Els indults que havien d’arribar

 


   El desembre de 2017, quan encara s’havien de celebrar les eleccions del 155, i molt abans del judici del procés i la seva sentència, que no es va produir fins octubre de 2019, Miquel Iceta manifestava convençut en una entrevista: “Sens dubte demanaria l’indult perquè en aquest país haurem de tancar ferides que tenen un origen polític”, afegint que ell sempre havia considerat desproporcionats els empresonaments previs dels encausats. La llavors vicepresidenta del govern central, Sáenz de Santamaría, va qualificar la proposta d’Iceta com una ocurrència, i des de Ferraz es van limitar a dir que es tractava simplement d’una opinió personal.

  Si hagués estat capaç de posar en pràctica una economia o suspensió màxima d’informació (capacitat d’altra banda impossible de portar a terme, només imaginada), fins a l’extrem d’arribar a ignorar o posar entre parèntesi tots els fets esdevinguts des d’aquell moment, inclosa la moció de censura que va propiciar la caiguda del govern Rajoy, els termes de duresa desproporcionada de la sentència del procés, les  eleccions al Parlamet de finals de 2017, les succesives eleccions generals, la formació de govern Psoe-Podemos, les eleccions del 14F, la victòria del Psc,  la repetició de la coalició Erc-Junts, així com tots els altres fets polítics relllevants, i em convertís en aquests moments de 21 i 22 de  juny de 2021 en receptor privilegiat de la notícia dels indults als empresonats pel procés, només em sortiria aquesta opinió: me n’alegro, Miquel Iceta tenia raó; efectivament, aquests indults havien d’arribar per mirar de començar a tancar ferides que tenen un origen polític.

  Moltes vegades m’he sentit temptat a posar entre parèntesi la succesió dels fets del procés, a sentir-me’n emocionalment i intel.lectualment distant en la voràgine de la seva immediatesa, a ignorar-los completament, o almenys a distanciar-me’n personalment, a no manifestar cap  opinió per guanyar perspectiva i estalviar-me, en tot cas, la tensió personal que origina més mals de cap que apropament cognitiu i emocional. Estic segur que molts han pensat en algun moment el mateix i són ferms partidaris de practicar, si més no parcialment, aquesta mena d’exercici ascètic o distopia mental que consisteix en ingnorar durant una temporada l’excés inabarcable d’informació política, que crea més confusió que coneixement objectiu, més distància que aproximació a la rel dels problemes.

  Però no puc deixar de reconèixer que el moment dels indults que havien d’arribar obre una porta, o almenys una finestra, a un fet important que ens interroga sobre els límits i les possibilitats de la intel.ligència política col.lectiva, després d’haver-se fet evident durant massa temps la dificultat d’arribar a un mínim d’intel.ligibilitat, racional i emocional, entorn del que hem estat vivint des de novembre 2012. Els indults es fonamenten en una raó d’utilitat pública, són un fet polític inqüestionables de primera magnitud i senyalen un abans i un després, tant respecte de la política d’Estat com (esperem-ho!) també de la política catalana, independentista o no . Des de totes les posicions ideològiques i de partit, dins i fora de l’independentisme, dins i fora de Catalunya, com també  des dels col.lectius i entitats socials de tota mena, des de l’Església fins als Sindicats,  Universitats i corporacions econòmiques i empresarials, s’estan sentint opinions favorables i desfavorables, totament contradictòries, sobre el fet transcendental dels indults. Prescindint de les divergències extremes queda clar un punt en el que totes han de convergir: els indults són una realitat que posa fi a uns empresonaments personals i obre pas a considerar com indispensable el camí de la negociació política ignorada durant  més de vuit anys.

  Les posicions extremes, tant les de dretes i extremadreta a nivell estatal, com les de l’independentisme radical a Catalunya, posen en qüestió aquest camí, aquesta porta oberta, per interrogar-nos sobre la necessitat de trobar un mínim sentit d’intel.ligència col.lectiva que ens ajudi a sortir de l’atzucac del procés i a recuperar el respecte i la convivència social dins i fora de Catalunya. De tota menera, la incomprensió d’aquestes posicions extremes posa en relleu la transcedència del moment i la importància extrema del que estarà en joc els propers dos anys, mentre duri la legislatura espanyola i s’esgoti el  termini que l’independentisme s’ha autoimposat.

  S’obre ara un temps molt fràgil en el que la manca de competència individual i social, dels partits, entitats i responsables polítics, pot engegar-ho tot en orris i acabar donant  la raó als partidaris del com pitjor, millor, adversaris de la intel.ligència política col.lectiva. Obriria ara un altre parèntesi de dos anys a l’autoinformació de tot el que s’esdevindrà durant la negociació política entre el govern central i el de la Generalitat, i esperaria a tornar a ser, al cap d’aquests dos anys,  receptor priviligiat d’una altra bona notícia que també  hauria d’arribar: un pacte o un principi d’acord definitiu entre els dos governs que posi en valor la capacitat de tots, allò que segons Münkler (citat per D. Innerarity) consisteix en “saber divisar l’horitzó social col.lectiu de manera que no només es tinguin en compte els propis interessos sinó també la possibilitat de limitar-los o inclús de renunciar-hi”.

  

 

  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República