Notes de l’arxiu històric familiar (5) Soldats, dones i infants

 

   Trobo en el modest arxiu familiar quatre documents que m’ajuden a situar el tràfec de la vida quotidiana del meu besavi Benet Amat Puig, i del meu avi Cinto Amat Puig, en el context dels esdeveniments socials, militars, polítics, econòmics i legislatius de l‘agitat tombant del S. XIX al S. XX. En aquest context no em costa gens fer-me una idea força precisa dels marcs existencials que condicionaven tant les seves vides personals com les de les dones i els infants amb qui convivien.

  El primer document és un certificat de La Comisión Provincial de Barcelona, de 12 de gener de 1.877, en el que es fa constar que “Benito Amat Puig, concurrente al primer reemplazo de 1.875 por el cupo de Ullastrell, partido de Tarrasa, usando del beneficio de la sustitución del servicio militar, ha presentado en la Secretaría de este cuerpo un certificado expedido por el Jefe del Depósito de Bandera y Embarque en la plaza de Santander consignando que Juan de la Cruz Expósito, sustituto del expresado mozo, ha sido embarcado para Ultramar… En su virtud, se declara al interesado libre de la responsabilidad que le había correspondido en el indicado llamamiento.”

  El segon document és una contracte de societat de 12 de febrer de 1.899, formalitzat al Jutjat municipal d’Ullastrell entre els veïns Benet Amat Puig, Josep Casas Puig i Pere Sucarrats Salas, pel qual s’obligaven mútuament a contribuir a la redempció en metà.lic del servei militar que correspongués als seus respectius fills Jacinto Amat Puig, Francisco Casas Salarich y Pablo Sucarrats Cañadell, en el sorteig que s’havia de celebrar en data immediata al mateix poble. S’obligaven a satisfer la quantitat de 1.500 ptes per cada any de servei militar que els correspongués, o la quantitat superior que es fixés per l’autoritat militar, durant tots els anys que durés la seva crida, que en seu cas van ser dotze, sis per al servei actiu i sis en reserva.

  El tercer document és un certificat de data 31 de Juliol de 1.911, lliurat a Mataró pel Capità General de la Cuarta Región, de concessió de licencia absoluta por haber permanecido doce años en el servicio militar, desde la fecha de su ingreso en Caja, al recluta Jacinto Amat y Puig, alistado en el reemplazo de 1.899 y clasificado como redimido a metálico.

  És a dir, que tant el besavi com l’avi es van lliurar del servei miltar, l’un pel benefici de substitució i l’altre per la redempció a metàl.lic. Tots dos devien pagar quantitats considerables que per força havien d’empitjorar encara més la precària economia domèstica d’aquelles famílies de parcers que estaven passant pel calvari de les pèrdues de collites de vi per la plaga de la fil.loxera de final de segle. Segurament per això els pares respectius, Salvador Amat Bach i el mateix Benet Amat Puig, van veure’s obligats a hipotecar la casa de Cal Llobet amb el seu celler i les vinyes de Can Gras i Can Puig.

  El besavi es va lliurar dels desastres de les guerres d’Ultramar, de Cuba i Filipines, cap on va ser embarcat el substitut Juan de la Cruz Expósito. Després del desastre colonial de 1.898, Joan Maragall expressà el rebuig a l’Espanya oficial que havia causat aquelles guerres amb la seva Oda a Espanya, una estrofa de la qual diu literalment: “Jo he vist els barcos marxar replens / dels fills que duies a que morissin: / somrients marxaven cap a l’atzar / i tu cantaves vora del mar com una folla. / On són els barcos, on són els fills?...” Fa pensar que els documents de formació de societat i de llicència absoluta per la redempció a metàl.lic són del 1.899, un any després del desastre.

  I l’avi es lliurà de la guerra del Marroc, en el transcurs de la qual es van produir els desastres militars del Rif i les mobilitzacions de soldats que van portar a la vaga general de juliol de 1.909 i als fets de la Setmana Tràgica. A les seves memòries Amadeu Hurtado (“Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps”) descriu l’ambient i la tensió popular per la mobilització dels soldats els dies previs a la Setmana Tràgica: “La gent va veure desfilar pels carrers les tropes amb els reservistes, molts d’ells casats i amb fills, portant al costat les dones i les criatures que anaven a acomiadar-los i en fer-se compte que marxaven mobilitzats per a la guerra quan encara era viu el record pel drama i les desgràcies d’onze anys enrere, en un moviment espontani d’indignació, va exterioritzar la seva revolta”. Cap partit ni moviment no va voler encapçalar aquella revolta que va trencar tots els esquemes, tampoc el de Solidaritat Catalana com reconeix el mateix Amadeu Hurtado, el qual acaba la seva reflexió sobre els fets amb la denúncia de l’execució de Ferrer i Guàrdia: “L’endemà, a trenc d’alba, la sentència era executada als fossat de Montjuïc. L’acte més revolucionari de Ferrer va ésser, al darrer minut de la seva vida, llançar un visca l’Escola Moderna. Era un crit que havia de retrunyir a tot el món per donar la impressió que a Espanya moria un home pel crim d’haver obert una escola laica”.

Què devien pensar de tots aquests fets el besavi i l’avi? Què els passaria pel cap quan van saber que molt a prop d’Ullastrell, a Terrassa, el 21 de juliol de 1.909, cinc dies abans de la vaga general, el primer text de la declaració d’una altra Solidaritat, la Solidaritat Obrera (federació sindical catalana unitària, fundada entre 1.906 i 1.908) s’expressava en aquests termes: “La asamblea protesta enérgicamente: 1- Contra la acción del gobierno español en Marruecos. 2- Contra el procedimiento de ciertas damas de la aristocracia que insultaron el dolor de los reservistas, de sus mujeres y de sus hijos, dándoles medallas y escapularios, en vez de proporcionarles los medios de subsistencia que les arrebaten con la marcha del jefe de familia. ...4- Contra la actitud de los diputados republicanos, que ostentando un mandato del pueblo, no han aprovechado su inmunidad parlamentaria para ponerse al frente de las masas en su protesta contra la guerra.” El besavi tenia llavors 53 anys, l’avi 29 i el pare només 3.

  En el quart document trobo el reflex exacte de la situació de subordinació i abandonament que patien les dones i els infants en aquell tombant de segle. És un document de 3 de desembre de 1.901 que recull el Consell de família celebrat al jutjat municipal d’Ullastrell, actuant de president el besavi Benet Amat Puig, i de vocals Josep Masqué Montserrat, Pere Masqué Amat, Isidre Puig Carreras i Joan Morral Puig. El Consell tenia per objecte designar la persona en qui havia de recaure el càrrec de tutor de la menor Francesca Puig Masqué, de tres anys d’edat, “por cuanto el padre Francisco Puig y Puig falleció sin testamento y la madre de la menor, Dña Catalina Masqué Amat, ha perdido la patria potestad por haber contraído nuevo matrimonio con D. Miguel Rovira.” Es designà tutor de la menor a l’avi patern Mariano Puig i Roca, a qui es va dispensar de l’obligació de prestar fiança perquè la menor no tenia béns de cap mena, deixant per una altra ocasió concretar una quantitat en concepte d’aliments per a la menor. És a dir, la mare havia perdut tots els drets sobre la seva filla de tres anys pel simple fet d’haver-se casat de nou. El nou matrimoni, que podia ser un remei eficaç per subvenir a les necessitats de la menor que havia perdut el pare, es convertia en un parany legal per separar la nena de la seva mare.

  Em costa d’imaginar que mare i filla poguessin viure com estranyes a partir d’aquell moment, en domicilis separats, i que la mare hagués d’estar pendent de l’humor i les maneres de l’antic sogre per disposar d’unes hores de visita a la seva filla. És una mostra diàfana de la subordinació de la dona al marit. La dona no tenia drets, només obligacions per fer-se càrrec de la cura dels nens mentre el marit visqués i per atendre les necessitats del dia a dia de la casa. El marit com a pater familiae ostentava en exclusiva tots els drets,i si ell faltava passaven a l’avi patern, el pater familiae anterior.

  Així, amb aquesta cruesa, ho preveia el Codi Civil de 1.889 : “La madre que pase a segundas nupcias pierde la patria potestad sobre sus hijos, a no ser que el marido difunto, padre de éstos, hubiera previsto expresamente en su testamento que su viuda contrajera matrimonio y ordenado que en tal caso conservase y ejerciese la patria potestad sobre sus hijos” (art.168); “Los Jueces municipales del lugar en que residan las personas sujetas a tutela proveerán al cuidado de éstas y de sus bienes muebles hasta el nombramiento de tutor, cuando por la ley no hubiese otras encargadas de esta obligación.” (art.203); El padre puede nombrar tutor y protutor para sus hijos menores y para los mayores incapacitados, ya sean legítimos, ya naturales reconocidos, o ya alguno de los ilegítimos a quienes, según el artículo 139, está obligado a alimentar. Igual facultad corresponde a la madre; pero, si hubiere contraído segundas nupcias, el nombramiento que hiciere para los hijos de su primer matrimonio no surtirá efecto sin la aprobación del consejo de familia.”(art.206); “La tutela legítima de los menores no emancipados corresponde únicamente: 1.º Al abuelo paterno. 2.º Al abuelo materno.3.º A las abuelas paterna y materna, por el mismo orden, mientras se conserven viudas. 4.º Al mayor de los hermanos varones de doble vínculo .La tutela de que trata este artículo no tiene lugar respecto de los hijos ilegítimos.” (art.211).

I així es va mantenir la mateixa previsió legal durant tot el temps de la Restauració, de l’afirmació nacional catalana i de la dictadura de Primo de Rivera, fins a la Segona República. Fins a l’Ordre ministerial de 4 d’octubre de 1.933 no es va autoritzar la dona viuda i casada de nou a exercir la patria potestat sobre els fills menors d’edat , de manera que el besavi Benet, el president del Consell de família de 1.901, ja no va viure el canvi perquè havia mort el 1.932. El franquisme va restablir la vigència del Codi Civil de 1.889, fins que a partir del desenvolupement econòmic dels anys 50 es va tornar a reconèixer a la mare la pàtria potestat sobre els fills menors encara que es tornés a casar (Llei de 24 d’abril de 1.958). L’avi Cinto, que havia mort el 1.956, tampoc no va viure aquest últim canvi.