del Casino van convenir amb els propietaris el pagament d’una cinquena part de la collita total, la qual cosa els valgué el qualificatiu de traïdors per part dels afiliats a la Unió de Rabassaires.

  En aquest punt el que expliquen les memòries reflecteix el fet de l’allau de demandes de revisió de contractes de finques rústiques que es va produir a rel dels decrets de la República d’11 de juliol i 6 d’agost de 1.931, com també el fet que molts parcers van començar a fer-se la justícia ells mateixos abans d’esperar la resolució de les demandes, lliurant als propietaris només la meitat del que s’havia convingut en el contracte. Com que tothom feia el que li semblava bé, el 21 de setembre de 1.931 es va arribar a un acord entre els representants de la Unió de Rabassaires i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (propietaris), concretant unes proporcions de rebaixa de les parts segons allò pactat als contractes.

  Després d’aquell acord els jutjats van començar a resoldre en massa contra els parcers demandants de la revisió, en més del 90% dels casos. Per frenar el caos, el 4 d’agost de 1.932 el govern va ordenar la creació de tribunals mixtes de la propietat rústica a vàries comarques (Vilafranca, Igualada, Vilanova, Vendrell i Vic), compostos per cinc vocals propietaris i cinc rabassarires i llogaters, presidits pel jutge de primera instància dels llocs corresponents. Tampoc aquet intent va portar cap solució, i els parcers van continuar igual, produint-se greus enfrontaments amb la guàrdia civil que en moltes contrades va intervenir afavorint els propietaris.

  Degut a la marxa dels rabassaires sobre Barcelona el 14 d’abril de 1.933, la Generalitat va prometre als rabassaires que donaria solució a la qüestió abans d’acabar aquell any amb una llei definitiva de contractes de conreu. Mentre no arribava la llei, provisionalment la mateixa Generalitat va decidir que els que havien presentat demanda entreguessin la meitat de les parts convingudes, però els que no ho havien fet continuessin entregant el que haguessin convingut amb la propietat abans del 14 d’abril de 1.931.

   A finals de 1.933 es va tramitar efectivament al Parlament la Llei de Contractes de Conreu, que va entrar en vigor el primer d’abril d’aquell any. Segons aquesta llei, moderada però que resultava revolucionària per a una bona part dels propietaris, entre moltes altres extrems s’establia que la rabassa passava a ser una enfiteusi (es pagaria un cànon i no s’entregarien parts), la duració mínima dels lloguers seria de sis anys, i el llogater podia comprar la terra si la portava cultivant divuit anys, pagant-la durant quinze anualitats. La Lliga Regionalista i l’Institut de Sant Isidre van impugnar la llei que va ser anul.lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals el mes de juny de 1.934, quan a Madrid els partits moderats i lerrouxista ja dominaven les Corts, de resultes de les eleccions de 1.933, després de la dissolució de les constituents que havien aprovat la Constitució de la República i el migrat Estatut de Catalunya del 1.932. Era en ple domini de bienni negre de la República (del novembre del 33 al febrer del 36)

  Declarada la nul.litat de la llei, el Parlament va aprovar-ne una altra que reproduïa fil per randa l’anterior. L’enfrontament va donar pas a un principi de negociació entre el president Companys (Macià havia mort a finals del 1.933) i el cap del govern de la República, Ricard Samper. Quan semblava que s’arribava a una solució de compromís per a l’aplicació del Reglament de la Llei, i la Lliga ja havia tornat al Parlament que havia abandonat, la CEDA de Gil Robles va fer caure el govern de Samper a començaments d’octubre de 1.934. Arran de la revolta de la Generalitat el sis d’aquell mes (fets d’octubre), la llei quedà anul.lada altra vegada i molts pagesos foren desnonats, fins que se’ls va restituir després de la victòria electoral del Front d’Esquerres de Catalunya a les eleccions del febrer del 1.936. La Llei de Contractes de Conreu entrà llavors en vigor per segona vegada.

  A les eleccions municipals del 12 de gener de 1.934 la tensió entre propietaris i rabassaires a Ullastrell havia tingut els seus efectes. Per competir amb la candidatura oficial d’ERC es va formar una sorprenent coalició entre joves elements del Casino i un grup escindit dels rabassarires que es va donar a conèixer amb el nom de “barraquers”, els quals durant la guerra civil s’afiliarien al PSUC. La llista s’anomenava “Aliança Catalanista Republicana”. Per pocs vots no va poder desbancar l’Esquerra que novament aconseguí la majoria, amb dos regidors de la Lliga a l’oposició. En aquelles eleccions fou elegit alcalde en Joan Font Bertran (qui al cap d’uns anys seria el sogre de la meva germana Eulàlia).

  Sobre la repercussió dels fets d’octubre de 1.934 al poble, les memòries en fan aquesta ressenya: “ Responent a la desesperada crida dels seus dirigents, alguns homes anaren fins a Martorell armats amb escopetes de caça, i seguidament s’entornaren a casa quan es van assabentar del desenllaç de la gesta. Al poble no hi havia ningú del Partit Radical, però algú el va improvisar i es formà una comissió gestora per tal d’administrar l’Ajuntament presidida per en Martí Sucarrats i Mercader, a la que s’incorporaren més tard els dos regidors de la Lliga Catalana. L’ocupació de l’Ajuntament durà fins a les eleccions de febrer del 1.936, quan tornaren les esquerres. Durant el “bienni negre” els rabassaires foren obligats a pagar als propietaris l’import de les parts retingudes els anys anteriors”.

- La Federació de Joves Cristians de Catalunya

  El pare va ser membre actiu de la Federació durant la República a través del grup local “Santa Maria d’Ullastrell” que s’hi adherí. L’experiència d’aquells anys, quan en tenia 26, va contribuir decisivament a completar-li la formació autodidacta que havia iniciat de més jovenet, i estic segur que li va condicionar en moltes facetes la seva activitat, així com la seva actitud, en els anys successius.

  La Federació de Joves Cristians de Catalunya va ser creada per Mn Albert Bonet i Marrugat i tingué desenes de milers d’afiliats durant els anys trenta a tot Catalunya. Fèlix Millet i Maristany en va ser president. La formació partia de la preocupació per la formació del jovent, inspirada en altres formacions d’orientació catòlica que uns anys abans havien sorgit a diferents llocs d’Europa, sobretot la JOC (“Joventut Obrera Catòlica”) a Bèlgica, fundada per Josep Cardijn. El grup local d’Ullastrell estava orientat pel Rector Mn Jaume Tenas, i més tard pel regent de la parròquia Dr. Pere Brugal.

  Transcric el que expliquen les memòries d’aquells anys de la Federació a Ullastrell: “Ens hi aplegaven una bona colla de jovent que ens reuníem periòdicament en cercles d’estudi, mantenint contacte amb els altres grups i prenent part en trobades i assemblees. Amb l’esforç personal de tots vam arranjar un camp de futbol en terrenys cedits per l’amo de Can Palet i formàrem un equip que s’enfrontava dignament a grups i penyes esportives de la comarca. Malgrat tot, rebutjat pels elements més esquerrans, no va poder evitar que fos considerat un instrument dels partits de dreta, cosa gens sorprenent, car els dirigents actuaven políticament en aquest sentit. Al cap i a la fi, nosaltres no érem pas ni més virtuosos ni més purs que els altres joves, però el fet de ser practicants ens induïa a sentir-nos millors que els que s’havien apartat de l’església. Altrament, el nostre setmanari “Flama” propugnava un cristianisme força avançat, impregnat de catalansime, però al mateix temps amb un cert regust d’intolerància, derivat d’aquella frase tan coneguda del bisbe Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”.

  Nogensmenys, el qualificatiu de “fejocistes”, provinent de les sigles F.J.C. , donava lloc a què part dels que no ens coneixien gaire bé ens consideressin una organització filofeixista. En veritat, l’ideari de la Federació s’apropava molt al de la Unió Democràtica de Catalunya, com ho acredita el fet que un dels seus fundadors, l’escriptor Maurici Serrahima, també en fos membre, o que el periòdic “El Matí”, catòlic i nacionalista, esdevingués el portantveu d’ambdues organitzacions. Amb motiu d’un acte de propaganda fejocista al teatre Olimpia, fórem atacats barroerament pels carrers de Barcelona per escamots d’exaltats, i durant la violència desfermada posterior al 18 de juliol un gran nombre de joves cristians que no tenien res a veure amb l’alçament militar van caure víctimes de l’odi i la incomprensió”.

  Dedueixo d’aquestes honestes reflexions del pare, escrites al cap de quaranta-set anys d’aquelles experiències, que devia viure la guerra civil, i el que se’n derivaria després durant el franquisme, amb l’ànim profundament dividit entre el seu catolicisme practicant, la seva condició de pagès parcerista amb recursos econòmics molt precaris i la seva sensibilitat social impregnada d’una innata tendència a la concòrdia. Tot això l’havia de deixar sovint en una posició de compromisos oposats, molt difícils de conciliar. Penso que serien molts els joves que van tenir la mateixa experiència i van viure amb la mateixa tensió i amb els mateixos sentiments oposats els fets de la guerra civil.

  Aprofito aquestes reflexions per tornar a llegir les Memòries de Josep Benet (2008), també membre militant de la Federació de Joves Cristians, i en concret els capítols que dedica a la persecució religiosa a Catalunya els primers mesos de la guerra civil. Diu Josep Benet: “Quan feia uns deu mesos que havia començat la guerra, la impressió que teníem a Barcelona per les notícies que ens arribaven de comarques, era que més de dos-cents comanys fejocistes havien estat assassinats. Un fet que ens indignava i ens avergonyia com a catalans era que, des que havia començat la persecucuió religiosa, una bona part de la premsa editada a Catalunya publicava notícies i comentaris, aprovant-la, justificant-la i, en alguns casos, àdhuc atiant-la. Si avui edités una antologia d’aquests textos, estic segur que causaria una forta impressió, una gran tristesa i una gran indignació, tant pel seu contingut com, algunes vegades, per la personalitat d’alguns dels seus actors”.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República

Ja hem perdut