Un moment gandhià per a Catalunya?

 


   Llegeixo el llibre de Jordi Cuixart que acaba de sortir, “Aprenentatges i una proposta”. Em semblen absolutament respectables les reflexions i cites constants que fa a partir de la seva experiència a la presó, diria que en un intent d’explicar-se la situació i de compartir-la des de les seves conviccions més profundes, humanes i polítiques. Em costa trobar la proposta que enuncia el títol, segurament perquè com raona ell mateix es tracta d’una proposta que es deriva del conjunt d’experiències que va desgranant al llarg dels capítols. Quasi al final del llibre trobo exposat sintèticament el que penso que que és el nucli de la seva proposta d’acció política per a Catalunya en aquests moments. Cito literalment: (p.236): “Per aixó penso que hem d’anar gestant una estratègia de lluita noviolenta organitzada, cada vegada més extensa i decidida, i que ha d’anar passant de la deslegitimació de l’Estat a empoderar-nos realment. Això significa dinàmiques de desconnexió real i concreta de l’Estat, enfortiment d’estructures cíviques encara més potents i massives de les que tenim, determinació. I alhora també assumpció de les conseqüències d’aquesta estratègia de lluita noviolenta i desobediència civil (és a dir, actuar amb consciència de la repressió, no deixar actuar per culpa seva). Tal com han fet tots el moviments de lluita pels drets civils, sempre i a tot arreu”.

  L’estratègia de lluita noviolenta organitzada remet al que el mateix Jordi Cuixart ja exposava des de la presó de Lledoners l’agost de 2019 en el pròleg al llibre de Ramin Jahanbegloo,“L’obligació moral de desobeir”: “Davant la forta opressió sempre sorgeixen els mecanismes més sòlids de resistència. I estic convençut que, units en la diversitat, sabrem projectar el moment gandhià de Catalunya per assolir totes i cadascuna de les conquestes que ens proposem”.

  Més enllà dels dubtes i la discussió que podria suscitar la pretensió de situar la figura de Gandhi en el nostre moment històric concret, penso que la proposta de Cuixart, que parteix de les doctrines de la desobediència civil i de la no-violència organitzada, mediatitzades per diferents autors de referència, s’hauria d’analitzar tenint en compte tant els fonaments i els límits d’aquestes doctrines, que no deixen de ser teories polítiques que es proposen objectius concrets, com la conveniència i eventual eficàcia de la seva aplicació com a eix vertebrador de la política catalana ara i aquí.

  Entre els mesos de maig i octubre de 2.019 el filòsof i professor Josep Maria Ruiz Simon va publicar a La Vanguàrdia un seguit de columnes que resseguien els fonaments de la teoria-doctrina actual sobre la no-violència i  la desobediència civil, en paral.lel als fets que en aquells dates es produïen a casa nostra. Qui les vagi seguir amb un mínim d’atenció va poder explorar les bases d’aquestes doctrines, els seus límits, la seva utilitat, els seus propòsits i els riscos que comporten per a la convivència, en contrast amb la utilització instrumental, interessada, que el procés n’ha vingut fent.

  Em remeto al que considero més rellevant del que explicava el professor Ruiz Simon en aquelles columnes per entrar de ple en la crítica de la proposta de Jordi Cuixart:

  - L’obra de Gene Sharp, “De la dictadura a la democràcia” (1.993), llibre bàsic i autor de referència d’aquestes doctrines, inclou una llista amb 198 mètodes d’acció no-violenta, que ja havia incorporat en una obra anterior, “Polítiques d’acció no-violenta” (1.973). Són métodes de caràcter pragmàtic que tenen la finalitat de aconseguir la deslegitimació de l’Estat per diferents vies. Entre elles, la coneguda com “jujitsu polític”, consistent en aprofitar la reacció violenta de l’Estat contra determinades accions provocades amb la intenció de servir-se del sentiment moral de les persones per sumar-les a la causa, una utilització calculada de la força del rival en benefici propi.

  - La imatge i la propaganda són la base de l’acció no-violenta segons aquesta doctrina, enteses com instruments eficaços en les operacionas psicològiques orientades a influir en el comportament de els persones. Entre aquestes és particularment significativa la utilització de la coneguda ”acció dilema” que obliga al rival a triar entre dues opcions igualment dolentes, cercant eixamplar les bases sobre un tema triat mobilitzant sectors de població que no s’identifiquen amb la causa però que són fàcilment instrumentalitzables.

  - Mentre que Gandhi defensava l’ús de la no-violència per principi ètic i moral, les propostes d’acció no-violentes de G. Sharp exclouen expressament les accions que puguin causar danys físics a les persones, així com les amenaces de causar-los, però no descarten les accions d’eficàcia exemplaritzant encara que puguin resultar psicològicament violentes. Tot depèn, no d’un principi ètic o moral, sinó d’una tècnica, d’un càlcul sobre l’eficàcia dels mètodes a la pràctica.

  - L’acció no violenta no fa bones les causes si bé ajuda a aconseguir el lloc de la superioritat moral, l’objectiu clau de les propostes de G.Sharp.

  - Un altre autor de referència, S.Popovic, a “Com fer la revolució. Instruments per canviar el món”, planteja crear causes successives, encara que no tinguin relació directa amb la causa principal, per tal d’ampliar les bases de mobilització. Penso en les causes successives que aquí s’han anat creant: dret a decidir, dret a l’autodeterminació, drets civils i polítics, amnistia, lluita contra larepressió. Senyala l’autor que “si el motiu que garanteix més suport no coincideix amb l’objectiu real seria un senyal de la precarietat de la causa”.

  - Donat que l’objectiu fonamental d’aquestes teories de la no-violència no és el canvi o modificació d’una llei concreta sinó el capgirament de les relacions de poder, la tàctica a seguir no es pot basar en el “win-win” sinó en el tot o res, orientada a la imposició dels propis principis irrenunciables, descartant per principi tota mena de negociació que s’entén com una pràctica de risc per al moviment.

  - Mark i Paul Engler, a “This is an uprising”, traduït al català amb el títol de “Manual de desobediència civil”, proposen l’assoliment del momentum (tan preuat per Quin Torra), utilitzant la imatge física de l’impuls que genera un objecte en moviment, equiparant-lo al moviment creixent de les masses cap al seu objectiu superant tots els obstacles i aprofitant totes les oportunitats. Observa el professor Ruiz Simon: “El poder de la població mobilitzada per l’estratègia dels líders no és un poder constituent sinó un poder merament destituent, que a part de fer que pel camí s’avaporin les regles del joc de la democràcia, s’evapora ell mateix si els líders que les planifiquen assoleixen el seu objectiu”.Senyalen aquests mateixos autors la utilitat dels moments desencadenants, la creació de bucles de retroalimentació i campanyes de teatralització i de tensió creixent de la narratva per tal d’arribar al clímax que fa possible donar significació moral a una causa inicialment percebuda com a política, provocant ruptures psíquiques si és necessari. Les qüestions que resulten massa complexes per a la majoria es simplifiquen fins al màxim, buscant la polarització i la divisió entre bons i dolents com instruments de confrontació constant.

  - Si bé el terme de desobediència civil es troba per primera vegada a l’obra de David Thoreau, filòsof nordamericà del S.XIX, no convé perdre de vista, com subratlla el professor Ruiz Simón, que en la filosofia política d’autors clàssics com Rawls i Habermas trobem la definició més consistent del que podem entendre com desobediència civil en les democràcies liberals. Diu Rawls a “Teoria de la Justícia” que un acte de desobediència civil “és un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei i fet amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern”. Aquests actes, que no tenen res a veure amb les propostes de G. Sharp i acòlits que configuren tècniques per a un canvi de règim mitjançant el capgirament global de sistema jurídic i polític (a Catalunya es va intentar amb la substitució de l’Estatut i la Constitució per una legalitat paralel.la creada el dies 6 i 7 de setembre de 2017 des del propi Parlament), són de caràcter simbòlic i es perceben com de resposta a una llei injusta després d’esgotar totes le vies prèvies. La desobedfiència civil així entesa no posa mai en qüestió l’obediència respecte de l’ordenament jurídic en el seu conjunt.

  Veig, doncs, que l’estratègia de lluita no violenta organitzada que proposa Jordi Cuixart, passada pel sedàs de tota aquesta teoria i metodolgia política que té al darrere i que cerca el capgirament de la relacions de poder a través d’una desobediència que té més d’incivil que de civil, no ens pot portar a res de bo. És més del que ja fa anys que coneixem, un bucle que es retroalimenta amb motivacions successives, ara amb el subterfugi de la lluita contra l’Estat opressor. Un moment gandhià per a Catalunya sota aquestes premisses ens menaria irremissiblement al desastre.

  Al capdavall, un mínim de sentit crític dels que es creuen propostes com aquesta els hauria de portar a plantejar-se, com diu Ruiz Simon, si la irrupció dels procediments del conflicte no-violent en l’escenari de la democràcia liberal (amb tots els seus defectes i mancances, afegeixo) contribueix a la millora d’aquest règim o n’afavoreix el deteriorament”. Els que les proposen ja sabem el que busquen, el deteriorament total.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República

Ja hem perdut