Fracàs i fracassos

   

 Pedro Sánchez ha endurit el discurs sobre la qüestió catalana per conveniència electoral i parla obertament de l’aplicació del 155 si és necessari. Ahir a Barcelona va moderar el to, potser amb més timidesa que decisió va tornar a parlar de la necessitat de construir ponts de diàleg.

  Però el que m’ha cridat més l’atenció de les reiterades apel-lacions de l‘últim Sánchez al problema català ha sigut la repetida qualificació del procés independentista com un fracàs, de  manera genèrica, sense distingir entre l’estratègia o la tàctica del procés, la ideologia subjacent i l’objectiu últim de la independència que  compta amb uns partits que el representen i que tenen els seus escons al Congrés i al Senat amb plena legalitat. Michael Ignatieff, líder del Partit Liberal del Canadà, en el seu llibre de memòria política “Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política”, parla de la presència del Bloc Quebequés a la Cambra de diputats del Canadà amb aquests termes :”S’ha de valorar una democràcia que atorga un espai en el Parlament a aquells que no desitgen formar part de país, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons representants dels seus votants. Em sentia orgullós, i encara ho estic, d’una Cambra democràtica que dona espai a un desacord tan radical però que així i tot manté la cortesia i el respecte”.

  No voldria pensar que Pedro Sánchez pugui adoptar respecte de l’independentisme català i dels seus representants una posició menys liberal que la del liberal Michael Ignatieff respecte del Bloc Quebequés. Tampoc no voldria ser ingenu i no veure que Sánchez passa un moment d’estretors i d’incertesa electoral que l’obliguen a quedar bé amb l’electorat espanyol i català més o menys hostil amb l’independentisme, si vol guanyar un espai prou ample que vagi del centre dreta al centre esquerra i que li possibiliti arribar a algun consens de mínims justament sobre la qüestió catalana. Però les formulacions massa aparatoses, i en aquest cas massa genèriques, sobre el fracàs de l’independentisme, poden passar factura o suposar un cost elevat a l’hora de començar un diàleg amb un mínim de realisme.

  Molts dels qui hem seguit el procés pas a pas, des de dintre i directament des de Catalunya, no ens hem estat de qualificar obertament de fracassat el procés i de criticar amb duresa les estratègies i les tàctiques seguides, i les flagrants il.legalitats comeses que ens han abocat a una situació global molt delicada des de tots punts de vista, començant per les institucions que ens representen com a catalans. Segurament que entre aquestes crítiques s’ha  escapat més d’una vegada la qualificació de l’independentisme com d’un moviment destinat al fracàs, projectant les circumstàncies concretes de desenvolupament del procés cap a un tot genèric de desqualificació de l’objectiu de la independència en si mateix. Però molts dels simples ciutadans que hem fet això no tenim responsabilitat de govern ni tindrem, com tindrà Sánchez, l’obligació d’encarar des del Govern de l’Estat una solució concreta que inclogui un mínim denominador comú entre totes les posicions legalment existents.

   Em preocuparia que el fracàs al que al.ludeix Sánchez fos deutor d’una posició que adopta d’entrada la lògica de distingir només entre èxit i fracàs, entre vencedors i vençuts, posició pètria entre els que defensen la política de blocs i que estan decidits a repetir els mateixos errors per demostrar d’una vegada de quin cantó està la visió correcta de la història. Diria que el procés ha fracassat però no que l’independentisme és un fracàs, i que per començar a parlar convé evitar d’entrada les desqualificacions genèriques. Sánchez hauria de ser més valent i reconèixer que tots hem fracassat, que la política ha sigut la gran perjudicada en aquest fracàs, que han fracassat l’estratègia, la tàctica i els instruments de la independència exprés promesa, i que també han fracassat els òrgans de govern de l’Estat aplicant la política de l’estruç orientada a una resposta exclusivament judicial. Qui estigui lliure d’alguna pedra del colossal fracàs de tots que aixequi la primera mà.

  En un article del passat mes de juny a la Vanguàrdia (“Definir el conflicte català”) Daniel Innerarity parlava de tres principis per definir el perímetre del conflicte i poder articular unes propostes que facilitin l’acord més que d’altres. En el primer principi proposava no partir d’entrada del marc mental que suposa  que les sobiranies són incompartibles o que el conflicte és només entre Catalunya i Espanya, menystenint la divisió al si de la societat catalana. “Proposo, deia Innerarity, que el punt de partida no siguin ni les formulacions constitucionals tancades ni uns drets l’existència dels quals no és incontestable sinó part precisament del que es discuteix”. No s’hauria de partir, doncs, de considerar que l’independentisme com a tal està abocat al fracàs des del punt de vista constitucional (el mateix TC ho ha desmentit), ni repetir que l’independentisme  és un fracàs com ha demostrat el procés. Tots hi guanyaríem si no ens féssim presoners de les formulacions radicals que deixem anar en determinats moments, i en particular si els qui tenen la responsabilitat de governar sabessin distingir entre fracàs i fracassos.