Elsa Artadi i el recorregut del 52%

 

   Escoltant la frenètica roda de premsad’ahir, protagonitzada per Elsa Artadi donant a conèixer el posicionament de Junts respecte de l’acord entre ERC i els Comuns per a la tramitació dels pressupostos, hom s’adona que l’apel.lació recurrent a la majoria del 52% independentista és un recurs que ho justifica tot, tant els pressupostos ideals que han de ser, sí o sí (perquè els ha elaborat el Conseller Giró, de Junts, i el seu equip), com els que havien d’haver tirat endavant sense l’acord amb els Comuns que trenca la majoria d’aquell 52% i ve a significar la incorporació d’un intrús entre les forces indepedendentistes. Qualifico la roda de premsa de frenètica, benèvolament, ja que seria més adequat qualificar-la de malèvola, o almenys de surrealista, tant pel que fa a les intencions explícites, i les soterrades, de cara a ERC, i del president Aragonès en concret, com pel que fa al missatge que deixa anar per als votants de Junts. En la roda de premsa, malgrat tractar-se de la tramitació d’uns pressupostos que són vitals per al conjunt de la ciutadania en una situació complexa i delicada com l’actual, no hi ha lloc per als no independendistes, com si no existissin, ni en la societat ni en el Parlament. Fora del predicat 52% no hi ha salvació possible.

  En realitat el 52% és un mantra que no té traducció al Parlament, donat que el percentatge del 2,72% del PdeCat a les eleccions no hi té representació. És un instrument que serveix per alliberar el pensament independentista del flux de la realitat.

  Ara bé, el que interessa és captar el missatge d’Artadi: l’acord amb els Comuns demostra que no s’està donant a la legislatura el recorregut que mereix el 52%, com tampoc el compliment dels acords que van negociar els tres partits independentistes per a la investidura de Pere Aragonès; Junts ha fet tots els esforços per treballar els pressuposos amb la CUP, cosa que no ha fet ERC, que no ha tingut el mateix comportament i ha aprofitat el no de la CUP per obrir les portes als Comuns, tot i ser evident que els seu objectiu és destruir la unitat de les forces independentistes; aquest és un fet rellevant que altera la majoria de l’independentisme i que ha de tenir conseqüències; no s’havia de negociar cap acord fora de l’independentisme; l’Ajuntament de Barcelona no pot ser moneda de canvi per negociar políticament amb els Comuns, per això Junts no va assistir a la reunió prèvia del dia abans; Ernest Maragall no deixa de ser la crossa del pitjor govern municipal de Barcelona i en aquesta ocasió ha enterrat la seva credibilitat; Junts demanarà una reunió amb ERC per examinar on queda l’acord d’investidura entre ERC i la CUP, i per concretar quin recorregut nacional ha de tenir aquesta legislatura; l’acord amb els Comuns és un fracàs de l’independentisme, i del president Aragonès en particular perquè n’és el primer responsable; s’ha de recuperar el que no s’ha complert de la negociació de la investidura, agafar tots els elements i veure quins s’estan complint i quins no; Aragonès es va girar i enlloc de fer la feina que se li demanava amb la CUP se’n va anar amb els Comuns; ho han de reflexionar els tres partits; l’element que uneix Junts i la CUP és el fet nacional; ara no sabem on som perquè hi ha hagut un gir i s’ha abandonat un camí; volem saber què passa perquè pugui continuar la legislatura del 52%; per la confiança que se li va donar a Aragonès volem saber què ha fet i cap a on va ERC; Junts vigilarà que els pressupostos que s’acabin votant siguin els del Conseller Giró, sense cap afegit o modificació que comporti l’acord amb els Comuns; no s’admetrà cap gir, ni en un 90%, ni en un 40%, ni en cap altre, com va advertir el Secretari de Junts Jordi Sánchez.

  Tot plegat resulta molt dur i quasi inversemblant, per a la ciutadania en el seu conjunt, per a ERC en concret, i més particularment per al president Aragonès a qui s’acusa d’un fracàs de l’independentisme en la negociació dels pressupostos que afecten a tota la societat. Junts demostra que no és d’aquest món real i que el subterfugi del 52% li serveix per tot, per atacar Aragonès i ERC descaradament, i per justificar un retorn a l’eterna discussió de les bases de la investidura i del contingut de la legislatura perquè quedi clar que és Junts qui porta el comandament i senyala el rumb a les essències de l’independentisme. Esclar que en aquest moment Junts ja té les seves Conselleries i la seva gent està disfrutant de les sinecures de tota mena de càrrecs i funcions en el Govern. I si a Aragonès li retornés la temptació de fer govern en minoria, com ja va pensar en un moment durant les agòniques negociacios de la investidura, Junts amb aquest missatge de fracàs i d’abandó del camí autèntic per culpa d’ERC, i sobretot d’Aragonès, a qui considera el primer responsable, deixa ben acabat el guió que atribuiria als mateixos responsables el fracàs definitiu de la legislatura. És el mateix guió que ara ja li serveix per enterrar Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona i anar preparant les municipals del 2.023. Del fracàs que denuncia en sap treure prou profit, i la CUP és el ninot que gesticula a les seves mans en aquest teatre de guinyol.

  En definitiva, Junts obligava al president Aragonès a obrar el miracle de tirar endavant els pressupostos encara que la CUP mantingués l’esmena a la totalitat, i per descomptat sense traspassar en cap cas la línia vermella de buscar acords fora de l’independentisme. És la quadratura del cercle per mor de mantenir la unitat de l’independentisme i l’embat contra l’Estat que reclama Junts per sobre de qualsevol altra consideració. Aquesta lògica, amb el no de la CUP i sense cap altre recolzament al Parlament, hauria portat necessàriament a no tenir pressupostos, que era l’objectiu que en el fons perseguia Junts, ja que aquest supòsit li hauria servit igual, o més encara, per atacar ERC i Aragonès amb el mateix acarnissament. Junts és una formació avantatgista que sap aprofitar totes les ocasions per cultivar la imatge pura, essencial i incontaminada que s’atribueix dins de l’independentisme. Amb aquesta intenció estarà sempre disposada a prescindir i anar en contra de qualsevol mediació fora del seu àmbit, i a denunciar com a fracassats el qui no pensen com ells, a dins i a fora de l’independentisme. És el pòsit doctrinari, irreversible, que ha deixat el procés, acostumat a revestir-se de disjuntives impossibles i irraccionals per tal de mantenir-se en el poder en qualsevol conjuntura (referèndum o referèndum, pressupostos o pressupostos).

  Queda per veure la reacció d’ERC contra aquest atac que, a més de ser injust, la deixa en una situació d’humiliació i profund menysteniment. És la gota o, més exactament, el doll que hauria de fer vessar el vas de la paciència.