Oriol Junqueras es pregunta per la legitimitat

 

    Fa quasi cinc anys (juliol de 2.016) que l’acord entre JxSí i la Cup per un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” va contribuir decisivament a crear en l’imaginari independentista el marc de plena legitimitat de la via unilateral cap a la independència. Amb algunes modificacions de procediment, ERC es va deixar arrossegar en la mateixa direcció  fins arribar al 2.017 amb l’aprovació conjunta de les lleis de desconnexió que “no podien ser  susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”. Es tractava d’un projecte híbrid de voluntarisme social i d’utopia política que, però, va donar lloc al referèndum de l’1-O. Es parlava de mecanisme unilateral d’exercici democràtic i no es tenia en compte que aquesta fórmula era un oxímoron jurídic i polític, amb greu reperecusssió en la convivència social, perquè l’exercici democràtic és incompatible amb el recurs sistemàtic i frontal a la unilateralitat. Es parlava també de legitimitat democràtica com a principi absolut de l’acció política obviant que les normes jurídiques que emanen de tota acció política democràtica han de ser avalades pel principi del reconeixement col.lectiu sense el qual no poden gaudir d’eficàcia.

  Ara Oriol Junqueras confessa que aquella resposta no va ser entesa com plenament legítima per una part de la societat, també de la catalana, i proposa la via escocesa perquè és l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat, sabent que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura amb què, de fet, ens allunyen de l’objectiu a assolir. Sense citar-la expressament es refereix  a la via unilateral, al mecanisme unilateral d’exercici democràtic. Reconeix que la legitimitat s’ha de guanyar a tot arreu, que la partida es juga a dins i a fora, i que malgrat que seria ingenu pensar que el diàleg polític amb l’Estat donarà fruits tangibles de forma immediata, creure que en podem prescindir seria una irrresponsabilitat caríssima. La  justificació d’aquest posicionament actual s’endevina en l’afirmació que ara és el moment de l’audàcia política, el coratge democràtic i la reconciliació social, perquè la conciliació del conjunt de la nostra ciutadania és fonament imprescindible del futur.

   En definitiva Oriol Junqueras es replanteja la qüestió de la legitimitat de l’1-O i ve a reconèixer que el coratge democràtic també demana un esforç per a la reconciliació social. Prescindir del diàleg amb l’Estat seria una irresponsabilitat caríssima, tan cara com han demostrat malauradament els fets després de l’1-O. El secretari  general de Junts, Jordi Sánchez, ha reaccionat amb contundència, se sent desconcertat pels “girs de guió” i per algunes afirmacions que “‘de facto’ esdevenen una revisió radical d’aspectes essencials del passat recent de l’independentisme”. També entén que la pressió per sortir de la presó és gran però considera que al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir políticament allò que explica el que avui és l’independentisme i sobretot la legitimitat del que hem fet per arribar on hem arribat.

  En la mateixa línia de Jordi Sánchez, la Cup per boca de Laia Estrada manté que si l’estratègia de confrontació no es fa realitat aquesta legislatura i es continua en la línia de l’anterior, la seva formació no hi podrà seguir donant suport, perquè el pacte d’investidura de Pere Aragonès gira entorn de la confrontació amb l’Estat i  ha qualificat d’”error garrafal” que el president d’ERC, Oriol Junqueras, descarti en aquests moments la via unilateral. Amb la mateixa contundència s’ha pronunciat la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, no comparteix les paraules d’Oriol Junqueras quan sosté que les alternatives a un referèndum acordat “no són viables ni desitjables”. El que no és viable, afirma,  és la via acordada amb l’Estat al qual ens enfrontem. Pel que fa als indults, Paluzie assegura que són un reconeixement que hi ha hagut un delicte i que l’Estat és generós i et perdona”, per la qual cosa no són res de què ens podem alegrar

   Assistim, doncs, a l’inici d’un debat al si de l’independentisme sobre la legitimitat de la via unilateral que apunta cap a la legitimitat del referèndum de l’1-O? Potser estem  només en un inici, un fràgil i contradictroi inici. Junts, la Cup i l’ANC continuen instal.lats en la radicalitat unilateralista de fa cinc anys. Han concedit un termini de gràcia de dos anys al president Aragonès abans de confirmar la inutilitat del diàleg amb l’Estat, i després actuaran en conseqüència. De moment, el debat no esquitxa els membres del Govern, que sembla que tenen assumit el termini de gràcia dels dos anys com un període mínim de subsistència per donar alguna mostra d’eficàcia, inclòs el pressupost de 2.022, no el de 2.021 al que han renunciat d’entrada. Tot i que Jordi Sánchez recorda inevitablement la pugna frontal que manté Puigdemont respecte de l’origen del pacte de govern, entorn del Consell per la República, fent un insidiós paral.lelisme de tuteles. Sosté que no és bo per a la institució de la Generalitat que un exvicepresident vulgui tutelar l’actual president i que la carta de Junqueras traça un espai de joc que limita la capacitat d’acció del president en el lideratge que s’espera d’ell.

 Els que ens trobem fora de l’espai de joc de l’independentisme i volem que es concedeixin els indults i s’abandoni d’una vegada la via unilateral per encetar amb un mínim de sentit una via de diàleg i de reconciliació, contiunuarem esperant d’ERC una progressió en el qüestionament de la legitimitat de la unilateralitat fins a les últimes conseqüències. La carta de Junqueras és un primer pas que pot tenir retrocessos, segons que apunten les declaracions de la secretària general adjunta i portaveu d’ERC, Marta Vilalta, insistint en què l’acord amb la CUP és “vàlid i vigent” i que no ha quedat modificat per l’article d’opinió del president dels republicans, Oriol Junqueras. Defensa Marta Vilalta que ERC no renuncia a  fer la independència a través de la via unilateral i explica que es tracta de posar “l’accent” en aquest moment al fet que la via negociada és la “més oportuna”. Si hem de creure Marta Vilalta, l’opinió d’Oriol Junqueras obeeix simplement a un criteri d’oportunitat, a un posar l’accent en el que ara pot ser més útil, sens més compromisos.

   ERC sap que l’inici que senyala Oriol Junqueras demana unes quantes passes més endavant, que la seva carta no obeeix a criteris d’oportunitat o de simple matisació,  però es veurà obligada a decidir i a comprometre´s definitivament per la via de la reconciliació a curt o mitjà termini, potser abans que s’acompleixin el dos anys de gràcia del Govern. Haurà de contestar-se, i contestar-nos, unes quantes preguntes. Podríem entendre que l’opció per la via escocesa inclou en qualsevol cas la convicció que prescindir del diàleg amb l’Estat és una irresponsabilitat caríssima, com diu Junqueras a la seva carta? Com podrà continuar el diàleg amb l’Estat (imprescindible, perquè la partida es juga a dins i a fora) quan s’arribi a la conclusió que la via escocesa no és possible i que el dret d’autodeterminació per a Catalunya en realitat és un desideratum impossible políticament i jurídicament? Apel.laran novament a la via unilateral, la que ara Junqueras considera no viable ni desitjable? En funció de quins paràmetres de negociació determinarà ERC el punt a partir del qual ja no considerrà eficaç ni necessària la negociació amb l’Estat? Superat aquest punt, que ara situen retòricament en l’amnistia i l’autodeterminació, Oriol Junqueras tornarà a ser paladí de la unilateralitat, del que no és viable ni desitjable?