Notes de l’arxiu històric familiar (7): Entitats, corals, conflictes i electricitat
L'hora tràgica del vinyater
"Vida agrícola" 1.924
A les memòries del pare hi ha detalls molt significatius que són el reflex dels esdeveniments cabdals del moment històric de Catalunya durant les tres primeres dècades del S.XX en la vida d’un poble com Ullastrell en els aspectes sòcioculturals, socioeconòmics i polítics i que denoten un cert nivell de vitalitat rural per a una població que no superava llavors els cinc-cents habitants.
Aspectes sòcioculturals.
Crida l’atenció que en un poblet d’aquelles característiques existissin des del començament de la primera dècada del S.XX dues entitats sòcioculturals que aglutinaven quantitat de socis en funció de la condició econòmica i de les tendències culturals i polítiques imperants. Val a dir que de les memòries es desprèn que el poble era majoritàriament conservador i que les respectives tendències conservadores o liberals-republicanes, que sempre van tenir presència efectiva en la vida quotidiana, no van arribar mai a trencar la convivència entre els diferents socis, ni en els moments de la Mancomunitat, ni en els de la dictadura de Primo de Rivera ni en els més difícils de la República i la guerra civil.
L’entitat del Serralet es fundà a finals del XIX i era la seu dels republicans històrics. Coneguda també com la “Sala del Petit”, allí es reunien els que eren de fet els parcers opositors al conservadorisme majoritari que encapçalaven els propietaris. L’Isidre Sellarès i l’Anton Puig en foren els principals dirigents. Aquest últim encara va poder ser present davant de l’Ajuntament el 14 d’abril de 1.931 en proclamar-se la República i en fou el primer alcalde republicà. L’entitat traslladà la seva seu a un altre local del mateix Carrer de la Serra el 1.925.
A la cruïlla del 1.900 un grup de propietaris i cases fortes d’Ullastrell posà en peu un gran edifici, El Casino, al bell mig del Carrer de la Serra. En foren els fundadors els amos de Can Amat (res a veure amb els Amat de Cal Llobet), Costa, Rodó, Jep, Marià Prats, Masballs i Ros. En un extrem del cafè hi havia una taula reservada amb una inscripció gravada que deia “Taula de la Societat”. Irònicament les memòries expliquen: “Allà hom feia balanç i discutia la situació política del poble, mentre la major part dels altres pagesos passaven les hores de lleure dels diumenges jugant tranquil.lament a cartes, car ja tenien qui pensaria per ells en tot allò més convenient a la bona marxa de la cosa pública”.
Aquells mateixos anys, concretament el 1.902, el poble va tenir la nova església que va ser coronada el 1.908 amb un vistós campanar modernista de l’arquitecte terrassenc Lluís Muncunill i Parellada, notable arquitecte que deixà nombroses construccions, sobretot en l’àmbit de l’arquitectura industrial, en tota la comarca. Obres seves van ser, entre moltes altres, l’Ajuntament de Terrassa, la fàbrica Vapor Aymerich, Amat i Jover (1.907, actualment seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya) i el magatzem tèxtil de l’inevitable diputat de districte Alfons Sala, el cacic de la comarca. També obra seva va ser el celler de Can Amatller, de la propietat de Can Puig, el 1.901, el titular de la qual era llavors Francesc Alegre. A aquest celler portàvem les parts durant la verema de la vinya de Can Palet de la que èrem parcers, pertanyent a aquella propietat. Acompanyant el pare i els germans grans, recordo els anys 50 l’arribada del carro a l’esplanada de davant del celler, a punt per descarregar i passar la prova del pes a la bàscula de la propietat, portadora per portadora.
Estenent-se per Catalunya el moviment popular dels Cors de Clavé, els primers anys del nou-cents, l’imprescindible Josep Puig i Sucarrats organitzà a Ullastrell una coral adherida, la Coral Germanor, el primer director de la qual va ser un mestre de Castellbisbal. Josep Puig i Sucarrats era l’ànima de la vida musical a Ullastrell, era també el fundador del cor parroquial i de les Caramelles, a més de la Coral Germanor. Del Josep Puig i Sucarrats diuen les memóries que “tot exercint de carter viatjà molts anys a Terrassa amb la seva tartana, portant-t’hi els qui no hi podien anar a peu ni tenien altre mitjà, fins que s’inaugurà el servei d’autocars de la casa Marimon… A més de la seva afecció per la música i la literatura folclòrica, va acumular els càrrecs d’agutzil, nunci i cobrador de contribucions, i comprà l’antiga casa i forn de Can Fèlix i estabí l’actual botiga de queviures de Cal Correu”. La façana principal del Casino es rematà amb un bust de J. Ansel Clavé.
Com a dada significativa, recorda el pare que un any, pel dia de Pasqua, Josep Puig i Sucarrats arribà a reunir a la plaça de l’església els cors de caramelles del Casino i del Serralet, amb tanta concurrència i èxit que la funció acabà amb grans aplaudiments i cantant conjuntament “Els segadors”. Com que aquell acte no agradà gens ni mica als dirigents del Casino, aquests van oferir com a reparació al “patriarca” Alfons Sala “un acte d’homenatge, consistent en un banquet popular, concert per l’esmentat Orfeó Germanor i l’ofrena d’una toia de flors amb cinta catalana, rebuda aparentment amb molta satisfacció per l’inefable diputat”. D’aquest diputat en parlarem més endavant.
El 1.917, expliquen les memòries, hi havia al Casino cert malestar perquè els més sensibilitzats creien que l’entitat s’havia de posar al dia d’acord amb els corrents nacionalistes i no neutralitzar l’interès polític del moment amb creacions succedànies, com ara l’Orfeó Germanor que organitzava trobades amb l’Orfeó del Centre Tradicionalista d’Olesa, dirigit per Francesc Monné, el popular “Quico”, director també de l’orquesta “Els nois d’Olesa”.
De totes maneres el Casino contribuí a introduir a Ullastrell l’afició pel teatre en temps de la Mancomunitat., afició que és encara ben viva avui en dia. Josep Puig i Arnau, director d’una agrupació artística de Terrassa, en fou l’introductor. Josep Puig i Arnau era llavors redactor del periòdic “El Día” de Terrassa, i durant la República fou director de “L’Acció” i portantveu de l’esquerra, a més de director de la Caixa d’Estalvis de Terrassa durant la guerra civil. Per la representació dels personatges femenins es contractava la col.laboració d’actrius de Barcelona, algunes tan conegudes com Margarida Espinosa, Maria Font, Enriqueta Font, Josefina Pallarès o Alícia Garcia.
Fruit d’aquella afició pel teatre, recordo personalment les obres clàssiques que els anys cinquanta i seixanta protagonitzaren, entre altres, el meu germà gran, Miquel, i la meva cunyada Maria, obres com “Terra baixa”, “El Cafè de la Marina”, “l’Heureu i la forastera”, i moltes altres, a més dels ineludibles “Pastorets”, amb tant d’èxit popular que feien bolos per representar-les per la comarca. En algunes d’elles en vaig ser circumstancialment un dels apuntadors.
Aspectes socioeconòmics.
Escriu el pare: “Els conflictes entre parcers i propietaris sovintejaven i s’agreujaven en el moment de la collita. L’amo de la terra repartia per la propietat la brigada dels “pesadors”, individus proveïts d’una barra i una romana, els quals eren encarregats de comprovar el pes de les càrregues de raïm i els viatges que hom feia a casa, i en acabar fer la liquidació d’acord amb una vella llibreta on es consignaven les parts corresponents. Les fraccions sobrants eren graciosament atribuïdes al propietari. Les portadores havien de pesar exactament 80 Kgs... Sovint el propietari es queixava perquè li portaven un excés de “carrega rucs”, una varietat de raïms que pesaven molt i feien poc grau. El pesador també havia de tenir en compte la quantitat de raïm que el parcer havia collit abans de la verema per portar al mercat”.
Aquest sistema irracional de control i de domini sobre el treball dels parcers necessàriament havia de comportar conflictes constants, moltes vegades greus, traduïts en amenaces, denúncies i agressions. La convivència al poble se’n ressentia. Les memòries no s’estan de citar a mode de denúncia la protecció social, i fins i tot religiosa, que aquest sistema rebia de part dels representants de l’església i de les institucions civils, justificant com a natural i positiva aquesta relació de total subordinació del treball del parcer a la propietat: “L’eminent Doctor Torras i Bages, autor de la “Tradició Catalana”, considerava la institució de la parceria com “el concertat equilibri de la propietat i el territor”. D’altra banda, el prohom J. Vallès i Pujals, que fou president de la Diputació de Barcelona, en el llibre “Elogi de Catalunya” publicat l’any 1.928 exaltava la figura del propietari rural amb aquests termes: “Al cim d’aquesta organització es trobava el propietari, el cap de casa, ofici social que era exercit amb dignitat i amb consciència per aquells homes que de generació en generació s’anaven trametent el dipòsit sagrat de les tradicions de la terra i de la casa, que es consideraven veritables pares de família en sentit patriarcal…”
. Arreu de Catalunya els parcers es van organitzar per defensar-se dels abusos del sistema. Les memòries parlen de la “Unió de Vinyaters de Catalunya”, quins dirigents van ser Francesc Santacana, Faustí Simó, Josep Maria Randé, Josep Maria Valls, professor de l’Escola d’Agricultura de la Mancomunitat, i Mn Josep Maria Rovira. Els vinyaters d’Ullastrell s’adheriren a la “Unió”, de marcat caràcter catòlic i que per principi es presentava com organització apolítica, amb una gran entusiasme i acudien a les assemblees i als cursets de divulgació que organitzava l’Escola d’Agricultura”. Sota la direcció del Dr Santacana es va constituir el “Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell” que agrupava els viticultors d’una vintena de poblacions de la rodalia. Les assemblees de cada any de la “Unió” es van mantenir fins al 1.936, quan el Dr Santacana va ser assassinat en el mateix sindicat. Posteriorment, com totes les organitzacions sindicals i cooperatives seria absorbit pel nacional sindicalisme vertical.
El pare guarda memòria d’aquests fets durant la Mancomunitat tot i que lllavors era només un adolescent d’entre 14 i 16 anys. Penso que el seu pare Cinto, i fins i tot el seu avi Benet, devien ser membres actius d’aquesta organització, encara que les memòries no ho mencionen expressament. D’altra banda, cal senyalar que per aquelles mateixes dates, a partir del 1919, republicans i socialistes van crear la “Federació Comarcal de Societats Obreres Agrícoles de l’Alt i Baix Penedès, federació rabassaire que inicialment no es va unir a la “Federació de Rabassaires de Catalunya”, amb seu a Martorell, però que finalment hi va ser incorporada.
Les memòries sí que expliquen que la Unió de Rasbassaires comptava l’any 1.923 amb uns 20.000 afiliats: “Curiosament la presentació de la Unió de Rabassaires va tenir lloc al Casino, de caràcter conservador, amb parlaments de Companys, Riera i Aragay, assolint un gran èxit. Molt aviat, però, els dirigents del Casino es van adonar que aquell moviment no s’adaptava al seu tarannà conservador, tot i que bastants socis s’hi van adherir. Els propietaris van optar per cercar la defensa dels seus interessos al redós de “L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre”. En el bàndol del Serralet, on les posicions eren més decantades a l’esquerra, la Unió de Rabassaires trobà més acollida, i d’allà sorgiren els capdavanters locals que després de la Dictadura serien els dirigents de L’Esquerra Republicana del poble”
De marcat interès social i econòmic va ser l’arribada de l’electricitat al poble. Expliquen les memòries de manera ben gràfica: “Abans del 1.917 la il.luminació de les cases del poble es feia servint-se de gresols o llums d’oli, una mena de cassoletes de llauna amb un o dos becs pels quals sortia la punta del ble que un cop encès produïa una flameta i que en anar-se cremant hom havia d’estirar amb les puntes dels dits per evitar que quedés inundat per la bassa d’oli. Aitals llumets se solien penjar amb una ganxo de filferro en el caire de l’envà que partia l’entrada i la cuina, per tal de donar claror a les dues estances a la vegada. A tot arreu deixaven rastres de taques i de fum i la seva fortor picant es ficava al coll. Recordo que quan la mare o l’àvia s’emportaven el gresol per traslladar-se de lloc jo les seguia al darrere per acabar de llegir algun fragment interessant del “Patufet” o del llibre de l’escola, També s’empraven llums de carbur que donaven forta claror, però la pudor que feien era molt repelent i alguna vegada explotaven”.
Aquell 1.917 una comissió denominada “La Eléctria de Ullastrell”, formada pels prohoms dels dos partit locals més destacats, com eren Agustí Puig, Francesc Prats i Benet Puig per la societat del Casino, i Pere Amat, Marià Prats Paloma i Pau Sucarrats per la del Serralet, es va encarregar de gestionar prop de la companyia “Catalana de Gas y Electricidad” tot el que fos necessari per fer arribar l’electricitat al poble i administrar-ne durant uns anys la instal-lació i el consum.
Com que passava el temps, la línia i les instal.lacions estaven a punt però l’electricitat no acabava d’arribar, als mals humors de la gent del poble i dels membres de la Comissió s’hi va afegir el sentit de l’humor, tènuament satíric, del put-purri cantat el dia de Pasqua pel cor de caramelles del Casino :
“Un dia no tenim carn,
l’altre ens manca el bacallà
i per falta de matèries
el llum que no pot cremar.
Quan ens portaran la força
els fils ja no valdran res,
seran menjats per les rates
i els que pengen pels mosquers”.
Capítol a part mereixen els aspectes polítics d’aquelles dècades al poble, fins a la Dictadura de Primo de Rivera.
Comentaris