A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant. Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades. Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Marcel Proust va ser el teòric i el mestre indiscutible de la memòria involuntària . Així ho demostra la seva obra monumental, “A la recerca del temps perdut”, de set volums, escrita entre 1908 i 1922. En el primer llibre hi trobem el conegudíssim fragment de la magdalena i la tassa de te que li desvetlla el record de la tieta Léonie tots els matins del diumenge : “ ... en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa... I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la”. Sense haver-los buscat, d...
“Com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil per a qui vulgui entendre-ho, m’ha semblat més convenient encarar la realitat actual que no pas el que hom es pot imaginar. Molts han imaginat repúbliques i principats que ni s’han vist ni s’ha verificat que hagin existit mai. I hi ha tant diferència entre com es viu respecte de com s’ha de viure, que qui abandona el que fa per prendre el que hauria de fer-se va cap a la seva ruïna sense treure’n cap avantatge” (Nicolau Maquiavel, “El príncep”, Cap. XV). “En un país embogit per les faccions, sempre en poden quedar uns quants, generalment molt pocs, que conservin el seu judici no corromput per la infecció generalitzada. Moltes vegades no són més que individus solitaris, dispersos, sense cap influència i exclosos per la seva sinceritat de la confiança de les parts; encara que aquestes persones puguin ser les més sàvies, per aquest motiu resulten ser les més insignificants de la societat. Tota aquest...
Comentaris