De les cartes a les trucades

  

  Fa quasi dos anys i mig, a finals de maig de 2017, el president Puigdemont i el president Rajoy es van intercanviar cartes. Deia la carta de Puigdemont: “creemos que ha llegado el momento imprescindible para que los dos gobiernos  se puedan sentar a la mesa a dialogar “, i a continuació li adjuntava l’acord del Govern de la Generalitat “mediante el cual se solicita al Gobierno español el inicio de negociaciones sobre los términos y las condiciones del referèndum”. És a dir, no hi havia més tema de negociació que no fosi referèndum. I contestava Rajoy: “mi voluntad de dialogar y de llegar a acuerdos con la Generalitat de Cataluña, como con cualquier otro gobierno autonòmico, es plena y sincera”, i a continuació  li feia notar que la proposta era una invitació a vulnerar el nucli de la Constitució espanyola advertint-lo de “la imposibilidad de que su Gobierno plantee tan grave amenaza a la convivencia y al orden constitucional”. És a dir, un replegament sobre la Constitució dissolent el problema català entre els de “cualquier otro gobierno autonómico” i sense mostrar la més mínima escletxa on buscar aquella “voluntad de dialogar y de llegar a acuerdos” sobre altres temes que no fossin el referèndum.

  En ambdós documents es feia evident el punt de partida hipòcrita de simular el que no es creia ni es volia, la voluntat de diàleg, i l’ús barroer de termes que haurien de ser sagrats per a un polític, “momento imprescindible para sentarse a la mesa para dialogar”, “voluntad plena y sincera de llegar a acuerdos”. Dos exercicis de funambulisme epistolar sobre el buit del diàleg creat prèviament amb menyspreu de les normes ètiques més elementals i del respecte degut a l’altre i als interessos dels ciutadans. Dos documents, pensava llavors,  que passarien a la història com dos monuments al propòsit  publicitat d’incomunicació política entre governs.

  Ara els protagonistes han canviat i el mitjà utilitzat per al mateix exercici de funambulisme i d’hipocresia política, també, però la incomunicació és la mateixa. Els Puigdemont i Rajoy són Torra i Sánchez i el mitjà són les trucades de telèfon. La tragèdia que s’endevinava en la lògica enverinada d’aquelles cartes, quan ja era evident que el procés havia optat per la celebració d’un referèndum en qualsevol circumstància, es tradueix en aquests moments en l’extensió d’una tragèdia més profunda, després dels fets d’octubre de 2017, el referèndum reprimit, la Dui fracassada, el 155, les acusacions, el judici i la condemna.

  Ara la hipocresia és també més profunda, perquè el telèfon es vol fer servir d’àncora de salvació per a un president de la Generalitat que ha perdut els papers, quan els carrers cremen i es mostra refractari a la condemna explícita de la violència dels grups radicals, i perquè per al president en funcions del govern espanyol el més important és  vetllar pels interessos electorals del proper 10N en un moment en què demostra que ha perdut la iniciativa i la voluntat d’encarar la qüestió catalana. Les trucades oportunistes no tenen resposta, però Sánchez hauria fet bé d’avançar-se a l’oportunisme de Torra cridant-lo a la Moncloa, o entrevistant-s’hi al palau de la Generalitat, sense rodes de premsa posteriors, senzillament per deixar clar que no pot iniciar-se cap diàleg ni negociació sense abans posar fi a les manifestacions de violència.

  Els catalans, independentistes o no, patim les conseqüències, des de fa massa temps, d’aquest buit d’autoritat. Autoritat no per imposar els respectius punts de vista sinó per entomar des de la responsabilitat institucional la gravetat del moment i senyalar algun camí de sortida, per fràgil i provisional que pugui semblar. Canvien els protagonistes però el buit d’autoritat continua, i és impossible de creure en aquests moments que en un futur més o menys immediat puguin trobar-se interlocutors capaços de concretar sortides.  

  El xoc de trens era això,  i la confrontació, anunciada solemnement pel president Torra amb voluntat de fer-la efectiva, i assumida de manera retòrica pel Parlament, no troba la resposta política adequada des de Madrid que ho ajorna tot a la solució prèvia d’un preformulat problema de convivència a Catalunya. El que per a Rajoy era un problema de llibertat a Catalunya, ha passat a ser un problema de convivència per a Sánchez. És veritat que la fractura política catalana crea tensions que deriven en dificultats per a la convivència, i que poden empitjorar, però l’apaivagament de la tensió ha de començar a partir de la iniciativa i les propostes  polítiques que vinguin del govern  central i del Congrés.