Xavier Trias, indignat

 

 A l’entrevista d’ahir a Els Matins de TV3  Xavier Trias es mostra indignat. Sens dubte que algunes expressions en calent que deixa anar, sobre la manca de paraula dels adversaris, acusant cap al final Collboni d’ordir maniobres deshonestes, obeeixen a la decepció personal de no haver aconseguit l’alcaldia de Barcelona quan la tenia coll avall. Diu que fins una hora abans de la investidura no va saber que no seria alcalde, que no li van comunicar que havien canviat la decisió, sense concretar, però, en què consistia aquesta decisió prèvia abans de modificar-la. Val més passar per alt les paraules gruixudes d’aquesta indignació i anar al gra del que es pot deduir políticament de tanta fraseologia buida.

   Escoltant entre línies l’entrevista s’hi endevinen dues evidències:

-       Magnifica la seva derrota personal fins a l’extrem de qualificar-la com un mal per a Catalunya. Que ell no sigui alcalde empitjora les coses a Catalunya. Quan se li pregunta si la decisió de PSC, Comuns i Pp de barrar-li el pas a l’alcaldia obeeix a la voluntat d’evitar el designi de Waterloo de tenir un alcalde independentista a  Barcelona, respon amb un circumloqui que no resulta gaire difícil d’interpretar. No es  reconeix com l’alcalde independentista que Barcelona hauria de tenir sinó que afirma que la decisió empitjora les coses a Catalunya. Si ho escolten bé, els partidaris del sector radical de Junts, i també els d’ERC, poden sentir-se doblement decebuts: el Trias que nominalment pertany a Junts i perd l’alcaldia no  pretenia una alcaldia independentista, com la que volia Ernest Maragall el 2019, sinó una alcaldia personalista des d’on contribuir a solucionar els problemes de Catalunya. Cauen a plom les representacions d’una suposada identificació del programa de Trias amb el  radicalisme de la direcció de Junts (ay, el teatre de Laura Borràs amb Trias i la denúncia de Puigdemont que sona a hipòcrita lamentació per portar l’aigua al seu molí!). L’ambició personalista de Trias queia molt lluny de la radicalitat de Junts i d’ERC. Que no sigui alcalde serveix de moment per engreixar el victimisme independentista i de rebot contribueix a evitar la confrontació del radicalisme de Junts amb un alcalde del tot Convergent.

-       Que Trias hauria estat un alcalde Convergent, com ho va ser entre el 2011 i el 2015, i que hauria obtingut la benedicció dels sectors socials més conservadors, i de la burgesia catalana en el seu conjunt, com va posar de manifest la càlida acollida en campanya que li va donar el Cercle d’Economia, es desprèn sense anar més lluny de la composició dels vots que el van situar com a guanyador de les eleccions. Els 17.700 vots de diferència respecte del PSC i els Comuns, i uns quants més, procedeixen del electors socialment, políticament i econòmicament més allunyats de Junts i ERC. Són els vots que el 2019 van ser per a Manuel Valls i que van acabar fent Colau novament alcaldessa. En canvi, els regidors d’ERC per una alcaldia independentista han passat dels 10 de 2019 als 5 de 2023.

   Trias convergent pretenia revocar el govern progressista de Barcelona. Aquesta és la segona evidència que es desprèn de l’entrevista d’ahir. Per això la seva decepció més fonda l’expressa quan lamenta que amb Collboni tornarà Colau i continuaran manant els mateixos. És a dir, que Trias era l’alternativa conservadora al govern municipal progressista, i res més que això. La inèrcia decebedora de les conseqüències del procés fa que ERC encara no s’hagi vulgut enfrontar a aquesta evidència, tant a la Generalitat de cara al futur  com a l’Ajuntament de Barcelona, negant-se a la crida de Colau i Collboni a formar un govern progressista.

   Deia Séneca que “res resulta indignant si tu mateix no afegeixes alguna cosa amb la teva indignació” (Cartes filosòfiques 123,1). L’estoïcisme, en aquest sentit, recomanava no indignar-se ni queixar-se i seguir el suau flux de  vida que es desprèn de la naturalesa. Aquí estem parlant del flux de la naturalesa política en el govern de la ciutat. Trias hauria de trobar els motius de la seva indignació exclusivament en el camp de la controvèrsia política, sense pretendre anar més lluny i presentar el seu fracàs com un fracàs per a Catalunya. El flux que es desprèn de la naturalesa política de les opcions electorals en res confirma la seva opinió que entre un 70% i un 80% dels electors està descontent amb la manera com s’ha solucionat l’Alcaldia de Barcelona. Ben al contrari,  els 19 regidors del PSC i Comuns són 3 més que els de Junts (els de Convergència!!) i els decebuts d’ERC. En la tranquil.litat de la jubilació política, com ell mateix acaba reconeixent, Trias s’adonarà que la decepció d’ara, humanament comprensible, no afegeix  motius nous, més enllà de la necessària controvèrsia política,  a la seva indignació personal, i que de res serveix voler-la justificar presentant-se com la víctima que encarna el menyspreu a Catalunya.