Compartir frustracions

  De l’emoció a la còlera passant per la frustració. Diria que aquest és l’itinerari que ha seguit el procés independentista. Una emoció madurada lentament des del 2012, adobada amb grans dosis d’il-lusions proporcionades per la promesa de la independència en divuit mesos, cultivada amb audàcia i temeritat pel camí decidit de la unilateralitat  després de les plebiscitàries del 2015, fins arribar a la tardor del 2017 amb la prova del referèndum i la Dui. Amb la reacció de l’Estat, l’empresonament i el judici dels líders del procés, entre la tardor del 2017 i la tardor del 2019, molts sectors independentistes i no independentistes hem viscut  amb una emoció continguda les seqüències del desenllaç fins arribar a la sentència.

 La sentència ha suposat un esclat. No es pot negar que les penes són severes, massa severes, abusives, per a un amplíssima majoria de catalans, molts dels quals no havíem entès ni aprovat la transformació de l’immobilisme polític en matèria penal,  mentre que per als partidaris de la independència, començant pel govern, no signifiquen sinó la confirmació d’un afany de venjança.

  Amb l’esclat de la sentència les emocions s’han modificat substancialment. De l’emoció positiva s’ha passat en alguns sectors de l’independentisme a la passió transformada en còlera, a la resposta irritada contra el veredicte de l’Estat. Amb els mitjans pacífics, es diu, no s’ha aconseguit res; ara es tracta d’aconseguir el mateix per l’acció directa, pacífica en principi però recorrent també als mètodes de la via insurreccional de manera programada i graduada en duració, extensió i intensitat.

  Les escenes d’aquestes últimes setmanes a les capitals, sobretot a Barcelona, són la clara  expressió de la mutació de les emocions en còlera. Els esclats de violència protagonitzats per una minoria reben mostres de comprensió, i fins d’adhesió, tant de part de les entitats independentistes com del mateix govern enredat en una surrealista dinàmica de confrontació amb la seva pròpia policia. Abans el món ens mirava, ara ens ha de continuar mirant perquè, segons diuen, els aldarulls fan visible a l’exterior el conflicte que viu Catalunya amb l’Estat.

  Però el que m’interessa preguntar és si el pas de les emocions positives a les expressions de còlera, aprofitades sens dubte per professionals de la revolta i de la insurrecció als carrers, no és conseqüència de la frustració viscuda des de dintre mateix del procés,  sobretot respecte del desenllaç final. No m’explico una resposta tan irritada, tanta còlera, sense una sensació de profunda frustració. Més que violents els joves de les escenes als carrers són joves frustrats, com també ho són els que els mostren comprensió o adhesió. Frustació que arrenca d’unes expectatives creades sense prou base des dels governs de la Generalitat i que en el cas dels joves es multiplica per la incertesa del futur que els espera.

   La frustració porta a la còlera, i amb la còlera no s’aconsegueix res, per més que pugui resultar explicable donada la concurrènia de factors que l’han desencadenada. A través de la passió, deia Montaigne, les coses es veuen més grans, com el cos a través de la boira. Més boira i més confusió és la que es crea quan des de la frustració es recorre a la còlera i a la violència col.lectiva per aconseguir qualsevol objectiu. Al final de l’assaig sobre la còlera Montaigne sintetitza els perills de la còlera quan és la passió la que parla, no nosaltres: “Diu Aristòtil que a vegades la còlera serveix d’arma per a la virtut i el valor. És versemblant. Tanmateix, aquells que no hi estan d’acord responen divertidament que és una arma d’un ús estrany, perquè, en efecte, agitem les altres armes però aquesta ens agita, la nostra mà no la guia, és ella la que guia la nostra mà. Ella ens té agafats, nosaltres no l’agafem”.

  D’altra banda, també els que no han participat de les emocions i les il.lusions creades pel procés viuen, moltes vegades en silenci, la seva part de frustració. Una frustració que no es transforma en còlera però que arrenca dels mateixos fets, tant de la incomprensió dels governs de l’Estat per encarar el problema com de la temeritat dels líders del procés que no han dubtat a conduir la població al caire de l’abisme, posant en risc permanent les institucions des de les quals governen. Una frustració que desemboca igualment en la constatació que l’única resposta que han rebut les  expectatives i les emocions d’una part important dels ciutadans només ha consistit en una duríssima sanció penal que barra la porta a la negociació per qui sap quant de temps.

  Les dues frustracions són impossibles de compartir quan una s’expressa a través de la còlera i la violència. Com també es fa impossibde de compartir la determinació de continuar per la via unilateral amb la creació artificiosa d’organismes (Consell per la República, Assemblea de càrrecs electes) que no tenen altre objectiu que el de reincidir en l’enfrontament permanent amb l’Estat, sense sortida possible i fent més profunda la frustració de tots.

  Potser hi ha una via per compartir, si més no en part, les dues frustracions si s’abandona la reacció colèrica: la d’un consens de mínims per abordar la situació dels presos, perquè puguin accedir almenys al tercer grau en un termini breu, i per explorar les bases que facin possible l’inici del diàleg a Catalunya i a Espanya després de les generals del 10N i de les autonòmiques. 

  Si no podem compartir res ens quedarem amb la sensació de viure les respectives frustracions en total soledat. Pot ser que d’aquí un temps tots  estiguem molt cansats  i tal volta pugui madurar llavors, encara que no ho busquem, aquella sensació de cansanci comú de què parla el filòsof Byung-Chul Han a la “Societat del cansament”  citant l’assaig de P. Handke sobre el mateix tema. Un cansament capaç de mirar i reconciliar, diferent del cansament en soledat “sense parla, sense mirada, que separa”. Aquest cansament “fonamental i profund” allibera dels lligams de la identitat, “obre un “entre” que és un espai d’amistat com in-diferència on res ni ningú domina ni té preponderància sobre els altres”. “Es tracta, diu Byung-Chul, d’un cansament que dona confiança en el món, mentre que el cansament del Jo en tant que cansament a soles és un cansament sense món, que aniquila el món “.