Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

 

   Enfront de la diversitat de propostes de diferents sectors independentistes (minoritaris) que opten per l’abstenció o el vot nul en les properes eleccions generals del 23J, m´ha cridat l’atenció el raonament de Salvador Cardús en un article recent al diari  Ara  ("El dilema abstencioniasta") en el que, si bé es mostra comprensiu amb les motivacions dels abstencionistes, fa una crida a la participació com un mal menor per evitar els mals majors que es podrien derivar d’una abstenció massiva que aprofitaria l’espanyolisme.  En el dilema que se li  planteja entre la convicció abstencionista i la responsabilitat participativa Salvador Cardús opta per aquesta segona com un mal menor.

   És a dir, a l’hora d’avaluar les conseqüències de votar o no votar continua sent imprescindible apel.lar a la distinció entre les conviccions i la responsabilitat. Jo també ho crec, però llàstima que aquesta evidència arribi massa tard de part del dirigents independentistes que el que han fet mentre ha durat el procés ha sigut precisament explotar l’ètica de les conviccions, fonamentada en l’explotació dels sentiments i les emocions, per sobre de tota consideració  responsable i realista a propòsit dels mitjans i les conseqüències.

   Em sembla que hi ha una connexió causal directa entre aquella explotació de les emocions i l’opció per l’absentisme que s’expressa en sectors de l’independentisme, minoritaris però molt significatius, en l’ANC que planteja als seus socis la proposta exclusiva per l’abstenció o el vot nul amb la papereta de l’1-O, sense cap altra alternativa, i en el si del mateix Consell per la República de part de la seva assemblea de representants, no així de part del seu govern en el que Puigdemont crida a la participació perquè encara veu possible el desbordament democràtic de l’independentisme. Un desbordament, però, que no té relació amb la responsabilitat i les concretes mediacions polítiques sinó altra vegada amb les il.lusions revestides de falses conviccions, les de l’enfrontament amb l’Estat,  les mateixes que es van explotar durant el procés.

   L’entrevista d’ahir al president Aragonès a La Vanguàrdia, trampejada amb respostes breus i força insubstancials, no està pas massa allunyada de la reiteració de les emocions per mirar de salvar com sigui la participació i el futur immediat del seu Govern minoritari. Crida l’atenció, sense anar més lluny, la resposta que dona quan parlant de l’educació se li pregunta si cal millorar el percentatge del PIB destinat a l’educació, que a Catalunya és del 3’8%, per sota de la mitjana espanyola. Contesta el president: “ A la ciutadania no se la pot enganyar. Només serem capaços de destinar els recursos que necessiten el serveis públics del nostre país en educació o sanitat quan puguem disposar de tots ells. I això no passarà fins que siguem un  Estat independent”. Tornem a l’engany de la independència a termini com la solució als problemes més bàsics del país. Pot ajudar aquesta convicció emocional a la participació responsable després del que s’ha vist i aconseguit en el procés?

   En un apunt recent dels que fa temps publica a L’Hora, Raimon Obiols senyala: “Els partidaris de l’abstenció pertanyen a quatre categories ben diferents: la dels que se senten enganyats per tantes «jugades mestres» processistes; la dels indignats per tot allò que ha succeït en els últims anys, que haurien de fer una pausa i reflexionar una mica; la dels astuts, que preparen «llistes cíviques», «primàries ciutadanes» i nous partits; i, per descomptat, la dels agents provocadors, que exerceixen un dels oficis més antics de la història”. Diria que les tres primeres categories, de les que segons Obiols depèn que el llop no ens entri a casa, les tenim ben assentades a Catalunya com una conseqüència que m’atreviria a qualificar de malauradament previsible després de l’explotació de les emocions que ha suposat el procés. Els enganyats, els indignats i els astuts han begut  a la mateixa font.

   Una font que va començar a rajar el 2015 amb la formació de JuntsxSí i l’apel.lació al vot de la teva vida a les plebiscitàries. Els votants de la coalició “Junts pel Sí”, formada per CDC, ERC, ANC, Òmnium i personalitats de diferents àmbits de la societat,  no podien tenir  clara la vinculació del seu vot a un mandat representatiu concret. Se li  demanava  a l’elector una fe cega en el futur sense tenir en compte la verificació i l’exigència de responsabilitat per l’acció anterior de govern. Se li demanava a l’elector, sense presentar les bases d’una legitimació suficient, que fes servir el seu vot per configurar un procés incert i inconcret cap a la independència com un objectiu sublim, prescindint de tota concreció legal. Els fets desencadenats a partir d’aquella sublimació que prescindia de les mediacions institucionals havien d’abocar, vistos els resultats, a la decepció i a la indignació, i a l’aprofitament dels astuts que potser preveien els resultats per continuar vivint del processisme. El futur de la independència  es donava per descomptat i per això no es considerava viable cap altre projecte alternatiu, ni dins ni fora de les llistes de “Junts pel Sí”. Mai una candidatura a unes eleccions legislatives havia tingut una pretensió tan absoluta d’exclusivitat. Es partia de la tesi irrebatible del fracàs de tot intent de buscar una altra forma de relació amb Espanya que no fos la independència. Fracàs de Vicens Vives, fracàs de “La pell de brau” , fracàs del Cobi i de tot el que van significar Maragall i els Jocs Olímpics. Fracàs, naturalment, del socialisme i de la seva capacitat d’integració del catalanisme.

  Difuminada aquella sublimació, la recerca d’altres mitjans de mediació política necessàriament havia de considerar-se inútil, també el de la representació en unes eleccions. El que es presentava al  votant independentista no era una mediació realista i responsable sinó l’adhesió a una opció emocional que sublimava el futur. Les conseqüències d’aquell plantejament, que no ha sigut encara objecte de crítica per part dels seus protagonistes, intoxiquen ara les condicions electorals en perjudici de tota la societat catalana, dins i fora de l’independentisme. En certa manera es podria dir que un altre llop ja va començar a entrar a casa. La política de la sublimació acabaria donant lloc a l’antipolítica, o a la política com a victimologia.

   Ens recordava el professor Daniel Innerarity (“La política en tiempos de indignación”)  que, en el fons, la il.lusió d’una societat autogovernada sense mediacions institucionals i jurídiques es distingeix molt poc del mite de l’autoregulació dels mercats, perquè ambdós extrems comparteixen la mateixa ideologia antipolítica i antiinstitucional. L’eficàcia immediata de la voluntat popular, recorda Innerarity, només es pot aconseguir en termes negatius i antipolítics: “la societat ja no és estructurada pel dret i la política sinó pel sentiment i les conviccions”.