Notes de l’arxiu històric familiar (8) Caciquisme, Mancomunitat i Primo de Rivera
Parlant de l’itinerari polític de les primeres dècades del S.XX, les memòries del pare recorden objectivament els principals esdeveniments dels país per situar en el seu context fets rellevants que en la vida del poble d’Ullastrell reflectien els condicionants històrics d’aquells anys. Alguns d’aquests fets resulten fins i tot pintorescos vistos des del nostre present però en la vida quotidiana del poble anaven deixant la seva empremta i són prou reveladors de com es vivia en l’ambient rural el que dictava la inestable política global d’aquelles dècades.
El context.
El 1.906, el mateix any que Enric Prat de la Riba publicava “La Nacionalitat Catalana”, s’havia iniciat a Girona el moviment de la Solidaritat Catalana que aplegava tots els partits de dreta i esquerra, des dels carlins als republicans federals, llevat dels radicals d’Alexandre Lerroux, i que el 1.907 aconseguí 41 actes de diputats a les Corts de Madrid, de les 44 que anaven a elecció. Els fets de la Setmana Tràgica del juliol de 1.909 van tenir el resultat politic de la dissolució de Solidaritat, quedant la Lliga Regionalista com a capdavantera de l’ideal catalanista, a l’altra banda dels partits d’esquerra i republicans.
Els pobles rurals no van viure directament la tragèdia que, a més de la ciutat de Barcelona, va afectar amb força poblacions industrials com Sabadell, Terrassa, Sant feliu del Llobregat, Vilanova, Mataró, Granollers i Manresa. Els pobles, senyalen les memòries, només l’havien vist de prop amb un cert sentiment de pànic i molt majoritàriament van fer pinya altra vegada entorn dels representants del caciquisme oficial.
El cacic
El cacic per excel.lència a la ciutat de Terrasa i al seu districte electoral, al que pertanyia Ullastrell, va ser el terrassenc Alfons Sala i Argemí, l’etern diputat a Madrid entre el 1.893 i el 1.905, i posteriorment en les successives eleccions entre el 1.910 i el 1.922. Fou nomenat senador vitalici pel rei Alfons XIII el 1.923, i el 1.926 Comte d’Ègara, després de ser designat per Primo de Rivera president de la Mancomunitat de Catalunya per substituir el destituït Josep Puig i Cadafalch el gener de 1.924. El càrrec de president de la Mancomunitat li va servir per iniciar el seu desmantellament que va ser definitiu el 1.925. La ciutat de Terrassa li va dedicar un monument erigit el 1.950 per Frederic Marès al Passeig del Comte d’Ègara
El pare en fa aquesta descripció a les seves memòries: “El Sr Sala disposava d’un bon nombre de partidaris entre les classes alta i mitjana de Terrassa i del control dels dirigents locals que manipulaven la política als pobles i viles de la comarca., i fou un dels elements principals de “La Unión Monàrquica Nacional” i de “La Unión Patriótica”, l’organització política de la Dictadura del general Primo de Rivera. L’aspecte d’aquest personatge era afable i paternalista i, al menys quan parlava en català, la seva oratòria resultava un xic vulgar i elemental, probablement degut a la manca d’hàbit. Sempre que venia a Ullastrell en els actes de propaganda electoral, indefectiblement ens retreia els favors que el poble li devia, sobretot haver-nos aconseguit el tros de carretera de tres quilòmetres de trajecte que enllaçava amb la general de Martorell a Terrassa. Amb els seus amics, es disposava sempre a complaure’ls, i aixó feu que el Casino d’Ullastrell li romangués fidel durant tota la seva trajectòria política. A la ciutat de Terrassa els salistes disposaven del senyorial “Gran Casino” i comptaven amb l’adhesió del “Centre Social Catòlic”, inspirador del diari “Crònica Social” i també de “La Comarca del Vallès”
Com a mostra del procedir habitual del cacic, explica el pare que en unes eleccions municipals a Ullastrell una bona part dels noms del socis del Serralet, l’entitat de la gent d’esquerres i republicans del poble, parcers la majoria, havia desaparegut de les llistes del cens i el rebombori que es va armar va ser imponent. L’Ajuntament va ser acusat públicament de la manipulació i de l’intent de tupinada, i va ser necessària la intervenció del diputat Alfons Sala per evitar que l’assumpte tingués conseqüències greus. “Arran d’aquell fet, expliquen les memòries, van abandonar el Casino (l’entitat que aplegava els propietaris conservadors) un bon nombre de socis, entre els quals hi havia en Pere Amat i Turu, l’amo de Can Amat, el qui poc després seria el cap de la Societat del Serrralet i alcalde del poble. El prestigi polític dels dirigents del Casino sofrí una forta davallada, i no tornaren més a dominar la corporació municipal fins a les situacions de força i dictadura, a les que donaren sempre suport.. Al cap i a la fi, conclou, no era més que una petita mostra de la varietat de procediments utilitzats pel caciquisme arreu de l’Estat, per tal de neutralitzar la voluntat popular”.
La Mancomunitat
Eren anys en què el catalanisme que havia propiciat la Mancomunitat havia de conviure amb el dia a dia del caciquisme. D’aquesta tensió al poble n’és bona mostra el fet de l’interès que va despertar la presentació a les Corts espanyoles el projecte d’Estatut de Catalunya elaborat per la Mancomunitat.el 1.919 i aprovat prèviament per tots els ajuntaments catalans. L’Associació Nacionalista de Terrassa organitzà a totes les poblacions de la comarca diversos actes religiosos destinats a pregar per la instauració de l’autonomia. Expliquen les memòries: “A l’església d’Ullastrell s´hi celebrà un ofici solemne cantat per una coral terrassenca, marginant el cor parroquial. En el moment de l’elevació ressonaren a tota orquestra les notes dels “Segadors” en lloc de la “Marcha Real” de consuetud. El periòdic catòlic-salista de Terrassa, “Crónica Social”, aquells dies criticava amargament els nacionalistes que feien dir misses per impetrar del cel el favor de l’autonomia i. en canvi, a l’hora de les eleccions votaven un “sectari”, referint-se al candidat Palet i Barba”.
Parlant de La Lliga Regionalista que empenyia aquell moviment en tots els racons de Catalunya, organitzant a cada poble la seva associació nacionalista, les memòries apunten amb agudesa a la diferència entre el nom oficial del partit, regionalista, i el de les agrupacions locals, nacionalistes, com una qüestió semàntica derivada d’una tècnica política oportunista.
A Ullastrell, expliquen les memòries, es posaren davant del moviment els diguem-ne intel.lectuals, com ara el metge del poble Jaume Busquets i el mestre Pere Sardà, que fins aleshores no havien intervingut en absolut en les peripècies de la política local, comptant amb la particular simpatia del jovent. Inclús al Casino una part dels socis més conservadors van intentar promoure un canvi d’orientació que anés més d’acord amb les urgències catalanistes del moment, però sempre van topar amb la fideliatt inalterable dels antics partidaris del venerat cacic Alfons Salas, convertit ja llavors en decidit adversari dels qui propugnaven l’autonomia per a Catalunya.
Al Serralet es va presentar la flamant Associació Nacionalista d’Ullastrell. El pare, que llavors devia tenir tretze o catorze anys, en fa la fotografia. “En arribar el dia de la inauguració, una gran senyera catalana onejava al balcó i amb la sala plena a vessar de la gent del poble, i també de Terrassa, pronunciaren inflamats parlaments el dirigent nacionalista Delfí Sanmartín, el Dr Busquets i altres oradors. El mestre Pere Sardà fou el més eloqüent de tots, cosa molt natural, ja que ens recità de memòria un fragment del discurs d’Àngel Guimerà fet per aquests escriptor molts anys enrere. L’esmentat text figurava en una antologia que els alumnes del Sr Sarda havíem llegit a l’escola. No sé si algú més se n’adonà, ja que l’endemà de la festa “El Día” de Terrassa feia un gran elogi d’aquell magnífic parlament”.
Aquell discurs d’Àngel Guimerà que es va fer seu el mestre Sardà en un acte tan solemne al poblet d’Ullastrell sense que ningú se n’adonés, llevat potser del meu pare, podria ser el discurs que Àngel Guimerà pronuncià per primera vegada en català en prendre possessió del càrrec de president de l’Ateneu Barcelonès el 30 de novembre de 1.895. L’historiador Albert Balcells (“Testimonis de la Catalunya contemporània. 1.875-1.986”) recull el discurs publicat per l’Avenç el 1.896 en el que després d’esmentar un paràgraf de la presentació de Menéndez Pelayo als Jocs Florals del 1.888 que deia que les llengües no s’imposen per força ni es deixen ni es prenen per voler, Àngel Guimerà declarava que la llengua catalana havia d’ocupar el lloc que li pertocava en tots els àmbits de què era exclosa, com l’escola i els tribunals, i acabava amb una cita de Dant: “Si l’idioma del país és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen. Vergonya eterna a aquells que despreciant son idioma alaben lo dels altres”. Senyala Balcells que després d’aquell discurs es donaren de baixa de l’Ateneu personalitats com Manuel Duran i Bas però també es produí un creixement inusual del nombre de socis, i afegeix que després de Guimerà els presidents de l’Ateneu barcelonès continuaren sent catalanistes: Valentí Almirall el 1.897, Joan Permanyer el 1.898, Lluís Domènec i Montaner el 1.899, Bartomeu Robert el 1.901.
Eleccions i tupinades
Les eleccions a Corts del 1.916 al districte de Terrassa les va guanyar folgadament l’inefable Alfons Sala. A les dels anys 1.918 i 1.919 es van unir republicans i catalanistes que van presentar la candidatura de Domènec Palet i Barba, científic i poc orador, emparentat amb la família de Can Palet d’Ullastrell, que encara no va poder batre l’Alfons Sala. Transcric el que expliquen les memòries de les eleccions del 1.920 a Ullastrell i la tupinada que hi va haver quan semblava que els resultats donaven guanyador en Palet i Barba: “En arribar el dia decisiu, durant la nit havia nevat fortament i tota aquella contrada va aparèixer coberta per un mantell blanc. Els camins i carreteres eren difícilment transitables, i l’aire, tan fred que tallava la cara. Malgrat tot, l’apassionament sortejava tots els obstacles, i els cotxes que corrien a la caça del vot no paraven pas, anant a cercar vells i malalts per les cases, aixecant grans polsegueres blanques i ensorrant-se sovint en el tou de la neu. En el col.legi electoral d’Ullastrell, instal.lat a les escoles velles, esbalandrada i sense cap mena de calefacció, l’avi Llobet que hi feia de president de mesa, hi agafà un cobriment de cor i el van haver de portar cuita-corrents a casa seva”. L’avi Llobet era l’avi del pare, el meu besavi Benet Amat Puig que llavors tenia 64 anys.
Continuen les memòries: “En arribar l’hora de l’escrutini, per primera vegada la candidatura de Palet i Barba guanyava per un escàs nombre de vots la de l’Alfons Sala. Al Gran Casino de Terrassa hi havia cares llargues, i una gran eufòria a l’Associació Nacionalista. Fet el recompte de vots de quasi tot el disctricte, en Palet resultava guanyador per una lleugera majoria, però faltava l’acta del petit poble de Rellinàs, la qual s’havia retardat degut a la dificultat de comunicació. Quan a la fi va arribar, hom va constatar que era totalment favorable als salistes, de manera que el Sr Sala tornava a sortir elegit per uns pocs vots de diferència. Tupinada!, clamaren decepcionats els seus adversaris. El poble de Rellinàs, de tota manera, era tradicionalment addicte a D. Alfons. Aleshores es féu popular a tota la comarca una cançó satírica, amb música del coplet de moda. “Els coets”:
Quin dol al Gran Casino
la tarda d’eleccions!
Tot l’escrutini deia
que en Sala anava a fons.
Ai, ai, quina desfeta
la que hem tingut a Ullastrell.
Tots deien: de gallina
se’ns ha tornat la pell.
…
De Rellinàs arriba
un que és despatriat:
Alfons, et porto l’acta,
els hem ben enredat.
Visca sempre Rellinàs!
Et farem un monument,
tindràs aigua i tindràs gas
perquè el Fonso està content”.
“La inquebrantable adhesión”
Al cap de poc vindria la gran escombrada de la dictadura de Primo de Rivera, Capità General de Catalunya que el 13 de setembre de 1.923 es pronunciava a Barcelona contra el Govern i cridat pel rei a Madrid fomava el Directori Militar.
Els prohoms del Casino, àrbitres de la nova situació, van designar alcalde el propietari de Can Font, August Anglada, van constituir “La Unión Patriótica Local”, van reorganitzar el somatent i acudien sovint a les concentracions convocades a Barcelona per “la superioritat”. La Diputació allargà la carretera fins a trobar la d’Olesa a Martorell.
La Unió de Rabassaires va continuar la seva acció, més moderada, i el 1.925 va crear la seva nova seu, abandonant el Serralet i arranjant una casa antiga al Carrer de la Serra, amb cafè, sala d’esbarjo i tenda cooperativa, que va passar a denominar-se El Progrés, presidits per en Josep Carreras i Cañadell.
En començar el 1.930 Ullastrell estrenava els nous locals de l’Ajuntament. Les memòries també en fan la fotografia: “Assistiren a l’acte inaugural els Tinents Generals Barrera i Milans del Bosch, els quals exercien aleshores els càrrecs de Capità General de Catalunya i de Governador Civil de Barcelona. L’assistència d’aquests personatges, amb els uniformes coberts de condecoracions i el brillant acompanyament que portaven, va donar un relleu inusitat a la festa. Les autoritats els donaren les gràcies per l’honor rebut, tot oferint-los allò de “la inquebrantable adhesión” que fa tant d’efecte. Els il.lustres visitants els van responde amb inflamats parlaments, exaltant la figura del cap del Govern, tot afirmant que la permanència del règim estava totalment assegurada, i que “los antiguos procedimientos liberales y decadentes no volverían jamàs”.
Comentaris