Mentides al galop i el Cavall Fort

 

  El debat d’aquest dilluns no estava dissenyat per contrastar polítiques propositives ni per examinar críticament la feina de govern realitzada sinó per facilitar l’atropellament verbal sense donar peu a l’argumentació, ni a la pròpia ni a la de l’adversari. Era posar en safata el mètode Gish gallop al servei de Núñez Feijóo que el va aprofitar del principi al final davant el desconcert de Sánchez que amb prou feines tenia temps d’apuntar algunes evidències simultàniament atropellades pel seguit de mentides i tergiversacions que anul.laven el mínim intent de raonament.

   Wikipèdia resumeix molt bé les característiques d’aquesta estratègia retòrica que té per objecte impossibilitar el raonament de l’adversari amb un reguitzell de mentides que es presenten com  veritats incontrovertibles en el marc reduït d’un debat. Aquesta estratègia la va utilitzar Núñez Feijóo en els quatre blocs del debat, utilitzant el primer (sobre l’economia, el que d’entrada li podia ser menys favorable) de material combustible per als tres blocs següents, acumulant mentides i afirmacions sense cap fonament per apuntalar no una crítica sinó una desqualificació total de l’adversari. Sense la previsió de debats posteriors per aclarir fets i dades, només la labor d’anàlisi periodística rigorosa a posteriori ha fet possible desemmascarar el seguit de mentides de Feijóo (tretze mentides i una mitja veritat, segons el recompte que n´ha fet El Plural)

   L’ús i l’abús del mètode Gish gallop per Núñez Feijóo es va fer evident en la utilització atropellada en cada bloc d’afirmacions generals i apodíctiques destinades a confondre l’espectador, sens marge per reaccionar. Afirmacions  com aquestes: “Vostè és el president que ha creat menys llocs de treball”; “Vosté ha incrementat la importació de la carn russa”; “Vostè ha pujat 42 impostos”; “Vostè ha posat Espanya a la cua d’Europa en creixement econòmic”; “Vostè va congelar les pensions”; “Vostè ha posat els violadors al carrer amb la Llei del només sí és sí”; “Vostè governa amb els independentistes i amb el braç polític d´Eta, amb ERC i Bildu”; “Vostè és el president que menys ha respectat la Constitució”; “S´ha hagut d’arxivar la investigació de l’espionatge dels mòbils del govern per la seva falta de col.laboració”; “Yolanda diu que s’ha de fer un referèndum a Catalunya”... La galopada va ser espectacular i es va concentrar en una afirmació esmunyida entre el terrabastall atribuint a Sánchez  l´ànim mentider que el genet Feijóo utilitzava sense miraments: “No distingir la veritat de la mentida és una patologia”.

   Una galopada que portava l’enginy d’una enganyifa a les alforges, una proposta a la berlusconiana (signada en el mateix acte) consistent en un pacte per deixar el govern a les mans de qui guanyi les eleccions sense majoria absoluta, evitant així les coalicions amb els extrems. Un xantatge parlamentari que significaria per al PP poder desfer l’obra del govern de coalició dels darrers anys amb la passivitat del Psoe i el recolzament sistemàtic de Vox a l’hora de portar a terme la derogació legislativa que consta tant en el programa de Vox com en el del PP. Una pacte que assimila la ultradreta de VOX amb Sumar. Una fal.làcia per justificar el futur pacte de govern amb VOX com una conseqüència necessària de la negativa del Psoe a evitar  la concurrència dels extrems,  com si el resultat del govern de coalició Psoe-Podemos  pogués ser equiparable a un futur govern de coalició PP-VOX. És a dir, la plena legitimació política, governamental , de l’extrema dreta a Espanya servida per endavant.

   “Hem hagut de pactar amb Vox perquè el Psoe no admet que el Pp governi sol”. En aquesta afirmació, deixada anar per Feijóo en el transcurs de la galopada, es fa evident la decisió ja presa pel Pp de pactar amb Vox el govern de l’Estat, com ha fet amb els governs de València i Balears. El que ens espera d’aquest pacte, si s’arribés a fer efectiu, és el que podem veure en les maneres del regidor de cultura de l’Ajuntament de Borriana (Castelló), la retirada de Cavall Fort i de tots els cavalls que s’hi puguin assemblar segons la manera peculiar de veure de la dreta i la ultra dreta.

   Davant d’aquesta possibilitat em resulta incomprensible la presa de posició d’Erc en les declaracions de Rufián sostenint que “si Feijóo guanya han de respectar el resultat i passar a l’oposició”. No m’acabo de  creure que ERC pugui facilitar amb la seva abstenció un govern de coalició Pp-Vox. ERC a favor del cavall de les mentides i contra el Cavall Fort? Seria la manera de tornar a convergir amb Junts en l’estratègia del com pitjor, millor?

   Per si de cas, Andreu Mas-Colell ja ha manifestat que ell ho té clar: “ Pel que fa a mi, ho tinc clar: una llista sobre la qual no pugui tenir la confiança absoluta que no barrarà el pas a un govern del PP-Vox no comptarà amb el meu vot”. I això després de constatar amb lucidesa la necessitat de votar i actuar amb intel.ligència, contràriament al que proposen alguns sobiranistes (referint-se, és clar, a  ERC):  “Sigui per convicció, sigui per la desgra­ciada espiral del “jo més”, ja hi ha algun partit sobiranista que no fa escarafalls a la possibilitat de, podent-ho evitar, permetre un govern PP-Vox. És la teoria de l’embat. Com més intolerable sigui el govern espanyol, més ens mobilitzarem. És cert, però és interessant constatar que el desig i l’anàlisi de PP-Vox és el mateix: també ells frissen per la confrontació. La busquen perquè saben que aquesta, com la del procés, seria tan desigual que, com aquella, acabaria malament per als interessos catalans. Potser llavors hi havia un grau d’incertesa, però ara ja no n’hi ha: els embats no trencaran el mur. Ho hem viscut i ho hem patit. Val més, doncs, votar i actuar amb intel·ligència”.