Notes de l’arxiu històric familiar (6) Mestres, diaris, mercats i estampes

 

   Per explicar els esdeveniments de les tres primeres dècades del S.XX, centrant-se en el microcosmos d’un poblet de pagesos com Ullastrell, però sense perdre de vista el context històric global català i espanyol, les memòries del pare recorren tant a la memòria dels seus avantapassats com sobretot a la pròpia memòria, tenint en compte que tenia vuit anys en instaurar-se la Mancomunitat el 1.914, disset quan va començar la dictadura de Primo de Rivera i vint-i-cinc quan es proclamà la segona República.

  Els avantpassats li explicaven el record que tenien d’un mestre de finals del XIX, Fidel Llovera, home molt rigorós i fort de gènit, que no els en deixava passar ni una. Per la seva part, recorda les primeres experiències a l’escola amb el mestre Sr Morera: “home apocat i trist, no l’havíem vist mai riure, vestit sempre amb el mateix vestit negre, curt de vista malgrat les seves ulleres caigudes que es treia sovint per eixugar-les, deixant veure uns ulls enrogits i llagrimosos”. Explica que un bon dia de 1.915 al matí el Sr Morera entrà a classe tot pàl.lid i descompost i picant sobre les velles taules per marcar el ritme obligà els alumnes a donar voltes i més voltes per dins del recinte cantant el “salve bandera de mi paria, salve,” fins que endevinant que passava alguna cosa estranya tots els nois van anar escapant-se per les finestres a ran de terra. Després els van dir que se l’havien emportat, que estava tancat i no en van saber mai més res.

  Conserva el millor record del nou mestre a partir de 1.918, el Sr Pere Sardà, “home nerviós i molt actiu, el seu temperament exaltat i la seva simpatia pel catalanisme li costà més d’un disgust amb alguns elements del poble.” Explica que aquest mestre introduí com a llibres de lectura “Lo trobador català”, de Boris Fontestà, i una antologia dels autors literari de la la Renaixença, de J. Dalmau Carles, que entusiasmava els més grans com si haguessin descobert quelcom d’extraordinari i molt seu. També hi llegien una altra antologia d’Àngel Guimerà al mateix temps que les obres completes de Jacint Verdaguer editades per “Il.lustració catalana”. A casa es conserven aquestes edicions, entre les més primerenques de l’obra de Verdaguer. Tot plegat no era poca cosa per un mestre de poble i per a uns noiets que havien de conformar-se amb aprendre a llegir, escriure una carta i les quatres regles, perquè als deu anys ja abandonaven l’escola per ajudar els pares a la vinya. Els fills dels propietaris, en canvi, anaven a estudiar a Terrassa dos o tres anys, després de la primera ensenyança al poble, sobretot al “Real Colegio Tarrasense”, que després passà a les Escoles Pies.

  Pel que fa a la migrada vida cultural al poble d’aquells anys de la segona dècada del XX, ja en temps de la Mancomunitat, explica: “Quan anàvem a la barberia podíem fullejar l’Esquella de la Torratxa i la Campana de Gràcia, mentre l’avi Manel ,sempre amb la barretina vermella posada i republicà de tota la vida, ens repetia les seva aventures de la darrera guerra dels carlins, en la qual havia pres part a les ordres d’en Xic de la Barraqueta, capitost guerriller, fill de Matrorell. De premsa diària alguns llegien “La comarca del Vallés” de Terrassa, “Las Noticias” i sobretot “La Vanguardia. Al seu temps hi havien vàries subscripcions a “La Veu de Catalunya” i “El Matí”. En els freqüents períodes electorals dels anys 1.915 al 1.923, es repartien abundantment els periòdics “El Dia”, catalanista, el ja esmentat “La Comarca del Vallés” i “Crónica Social”, portantveu del Centre Catòlic de Terrassa, ambdós addictes a la política del Sr Alfons Sala”.

  Complement important per a la també migrada economia domèstica d’aquelles primeres dècades era la venda dels productes del camp als mercats de Terrassa i Sabadell, fruites, verdures i raïm de taula, com ara primerencs, panses, picapolls. Era difícil fer-ho en les terres de parceria per l’oposició dels amos a perdre el control exacte del que es collia. El lloc de venda a Terrassa era La Plaça Vella, fins que es va edificar el Mercat de la Independència el 1.908. L’anada a vendre a Sabadell durava quatre hores d’anar i quatre de tornar. En aquella època, després de molt regatejar, la gent comprava el raïm al preu de deu a vint cèntims la lliura, resultant d’un a dos rals el quilo.També es mantenia relació constant amb les viles d’Olesa, per comprar-hi el planter, i Martorell. De la relació amb aquesta última, explica. “Un cop a la setmana, primer els diumenges, després els dissabtes, dia de mercat, a les fondes populars de la població, tot esmorzant i aixecant el porró que restava sempre a la taula, hom parlava del preu del vi, del conreu de la vinya, del mildiu i de la malúria, del sulfat i el sofre, i també de política i de faldilles, tot plegat amanit amb riallades grasses i acudits picants”.

  Més enllà d’aquelles converses, les memòries exposen amb molt de detall les estampes del que eren els temps àlgids del treball al camp, cicles quasi màgics que tenien una significació molt especial per a la vida en societat del poble. Per exemple, el temps del batre: “Ben lligats i arrenglerats els sacs plens de gra i amuntegada la palla, tota la colla feia una pausa per anar a berenar, i quan el sol ja havia baixat un bon tros, venia l’hora de traginar la palla i omplir la pallissa. Em aquesta tasca hi prenien part grans i petits, els grans carregant el carro de borrasses, i la quitxalla i les dones amb coves i cistells, rebolcant-se la canalla i tapant-se de palla enmig d’una gran gatzara. La jornada s’acabava amb un bon sopar, reunits yots els qui havien col.laborat, menjant de gust i amb bon humor uns bons talls de carn a la brasa i el deliciós conill amb samfaina”.

  O bé l’estampa del temps de la verema: “L’endemà de bon matí, encara a les fosques, ja es posaven en marxa les colles envers les vinyes, i pels diferents viaranys aviat pujarien els primers traginers menant els animals carregats amb les dues portadores, una a cada banda de bast, curulles de raïms i degudament encaperonades, que es dirigien als respectius cellers. El dringar acompassat de les campanes o el collar de “molisques”, els avisava mútuament per apartar-se quan venia un camí estret o un giravolt. En el cup ja els esperava el trepitjador que els ajudava a descarregar i abocar les portadores damunt de les posts, descalç i arremangat de braços i cames. Tot seguit començava la dansa lleugera sobre la raïmada fresca i brillant, els grans de la qual s’esmunyien i relliscaven, per escapar-se d’aquells peus que els esclafaven”.

  Aquesta segona imatge em recorda un poema de Josep Carner, amb trepitjadores, pels volts d’aquells mateixos anys, “El vi fatal”, inclòs al Segon llibre de sonets, de 1.907. En transcric unes estrofes en la versió original, molt anterior a la normativa de Pompeu Fabra, segons consta en l’edició crítica dels seus llibres de poesia 1.904 - 1.924, Ed. 62:

Eix vi qui brilla obscurament, y dés

de sa presó fatídich ens ovira,

eix vi fatal qui es ple d’amor y d’ira

…

Y es qu’ell del cup en la fatal foscuria

rencuniós fermentava la luxuria,

veyen amunt, entre esplendó y brugits,

les dones clares trepitjant furioses,

el riure de les boques lluminoses

y l’alegria bàrbara dels pits.

 

Però en aquelles dècades, a més de les imatges bucòliques del batre i de la verema, també es donaven els conflictes socials i polítics que enterbolien les relacions socials al poble.