A propòsit del “Decàleg del bon ciutadà” (Víctor Lapuente)

 

  El missatge central del llibre és aquest, tal com l’autor el defineix literalment: “Aspira a quelcom transcendental (un déu o una pàtria) però actua de forma pragmàtica (al Cèsar el que és del Cèsar) i no et deixis portar per fonamentalismes. Els nostres objectius han de ser transcendentals. Els nostres instruments pragmàtics”. 

 No es tracta, però, d’un decàleg de prescripcions, ni molt menys d’un manual d’autoajuda. És un assaig que parteix de l’anàlisi històrica, de l’evolució del pensament, de les religions, de la sociologia, de la psicologia evolutiva, de la filosofia, de l´ètica i de la política, de l’antropologia (amb una riquíssima referència a autors de tota tendència!) per arribar a una conclusió: les nostres societats han perdut una noció operativa de transcendència impersonal (vague, no susceptible de ser definida amb continguts concrets) que tenia la funció històrica  d’alliberar-nos de la jerarquia dels valors d’allò immediat , de la satisfacció personal. La noció de transcendència impersonal operativa socialment en el decurs de la història de manera eficaç es concreta en dues idees que són Déu i Pàtria, amb el contingut que l’autor exposa.

  Avançant una mica més després d’una lectura atenta (que aconsello vivament) en faria aquesta síntesi: la pèrdua d’aquesta noció de transcendència impersonal arrela en l’individualisme narcisista (predominant en el neoliberalisme de dretes i en l’individualisme postmaterialista de les esquerres) que ha oblidat la dimensió moral que defineix la humanitat des dels seus orígens, les normes de reciprocitat basades en un sentit de pertinença al grup i en una narrativa que dona fonament a les obligacions envers els altres. Ha oblidat els sentiments morals innats i pervertit la universalitat del sentiment religiós. La pèrdua d’aquesta noció transcendent, que havia matisat històricament els comportaments morals de les ideologies a dreta i esquerra en el capitalisme i la democràcia, origina un buit espiritual que s’omple pels mandats dels falsos déus: el fonamentalisme, el nacionalpopulisme i la sacralització de la política, que actuen a mode de substituts en les nostres societats, dividides, polaritzades. Vivim amb por i desconfiança en un context de decadència moral, de fatiga intel.lectual, de sensació de deteriorament de les institucions i costums morals, tot i viure un temps d’exuberància econòmica.

  Per això ens cal (d’aquí la dimensió prescriptiva de l’assaig): veure l’enemic dintre nostre; no mirar-nos al mirall que només reflecteix individualisme; ser agraïts amb les tradicions que van descobrir i mantenir, ni que fos parcialment, aquest sentit transcendent, tornar a la saviesa del  estoics, dels textos que contenen ensenyances perennes; estimar un déu per damunt de totes les coses, que no consisteix en un déu concret de les religions sinó en un ideal operatiu de transcendència impersonal, un instrument espiritual que ens dota d’una esperança col.lectiva i vertebra una col.lectivitat ètica de drets i deures mutus; no adorar els falsos déus substitutoris, no donar al Cèsar el que és de Déu (no sacralitzar la política); cultivar les set virtuts capitals que són una simbiosi de saviesa tradicional i de transcendència personal; guanyar perspectiva per posar-nos al cap de l’adversari; recuperar la responsabilitat individual i col.lectiva superant la cultura de la victimització; abraçar la incertesa sense obcecar-nos amb la linealitat del progrés.

   L’individualisme narcisista imperant a les nostres societats és un dels conceptes fonamentals de què parteix l’autor, situant-ne els orígens, pel que fa a la contemporaneïtat que analitza, en les revolucions de les que va actuar com a detonant la guerra del Vietnam a la dècada dels 60 del segle passat, la revolució del 68 i la immediatament posterior del neoliberalisme econòmic el 69 (escola de Xicago). En tots dos casos es va produir la pèrdua del sentit transcendent de comunitat de drets i deures, el de comunitat econòmica per part de la dreta i el de comunitat cultural per part de l’esquerra.

  El punt de partida de Víctor Lapuente em porta a la definició que R. Sennet va fer del narcisisme com “l’ètica protestant dels temps moderns” a “El declivi de l’home públic”, el 1977, en un moment en què es començava a fer evident la tirania de la intimitat, la preeminència de la persona individual en perjudici de l’interès per la col.lectivitat, en plena revolució neoliberal a la dreta i consolidació de l’interès pels valors individuals entre els moviments de l’esquerra. El text de Tocqueville que  esmenta Lapuente relatiu a la pèrdua de sentit social és la cita que encapçala el llibre de Sennet (“en les relacions ciutadanes les persones es veuen, es toquen, però  no es senten, cada persona existeix només en ella mateixa i per a si mateixa. Si queda en la seva ment algun sentit de família, ja no perviu cap sentit de societat”).

  Els altres dos conceptes fonamentals de l’obra de Víctor Lapuente són els de Deu i Pàtria, que qualifica com les dues idees més progressistes de la història de la humanitat. Són els conceptes que serveixen a l’autor per exposar el substrat del factor de transcendència impersonal que ha orientat el comportament ètic de les societats en els moments més àlgids de civilització, a través d’una fonamentada anàlisi històrica de la universalitat del sentiment religiós i del sentit de nació (pàtria) com el d’una col.lectivitat social de drets i deures mutus en procés permanent de formació.

  Poden semblar agosarats aquests conceptes a la sensibilitat agnòstica i antipatriòtica del nostre temps. No obstant, la mateixa concepció de transcendència impersonal es troba en la conclusió de l’esmentat “Declivi de l’home públic” de R. Sennet: ”Quan tant la secularitat com el capitalisme van adoptar noves formes en el segle passat, aquesta idea d’una naturalesa transcendent va perdre progressivament el seu significat, els homes es van arribar a creure que eren els autors dels seus propis caràcters, que cada esdeveniment en les seves vides havia de tenir un significat en termes de la seva pròpia definició, però les inestabilitats i contradiccions de les seves vides feien difícil establir quin era aquest significat… Paulatinament aquesta força misteriosa que era el jo va començar a definir les relacions socials. Es va transformar en un principi social. En aques punt el domini públic de significat impersonal i d’acció impersonal va començar a esllanguir-se”. El que es va començar a perdre era una imatge de la naturalesa basada  en la noció d’un caràcter humà natural, que no es va crear per mitjà de les experiències de tota la vida, sinó que va ser revelat en elles. Formava part de la naturalesa i es va reflectir en l’home.”

  Es recullen en aquest fragment de R.Sennet no només els conceptes de transcendència i d’impersonal concretats en el domini públic de significat impersonal, sinó també el d’un caràcter humà natural revelat en les experiències humanes i no creat per elles. Una idea de revelació que veig a la base d’un dels capítols del Decáleg (“Agraeix”) : les recomanacions dels estoics sobre l’agraïment  perquè tot el que tenim és un préstec de la fortuna (diguis Déu, providència, destí…).

   D’aquestes concepcions se’n deriva a nivell col.lectiu la necessitat de tornar a una assumpció pragmàtica de la política. Entenc que més que el rescat de les idees de Déu i Pàtria per reincorporar-les a la societat (a nivell individual cadascú les elabora i les viu a la seva manera) Lapuente proposa recuperar la funcionalitat de cohesió social i de font de sentit transcendent de l’interès individual que aquests dos conceptes operatius van significar en els moments de més consciència moral de la història. Recuperar en definitiva el substrat vitamínic social, funcional i històric d’aquestes dues idees que veiem en el rerefons de les generacions que ens han precedit quan han demostrat un elevat sentit moral en les relacions socials. Seria com un substracte necessari, previ a tota  ideologia i acció política concreta. Una mena de conditio sine qua non, una condició necessària.

  Potser per això l’anàlisi de les ideologies polítiques a dreta i esquerra en l’assaig es fa en negatiu, consisteix bàsicament en la constatació d’una pèrdua, d’una mancança, l’adoració dels falsos déus (nacionalpopulisme, sacralització de les ideologies, polarització extrema) i oblit d’un déu per damunt de totes les coses (la transcendència impersonal). I d’aquí es desprèn una proposta d’acció política que es buidi els falsos idealismes que han cristal.litzat en aquestes ideologies. Tornar a una pràctica política en el que els seu actors recuperin el valor de transcendència impersonal pròpia de les accions socials que de veritat pensen en la dimensió social de les persones. Recuperar la serenitat en política i abandonar les passions.

  La ideologia política, diu Víctor Lapuente, ve a omplir el buit de la pèrdua del sentit transcendent, per mitjà de les variades formes del nacionalpopulisme i de l’antipatriotisme, del dogmatisme i de la sacralització de la política amb valors dicotòmics i irrenconciliables a dreta i esquerra. Pel que fa a les esquerres, trobo aquí una relació amb un article recent del professor Sánchez Cuenca (“Les guerres socials de les equerres”“) citant “La revolució silenciosa” de Ronald Inglehart,1977, referint-se als canvis culturals i axiològics a la societat occidental a partir de finals del 60. Després de la generació materialista dels 30 gloriosos, diu Sánchez Cuenca, va cristal.litzar la generació postmaterialista dels 60 en endavant, aquesta amb valors autoexpressius, individuals i d’estil de vida (l’ecologia, els drets socials, el feminisme) donant peu a successives formacions d’elits culturals mentre els votants dels partits obrers es dretanitzen, establint-se una nova línea divisòria entre cosmopolitisme apàtrida a l’esquerra  i nacionalisme a la dreta.  Presoners a banda i banda, diria Lapuente, de l’individualisme narcisista. 

Contra la polarització dels posicionaments dogmàtics, Lapuente proposa guanyar perspectiva (que no tés res a veure amb buscar l’equidistància, afegeixo). I això en la línia d’escoltar “l’esperit interior” de Marc Aureli i “l’observador imparcial a dins del pit” d’Adam Smith a “La teoria dels sentiments morals”. Proposa arribar a adoptar la perspectiva de l’altre, posar-se en el cap de l’altre, adoptar un prinicpi de caritat, d’entrada interpretar el que pensa diferent de la millor manera possible. Pensar bé encara que a vegades ens equivoquem. En aquest punt em ve al cap la relació amb “La idea de la justícia” d’Amartya Sen, amb la funció cardinal que atribueix a l’observador imparcial de Smith a l’hora de la negociació, de trobar arguments que l’altre també tingui raons per compartir.

  Els últims capítols del Decàleg es refereixen a aspectes concrets per a una  política pragmàtica, a la superació de la cultura de la victimització i a l’acceptació de la incertesa. Quan tots ens sentim víctimes ningú no és responsable. Afirma Lapuente que “una de les lliçons més poderoses i contraintuïtives de la història és que només podem ser responsables individualment si quelcom ens transcendeix col.lectivament. La diferència entre l’estoïcisme que va fer possible la transició i el victimisme de la generació actual és el narcisisme. Promoure la victimització no és reconèixer les víctimes. Com aconsellava l’estoic Epictet, no convé perdre les energies en el que cau fora de la nostra capacitat de domini, perquè és font de frustració.

  Concluint, segons Lapuente vivim un temps de decadència moral, tot i que també creu que l’experiència de la COVID ens pot obrir alguna porta a la sensibilització ètica a través de la consciència del propis límits. La seva proposta consisteix, penso, en traçar línies per tornar als valors ètics fonamentals, a una ètica per al S.XXI que ajudi a recuperar l’ethos, el caràcter social i solidari que ens constitueix com a persones. Unes últimes relacions amb el mateix propòsit em venen a la memòria, de fa uns quants anys: primer, l’Ética d’Aranguren,1.958, quan ens ensenyava que l’objecte material de l’ètica és justament la constitució del caràcter, i que “la tasca moral consisteix en arribar a ser el que es pot ser amb el que s’és ; i després, l’Ètica posmoderna,1.993, de Z. Bauman, i la posterior denúncia del mateix Bauman de la pèrdua de sensibilitat en la modernitat líquida amb “Ceguesa moral” (que conté una acurada exposició de la “Decadència d’Occident “ de Spengler, 1918) i finalment amb la seva obra pòstuma ”Retrotopia”.

  No podria acabar sense transcruire la Pregària de la serenitat (atribuïda al teòleg Reinhold Niebuhr) que Víctor Lapuente recull en el darrer capítol del Decàleg, i que és el millor compendi de tot el material (immens) i de totes les idees que ens proposa: “Concedeix-me serenitat per acceptar tot el que no puc canviar, fortalesa per canviar el que sóc capaç de canviar i saviesa per entendre la diferència”.

 

     (Extracte de la presentació de l’assaig de Víctor Lapuente, “Decàleg del bon ciutadà. Com ser millors persones en un món narcisista”, que vam fer el passat dia 16 per via telemàtica, amb una extensa intervenció del mateix autor)