De la democràcia de l’odi a la subversió de la democràcia

 

   “La democracia del odio” és el títol d’un dels apartats de l’última obra de D. Innerarity , “La libertad democrática”. Pot ser convenient parlar-ne quan estem assistint a l’allau de desqualificacions polítiques em la precampanya de les generals que ratllen l’insult permanent contra qui és considerat no ja un adversari polític sinó un enemic al que s’ha de foragitar de la vida política de la manera que sigui. La visió d’Innerarity sobre el tema no és pas alarmista. Pensa que la causa d’aquestes expressions d’odi rau en la falta d’un sentiment de pertinença: “La reconstrucció democràtica i no nostàlgica d’un sentiment de pertinença a una comunitat universal, diversa i oberta és una de les grans tasques de la nostra època”. Considera, però, que les expressions d’odi no són l’avantsala de la violència sinó que poden estar substituint-la, perquè en el fons amaguen una gran hipocresia, la de dissimular la convicció que hi hauria molt a perdre si es passés de les declaracions als fets. Es practica l’odi en les societats populistes que són bel.licoses amb la condició de no haver de pagar cap preu.

   Es tracta, diu Innerarity, de situar aquest fenomen en la seva justa dimensió. El caràcter verbal d’aquest odi no violent “no anuncia una confrontació civil sinó  altres variants de la democràcia, una nova cruïlla en la que haurem de decidir quin model de sistema polític volem”. I en aquest sentit sí que constitueix una amenaça per a la democràcia. Es pregunta si estem condemnats a escollir entre una democràcia liberal incapaç de superar l’odi i una democràcia il.liberal que es proclama pacífica però que només el supera il-lusòriament.

  Adam Smith a “La teoria dels sentiments morals”, parlant  de les passions socials, afirmava que “l’odi i la ira són el pitjor verí per a la felicitat d’una ment bona. En el sentiment mateix d’aquestes passions hi ha alguna cosa bronca, irritant i repulsiva, quelcom que trenca i pertorba l’ànim i que és completament devastador”. Davant aquesta passió de l’odi A. Smith també es preguntava quins havien de ser els sentiments de l’espectador desinteressat o imparcial per afrontar-la, i es responia que el motiu principal contra la passió de l’odi s’ha de fonamentar en el manteniment i la defensa de la nostra dignitat i la nostra posició en la societat, de manera franca i oberta, decidida però sense obstinació ni insolència.

  Tenint-les en compte, però anant més enllà de les reaccions contra les expressions d’odi que defensen les posicions esmentades, la recerca política d’un sentiment no nostàlgic de pertinença a una comunitat universal diversa i oberta que reclama D. Innerarity, i el consell ètic i moral d’Adam Smith de fer-hi front amb la defensa decidida de la nostra dignitat social, podem preguntar-nos si en la conjuntura concreta en què ens trobem les expressions d’odi polític poden conduir-nos, en el cas de triomfar, a una subversió de la democràcia.

   El desideràtum de D. Innerarity a llarg termini, de reconstrucció política, i els bons consells d’A. Smith ens situen davant d’una necessitat urgent: evitar que el resultat de les eleccions del proper 23J faciliti que les expressions d’odi de la dreta i l’extrema dreta donin pas a una configuració del Govern que subverteixi la democràcia, com ha passat anteriorment, i repetidament, a l’Estat espanyol,.

   Fa un quants anys José María Maravall, en la seva obra “El control de los políticos”, ens advertia sobre la utilització de l’Estat de Dret com a arma política per subvertir la democràcia a l’Estat espanyol, i concretava com un fet evident d’aquesta instrumentalització l’estratègia activada pel PP després de les eleccions del 1993 guanyades, contra tot pronòstic i per quarta vegada,  pel PSOE de Felipe González. En aquelles eleccions “l’efecte González” va ser decisiu en la victòria socialista, i el PP no podia esperar unes noves eleccions  sense abans aniquilar aquest efecte. El mitjà d’aniquilació de la figura de González el va trobar el PP en la instrumentalització judicial de la qüestió dels GAL, la guerra bruta contra ETA que en realitat havia començat el 1975.

  En una entrevista a Onda Cero el 1998 Luís María Ansón va reconèixer  que aquella operació de fons es va fer amb mitjans financers i de comunicació, entre altres, per acabar amb els tretze anys i mig de govern de González. Pocs dies després el mateix Ansón subratllava que no hi havia manera de guanyar a González amb altres armes: “González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite... Hubo que elevar la crítica hasta extremos que a veces afectaron al propi Estado”

  Aquesta afectació del propi Estat va consistir en la conversió dels tribunals en una arma política per acabar amb “l’anormalitat democràtica” que suposava el Govern socialista. La denúncia de l’anormalitat democràtica de llavors contra el Govern socialista de González guarda un paral.lelisme inquietant amb la denúncia actual  del PP i l’extrema dreta contra un Govern il.legítim de Sánchez. L’acció política actual del PP, contrària a la renovació del Poder Judicial (amb la connivència escandalosa dels seus integrants) i dirigida a la derogació de la tasca legislativa de l’última legislatura, està inspirada en els mateixos principis que va posar  en joc José María Aznar a partir de 1993, la subversió de la democràcia mitjançant els poders de l’Estat de Dret, sobretot el Poder Judicial. Les expressions d’odi polític apunten en la mateixa direcció, amb el propòsit confessat de fer tabula rasa de tota l’acció política i legislativa de Sánchez i el seu Govern de coalició.