La Sentència

  

  Partint de la lectura detinguda de la Sentència del procés diria que s’hi pot veure una desqualificació frontal de les tesis de la fiscalia sobre la rebel.lió (i en conseqüència de la part substancial de la instrucció del magistrat Llarena unida a la decisió de la presó preventiva i a la suspensió dels drets de representació política) i una basculació cap a la sedició que en part compensa de forma contradictòria el  raonament de l’exclusió de la rebel.lió amb la consideració dels elements més greus d’aquest delicte per justificar la imposició de penes gravíssimes que no s’ajusten a la realitat dels fets provats tal com els exposa la mateixa Sentència. No cal ser massa perspicaç per suposar que l’equilibri que s’ha buscat per aconseguir la unanimitat, entre els que devien considerar l’existència de rebel.lió i els que potser hi veien només desobediència greu i malversació, o sedició tal vegada en grau de conspiració, ha abocat en uns anys de condemna que superen en alguns casos les penes previstes per a la rebel.lió en grau de conspiració. Això sí, deixant la porta oberta a una gestió política del dret penitenciari per possibilitar, si les circumstàncies del moment ho faciliten, l’accés dels condemnats a la situació de semillibertat amb la concessió del tercer grau.

 Subratllaria aquests aspectes:

  1.- No hi va haver rebel.lió. L’instructor Llarena i la fiscalia van construir un relat de conjunt del tot desajustat respecte de l’entitat dels fets i de la seva rellevància penal com a suposada rebel.lió. Aquest relat, que la Sentència desautoritza, va significar, però, l’abús de la presó preventiva (només cal recordar els arguments utilitzats durant la instrucció per constatar ara que eren del tot inadequats per mantenir-la) i la suspensió dels drets de representació que ara es veu improcedent perquè només era possible per rebel.lió però no per sedició.

  Els fets provats de la Sentència conclouen amb aquesta confirmació contundent: “Todos los acusados ahora objeto de enjuiciamiento eran conscientes de la manifiesta inviabilidad jurídica de un referéndum de autodeterminación que se presentaba como la vía para la construcción de la República de Cataluña. Sabían que la simple aprobación de enunciados jurídicos, en abierta contradicción con las reglas democráticas previstas para la reforma del texto constitucional, no podría conducir a un espacio de soberanía. Eran conocedores de que lo que se ofrecía a la ciudadanía catalana como el ejercicio legítimo del «derecho a decidir», no era sino el señuelo para una movilización que nunca desembocaría en la creación de un Estado soberano”.

  En l’apartat relatiu al judici de tipicitat dels fets s’exclou la rebel.lió (tot i sostenir que hi va haver elements de violència que no necessàriament ha de ser física) perquè en el tipus del delicte es requereix que aquesta sigui “instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermitjos, als fins que animen l’acció dels rebels”. La instrucció i la fiscalia presentaven el relat com un tot sense fissures, amb multitud de passos intermitjos, sense tenir en compte la funcionalitat instrumental de cada pas. Això és el que la Sentència desfà. Aquest element de funcionalitat resulta particularment rellevant en la sonsideració de la Sentència en senyalar que no és suficient crear un clima o escenari per forçar una negociació amb l’Estat, i que era manifesta la inviabilitat dels actes concebuts per fer realitat la independència promesa. L’Estat va mantenir en tot moment el control i els acusats n’eren perfectament conscients. La Sentencia rebla el clau amb aquesta constatació que no deixa de tenir un punt d’ironia: “Bastó una decisión del Tribunal Constitucional para despojar de inmediata ejecutividad a los instrumentos jurídicos que se pretendían hacer efectivos por los acusados. Y la conjura fue definitivamente abortada con la mera exhibición de unas páginas del Boletín Oficial del Estado que publicaban la aplicación del artículo 155 de la Constitución a la Comunidad Autónoma de Cataluña”.

  És a dir, que el Tribunal exclou la rebel.lió perquè veu del tot inadequats els instruments posats en joc pels acusats davant la fortalesa de l’Estat, i d’aquesta debilitat n’eren conscients els condemnats que buscaven negociar i no instaurar la independència. Es tractava d’una rebel.lió impossible per aconseguir els seus fins.

  2.- La inadequació de mitjans, la insuficiència manifesta de funcionalitat per al delicte de rebel.lió, que hauria de ser igualment contemplada per al delicte de sedició a l’hora de considerar l’existència o inexistència de lesió del bé jurídic protegit en aquest delicte, desapareix en el raonament de la sedició. El que era impossible per a la rebel.lió apareix com a real i efectiu en la sedició. En aquesta absència de raonament les penes es disparen aplicant la sedició amb la màxima severitat.

  Se’m fa molt difícil d’entendre jurídicament com en el judici de tipicitat d’uns mateixos fets la funcionaltat dels mateixos és entesa de manera tan radicalment diferent per excloure’ls de la rebel.lió i ajusta-los a la sedició. Segons la Sentència no era possible que els fets desemboquessin en rebel.lió davant la fortalesa de l’Estat, i en canvi tenien tota l’eficàcia per fer fracassar íntegrament l’aplicació de la llei i les disposicions judicials. La contradicció em sembla bastant evident.

  Partint de l’intent de configuració d’una legislació paral.lela amb les lleis de referèndun i de transitorietat, complementada amb les concentracions del 20/9 i la votació de l’1-0, la Sentència considera que es donaven tots els elements funcionalment suficients per a la lesió del bé jurídic protegit, un alçament tumultuari que va impedir per la força i fora de les vies legals l’aplicació de les lleis i les disposicions judicials.

  Ara bé, ni les concentracions del dia 20/9 ni les votacions del dia 1-O, amb els incidents d’oposició ciutadana i repressió policial, ni per descomptat les lleis de referèndum i de transitorietat, tenien la més mínima virtualitat funcional per fer ineficaces les resolucions del TC declarant nul.les aquelles lleis i nul.la la convocatòria i celebració del referèndum. Els actes d’oposició i de resistència a la policia podien ser més o menys eficaços com a simples actes obstructius a l’impediment del referèndum o dels escorcolls, peró no tenien cap eficàcia per a la validació del referèndum (declarat nul i reconegut com a tal) ni per a la invalidació dels escorcolls que de totes maneres es van realitzar amb la transcendència que demostra la mateixa investigació dels fets.

  En la ziga-zaga de la Sentència sembla com si el David i el Goliat dels fets s’haguessin invertit els papers, i el que no podia res per a una rebel.lió o va poder tot per a la sedició. És sorprenent aquesta disparitat de criteris essent així que el bé jurídic protegit en un i altre tipus de delicte estan íntimament relacionats com subratlla la mateixa Sentència. En el capítol de la sedició l’Estat ja no és fort i deixa de tenir el domini dels fets. Ha desaparegut  aquell “bastó una decisión del Tribunal Constitucional para despojar de inmediata ejecutividad a los instrumentos jurídicos que se pretendían hacer efectivos por los acusados”.

  Segueixo pensant que si la votació de l’1-O s’hagués desenvolupat com la del 9N, sense intervenció policial, la invalidació del TC hauria tingut exactament els mateixos efectes i la fortalesa de l’Estat, que no ha desaparegut mai, n’hauria sortit beneficiada. De la  mateixa manera que els acusats, com es reconeix per excloure la rebel.lió, eren conscients de  la ineficàcia dels seus actes per a una rebel.lió efectiva que portés a la independència, també ho eren de la teatralitat de les lleis de referèndum i transitorietat, així com de la teatralitat  del muntatge del dia 1-O buit d’eficàcia per les resolucions del TS. Tota les simulacions, i totes les querelles, s’haurien acabat si el president Puigdemont hagués convocat eleccions aquell fatídic 26/O.

  La inclinació a imposar la màxima severitat crida més l’atenció si es té en compte que segons l’article 548 del CP la provocació, la conspiració i la proposició per a la sedició tenen penes inferiors en un o dos graus. Els magistrats no s’han volgut aturar en aquest precepte, que hauria significat en últim terme una aplicació de penes molt inferiors a les imposades sense sortir del marc de la sedició. Com tampoc han volgut aplicar la pena del delicte de malversació, àmpliament fonamentat a la Sentència, excloent tant la rebel.lió com la sedició.

  3.- Tot i que la Sentència raona amb profunditat i extensió considerables tot el que es refereix a les al.legacions de les defenses sobre la vulneració de drets fonamentals, del resultat de la mateixa en surten clarament tocats el dret a la llibertat amb una presó preventiva que s’ha demostrat abusiva i el dret a la representació política quina suspensió abans de Sentència també s’ha demostrat improcedent.

  No voldria pensar que la imposició de penes tan severes ve justament condicionada per les decisions prèvies en la instrucció sobre la presó preventiva i el seu manteniment. Cridava l’atenció (i ara encara molt més) l’alarma dels relats de la querella inicial i de les disposicions de l’instructor sobre la presó preventiva a la llum de la teatralitat dels fets que posa en evidència la Sentència.Veurem què hi dirà el TEDH.

  Hem passat d’un teatre a un altre, de la comèdia a la tragèdia, i hauríem de deixar de pensar en el futur partint de les simulacions, les condemnes i les amenaces.