Tres notes sobre la ratificació pel TGUE de la suspensió de la immunitat parlamentària de Puigdemont, Comín i Ponsatí

 

   1.-  El comunicat de premsa del TJUE sobre aquesta resolució conté  una excel.lent síntesi de la qüestió, tant pel que fa als antecedents polítics i jurídics que s’han anat produint fins al present com pel que fa a les motivacions de fons per a la desestimació del recurs de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Respecte de la sol.licitud dels recurrents d’anul.lació de la decisió del president de l’Europarlament (10 de desembre de 2019) de no poder considerar-los membres del Parlament sense que les autoritats espanyoles notifiquessin oficialment la seva elecció, el Tribunal considera que la negativa d’empara implícita que comportava aquella decisió no constitueix un acte recurrible perquè l’empara de la immunitat sol.licitada no podia produir efectes jurídics obligatoris.

   Respecte dels motius al.legats per considerar errònia la decisió de l’Europarlament de suspendre’ls la immunitat, donat que segons el recurs el procés judicial espanyol es va incoar amb la intenció de perjudicar la seva activitat com a  diputats, la Sentència del TGUE considera que els fets que se’ls va imputar són del 2017 i van ser processats el 21 de març del 2018, mentre que l’adquisició de membres de l’Europarlament no es produeix fins el 13 de juny de 2019. D’altra banda, no correspon al Parlament Europeu al tractar un suplicatori analitzar la legalitat dels actes judicials espanyols, competència exclusiva de les autoritats nacionals. Finalment, el Tribunal desestima també l’al.legació referida a la suposada violació del principi d’imparcialitat de la comissió en el tràmits del suplicatori per pertànyer el seu ponent a un determinat grup polític. Tot i reconèixer el Tribunal que el ponent no és políticament neutre, ha d’actuar en el marc d’una comissió parlamentària quina composició reflecteix l’equilibri dels grups polítics en el Parlament.

   2.- Es molt aviat per suposar que aquesta resolució tindrà efectes immediats per a l’estimació per algun Tribunal europeu de les ordres d’extradició que es tramitin a partir d’ara. De moment ja s’ha anunciat recurs de cassació  davant el Tribunal de Justícia de la UE, limitat a les qüestions de Dret,  que es pot formular en el termini de dos mesos i deu dies. A més, la petició simultània de mesures cautelars perquè es mantingui la immunitat fins que el TJUE no dicti la Sentència definitiva comportarà que la situació judicial dels recurrents continuï sent la mateixa. És molt probable que d’aquí uns mesos el TJUE desestimi aquest recurs de cassació, però a continuació caldrà veure quina resolució adoptaran els tribunals belgues competents als que segurament se’ls presentarà la petició d’extradició pel TS espanyol.

   En aquest sentit, el mateix TJUE va dictaminar el gener d’enguany sobre els límits que en la interpretació de les ordres de detenció i d’extradició imposa la Decisió Marc de la UE a les decisions dels Estats requerits, però deixava una porta oberta a la denegació de l’extradició quan “existeix un risc real de vulneració degut a deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat emissor o a deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones i del que formi part l’interessat”. Aquesta porta és molt estreta. No obstant caldria preguntar-se si es podria emparar una hipotètica resolució dels tribunals belgues denegant l’extradició en l’existència d’aquest risc real en el funcionament del sistema judicial espanyol.

   Si aquesta hipòtesi es produís, es podria fonamentar en els recursos dels condemnats en el judici del procés pendents davant el TEDH, en els que s’al.lega precisament la vulneració de drets fonamentals que afecta la tutela judicial dels grups independentistes objectivament identificables? Podrien considerar els tribunals belgues, per tant, que procedeix deixar en suspens la resolució de l’extradició sol.licitada fins que el TDH no s’hagi pronunciat sobre els recursos dels condemnats en el judici del procés per aclarir definitivament aquest extrem? Una decisió així no es pot descartar del tot encara que és altament improbable, sobretot si es té en compte que les extradicions ja no es tramitaran pel delicte de sedició sinó únicament pels delictes de desobediència i malversació agreujada, extrem aquest que necessàriament hauran de considerar els tribunals belgues.

   3.- Si ens trobem, doncs, davant l’expectativa que els tribunals belgues acabin concedint l’extradició de Puigdemont i Comín, en un futur no immediat, considerant precisament la supressió del delicte de sedició en el C. Penal espanyol, el delicte que hauria pogut fer trontollar la inexistència d’un risc real de vulneració de drets fonamentals, en resultaria la paradoxa que aquesta supressió de la sedició, unida a la modificació de la malversació, acabaria sent molt perjudicial per als interessos dels autoexiliats a Bèlgica. La finalitat de la reforma penal s’hauria vist completament defraudada. Quedaria només l’eventualitat d’un indult, després del judici per malversació i desobediència, en el cas que es pugui reeditar el Govern Sánchez de coalició. Si el Govern que surti del 23J és PP-Vox, l’indult serà impossible i per tant la situació judicial de Puigdemont i Comín pot arribar a ser molt pitjor que la dels indultats per Sánchez. Per a aquest viatge no necessitàvem alforges. Algun dia els líders del procés s’hauran de preguntar si les incidències d’aquest viatge no han contribuït decisivament a la divisió de l’independentisme.