Notes de l'arxiu històric familiar (4) : Auxili!

 


Torre del Masballs


  Les memòries del pare (1.906-1.995) inclouen un capítol dedicat a la cerimònia del “comunir”, la crida que durant molts anys era tradicional de fer-se a la pagesia del poble per reunir-se al “comunidor”, al campanar de la mateixa església o en una petita construcció al costat, oberta als quatre vents i destinada només a aquesta funció, en cas d’amenaça de tempesta per tal de conjurar els núvols amb la vera creu i tota mena d’oracions perquè s’allunyessin de les vinyes del poble. Era un costum que es practicava a la pagesia d’arreu, a mig camí entre la superstició religiosa i la necessària catarsi emocional pròpia de les comunitats tancades que vivien les inclemències del temps com una amenaça a les condicions de vida, tant o més decisives que les circumstàncies socials amb què es desenvolupava el treball sotmès a la rabassa morta, l’emfiteusi o la parceria.

  El capítol el titula “Auxili!”, una manera irònica de recollir els propis records i sobretot els del seu pare Cinto Amat Puig (1.880-1.956) i els del seu avi Benet Amat Puig (1.856-1.932). Jo mateix, de jovenet, havia assistit a bastantes cerimòmies del “comunir” amb el cor encongit, a l’expectativa del que podia passar després de la tempesta. Torrnant-lo a llegir després d’uns anys, hi veig com en les generacions anteriors a la meva, en un temps no pas massa llunyà, es desvetllaven els esperits interiors i es posaven en joc els precaris mitjans (sempre discutits i discutibles) per enfrontar la por que desencadenaven els esdeveniments incontrolables de les plagues o les tempestes, talment com ara ens passa amb la pandèmia i les catàstrofes naturals.

  El transcric íntegrament :

  “De bon matí dels dies xafogosos d’estiu, tot anant cap a les vinyes, el pagès dona una llambregada a la muntanya, tan present i tan nostra, de Montserrat. Potser el primer pensament serà dirigit a la Verge, amb una pregària espontània com és la del fill a la mare reclamant la seva protecció, però si veu que les crestes dels cims de Sant Jeroni i Sant Joan estan tapades per una boira prima i estiregassada, el seu comentari és: Avui Montserrat porta barret, tindrem canvi de temps”. Si una altra clapa de boira s’arrossega pels voltants de la Cova, sota mateix del monestir, més cap al centre, vol dir: “Boira a la Cova, avui hi haurà soroll”.

  I cal dir que sovint es confirmaven aquests presagis, puix que els temporals més forts es congriaven al voltant d’aquelles roques. Un cop organitzat amb el seu aparell de trons i llamps, i els núvols carregats d’aigua o de pedra, avançava com un exèrcit en peu de guerra , de vegades cobrint un front de bastants quilòmetres. Si s’estenia per Collbató i els Brucs , cap a Olesa i Esparreguera, per les vores del Llobregat, el riu era la primera línia defensiva que li calia travessar i algun cop allà s’aturava, mes si l’espessa cortina negra o grisa aconseguia passar el riu, en pocs moments queia sobre les vinyes de Can Sanahuja, Mas d’En Ribas i Castell de Villalba, arribant a la riera de Can Costa, segona línia de defensa, molt més feble que la primera, i salvant aquest obstacle es llançava cap al Turó d’Ullastrell, envaint invariablement les terres dels Obrics, Can Costa i Can Gras, tot fent via vers a Can Palet i Can Ametller.

  En alguna ocasió la tempesta ja venia de més lluny, de la banda del Penedès, , tapant tot l`horitzò amb una negror que tornava fosca la claror del dia, aclarida només amb les bengales dels llampecs que acompanyaven l’udolar sinistre dels trons. Tanmateix, llavors la maltempsada ja venia de fer mal per altres comarques, i solia arribar precedida d’un vent sinistre que girava els sarments i descobria els raïms com si volgués posar-los a punt de ser més ben trinxats per la calamarsa que ben aviat els havia de caure a sobre. Ja ho deien els avis: “Del ponent, ni vent ni gent!”.

  Aleshores, com succeí el 1.925, no se n'escapaven, a més de les citades abans, totes les vinyes del cantó de Martorell, i per tant les de Can Puig i Can Morral. Si la tamborinada decantava cap al nord, cobrint la serralada de Sant Pere Sacalm i connectant amb la Mola de Sant Llorenç del Munt, solia baixar per Viladecavalls i els masos de Can Oleguer, Can Cabassa i Can Colomines, i una vegada passada la riera queia indefectiblement sobre les vinyes de Can Corpell, Can Rodó i Can Amat, i àdhuc en moltes ocasions destrossava les de Can Palet i les de l’entorn del poble.

  L’atac també podia venir de llevant, per la banda de Pegueres o Can Canyadell, i molt poques vegades pujava del sud, pel cantó de Martorell.

  Quan s’apropava el temporal i el perill era imminent, tot el poble es mobilitzava. Els homes que primer hi arribaven pujaven al campanar a tocar “a missa”, o “a bon temps”, i com si fos el toc de somatent les batallades enèrgiques de les campanes convocaven tothom a congregar-se a l’església.

  Tot seguit, si el rector estava a punt, es revestia amb el roquet i l’estola, i agafant el ritual i la vera creu, voltat del grup de fidels que ja hi havien acudit, sortia a fora a plantar cara als esperits malignes que comanaven la tempesta, els homes proveïts de ciris i un d’ells portant el salpasser i el cofre de l’aigua beneita. La cerimònia començava amb el res de les lletanies dels sants, tot en llatí, i la resposta implorant de l’ora pro nobis sortia fervososa més que mai dels llavis dels assistents, talment com el Credo i el Parenostre que seguia després. El sacerdot llegia unes oracions prèvies i començava l’exorcisme, aixecant la vera creu enfront de la nuvolada amenaçadora, i tot fent tres vegades el signe de la creu la conjurava a desfer-se en el nom del Déu Pare, del Déu Fill i del Déu Esperit Sant..

  Si malgrat tot, el temporal seguia avançant, hom repetia de bell nou tota la pregària, fins i tant que la boirada s’hagués partit, aturat o convertit en pluja benèfica, o bé fins que per desgràcia arribés la pedregada, fent estralls més o menys copiosos damunt de la collita i les plantacions de tota mena. De tota manera, al final la comunitat acudia a la capella del Santíssim per tal de donar una prova d’agraïment o de conformitat a la voluntat divina.

  A mitjan Segle XIX, en el primitiu campanar de Santa Maria va morir un jove fulminat pel llamp, tocant a bon temps, com un combatent al peu del canó.

  En sentir-se els primers trons, els homes s’avisaven mútuament pels camins o carrers del poble per anar “a comunir”i àdhuc els més rebecs i descreguts, en veure´ls passar cap a l’església, sentien dintre seu una mica d’esperança.

  Abans es comunia a l’aire lliure, dalt del Turó del Rector, o al davant del temple si la tempesta era molt forta, i el capellà actuava protegit per les mantes i els paraigües dels feligresos. Conten que un mal dia mossèn Francesc Torres, el rector vell, esgotat i xop de cap a peus, es va posar nerviós en veure que malgrat els seus esforços el temporal no amainava, i traient-se les sabates plenes de fang i aigua les va llançar amb fúria contra la boira, com si veiés el dimoni en persona.

  Una altre dia trucava a la porta de la rectoria un home tot esverat: “Corri Mn Francisco, que tenim una boira a sobre que fa uns fils que espanta”. Aquest, amb un somriure burleta, li respongué amatent: “Mentre no faci cordes...i escolta, quan temps fa que no has vingut a missa?”. Però tot seguit va anar a cercar el roquet, el salpasser, el llibre i la vera creu, i l´home tot vermell i avergonyit encaixà molt bé la reprimenda.

  D’altra banda, en aquells temps sempre hi havia algú que sortia a la finestreta de casa seva fent creus amb la ganiveta del pa per “tallar la boira”, pronunciant no sabem quines paraules misterioses.

  El Dr Salvans, rector, per acabar amb l’inconvenient d’haver de sortir a conjurar el temps a la intempèrie, va fer construir una caseta prop de l’església, amb quatre finestres mirant als quatre punts cardinals, amb l’objecte de canviar de lloc segons l’itinerari que anés fent el temporal. D’aquest edifici hom en deia “el comunidor”.

  Fou molt criticat el lloc de l’eplaçament, puix era mancat de perspectiva per observar els successius moviments dels núvols, cosa que no preocupava gens el rector, que creia que l’eficàcia de l’oració no tenia res a veure amb la posició que hom pogués adoptar un moment determinat. Malgrat això, sovint es dissentia sobre quina finestra calia obrir, car a tothom li agradava que es fes de cara on tenia la seva vinya. Altrament, més d’un insinuava que s’escurcessin les oracions i es fessin més creus, perquè sens dubte era en aquell moment que la tempesta es desfeia o reculava.

  Un any, per la festa major, a l’hora de celebrar-se a l’església l’ofici solemne, inesperadament començà a sentir-se la remor de la tronada precursora de la temible maltempsada. El rector no podia deixar l’altar on estava celebrant i els fidels se sentien impacients i neguitosos. Posats ràpidament d’acord, anaren uns quants a trobar el predicador, tot just acabada l’homilia, el qual els var resoldre el problema sortint tot seguit a “comunir”, atenent les instruccions que li anaven donant. Es tractava del ser arxiprest de Terrassa, que no se n’havia vist mai de tan fresques, i tot acabà satisfactòriament i es féu després la processó amb el cel aclarit i els ànims apaivagats.

  Un altre any, també per la festa major, la tamborinada amenaçadora feu acte de presència durant el ball de nit de l’últim dia de festa i el soroll inoportú dels trons es barrejava amb el de les trompetes i els fiscorns dintre de la sala de ball. Alguns homes van fer cap a la rectoria, però el capellà es negà rodonament a sortir si no es parava de ballar a l’acte, considerant que seria un disbarat començar una pregària col.lectiva mentre una altra colla continuava divertint-se més o menys deshonestament. Consultat el jovent, que es resistia a perdre el temps que li quedava d’esbarjo, hom parlava de recórrer a l’autoritat, però per sort tot va anar bé, en caure un xàfec d’aigua sense majors conseqüències.

Durant l’estiu, el rector ja sabia que no podia absentar-se del poble sense assegurar-se abans que el temps es presentava bé, puix que si s’esqueia el contrari i no el trobaven quan l’anaven a buscar, la decepció era general: “Justament el rector no hi és!”. I se’l feia poc menys que responsable del que després podia passar.

  La rectoria tenia el seu celler amb les corresponents botes per guardar-hi el vi que li portaven els feligresos en forma de most el temps de la verema. Aquesta reminiscència del pagament dels delmes i primícies a l’església , a Ullastrell, era considerada com una compensació de la diligència que havia tingut el mossèn en la feina de “comunir”, i els anys que hi havia hagut sort i per tant bona anyada la seva collita també era millor. No pensi pas ningú que en aquest celler s’omplissin gaires botes, perquè no tothom, ni de bon tros, hi portava la seva part de vi. Els propietaris de les hisendes ho contribuïen donant el vi de dir missa i alguna minúscula boteta de ranci.

  En temps del rector vell i el seu vicari, mossèn Gabriel Oller, passaven dos homes pels cups i premses de les cases demanant i recollint el vi del rector, coasa que no volgueren fer els seus successors i deixaren que cadascú obrés lliurement.

  Quan s’aguditzaren les campanyes anticlericals aquells que es consideraven d’esquerres ja no duien vi al celler de la rectoria, encara que més d’un, sentint un cert remordiment i al mateix temps per quedar bé amb el rector, li feien algun donatiu tot recomanant-li que no se n’enterés ningú.

  A principis de la dècada del 1.920, moguts per una campanya comercial a favor de l’ús dels coets granífugs contra la pedra, els terratinents de les vinyes de Can Gras, un dels paratges més perjudicats, s’associaren i varen muntar una plataforma de llançament al turó de la vinya del Masballs. Aleshores es dividiren els parers entre els partidaris d’acudir a l’església i els d’engegar coets a les boires. Era causa de moltes discussions l’eficàcia d’una cosa o de l’altra..

  El dia primer de juliol de 1.925 venia de ponent un temporal esfereïdor, ja cap a l’entrada de fosc. La remor continuada dels trons i el fogueig intermitent dels llamps no feia presumir pas res de bo. Havent passat prestament el riu i la riera, s’apropava a passos de gegant, atrapant la gent que venia de les vinyes i s’afanyava per arribar a sopluig com més aviat millor. Les campanes de l’església no paraven de tocar a bon temps, mentre que de la torre del Masballs xiulaven i petaven els coets l’un darrere l’altre, fins que s’acabaren les existències. El resultat fou que des de Can Gras fins a Can Puig, d’Ullastrell fins a prop de Martorell, quedà blanc de pedra, perduda la collita. A l’altra part del poble, mirant a Terrassa, no n’hi va caure ni una, només una bona pluja, la qual cosa feu que ben assaonats els raïms recollíssim després una de les millors anyades.

  A l’endemà d’aquest fet s’esqueia la festa del Beat Pere de Luxemburg, i a l’homilia de l’ofici solemne el predicador es referí al combat que havia tingut lloc el dia anterior entre la creu i el diable, assenyalant que finalment la victòria havia estat per la creu. Als damnificats pel temporal els feu molt poca gràcia aquesta manera tan particular de veure les coses”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República