Condemnats a entendre’s

   

    L’aportació més important de la iniciativa de Pedro Sánchez per formar govern consisteix, al meu parer, en apuntar a la superació de la vella i la nova política assenyalant espais possibles de complementarietat en els temes fonamentals de governació, encara que de moment aquesta possibilitat és molt probable que no s’acabi concretant en una entesa de govern. No serà ara, però em sembla que PSOE i Podemos estan condemnats a entendre’s en un futur més proper que llunyà. Segurament caic en la ingenuïtat i en l’excés d’optimisme, però penso que si no és ara l’entesa es pot produir després d’unes noves eleccions, o en una propera legislatura.

   I aquesta entesa, després d’acomplir-se les condicions que la facin realitzable, no serà fruit d’un mer càlcul d’interessos electorals (que també hi jugaran) sinó sobretot de la necessitat objectiva, i percebuda com a tal per totes dues bandes, de donar pas a una nova forma de fer política, de representar i de governar des de l’esquerra, però oberta al centre, després de l’experiència negativa, per totalitzadora i excloent, del govern del PP, i després d’assumir les limitacions pròpies de les posicions partidistes, tant les del PSOE, on la vella guàrdia pensa encara en termes de bipardisme i en interessos hereditaris per continuar exigint respecte a les formes tradicionals d’alternança governamental,  com si no s’hagués produït cap canvi significatiu amb la irrupció de Podemos i C’s, com les de Podemos, on les pretensions d’hegemonia substitutòria de l’esquerra i d’exclusió del centre xoquen contra les condicions de la realitat política concreta. Els resultats del 20D dibuixen un país orientat cap al centre-esquerra, amb una notable incidència dels requeriments independentistes i nacionalistes: 11.643.131 vots de PSOE+Podemos+IU-UpeC; 10.715.976 vots de PP+C’s; 1.383.257 vots independentistes de ERC+DL+EH Bildu i 301.585 vots de EAJ-PNV.

    C’s és ara per ara una incògnita. Tant de bo que la bandera de l’anticorrupció que tant predica l’acabés transformant en un partit realment diferent del PP per poder representar la dreta civilitzada que el país també necessita.

    Al PSOE alguns sectors s’estiren els cabells. Pensen, com va dir Felipe González, que no es pot tenir cap tracte, ni arribar a cap pacte, amb Podemos perquè és un moviment liquidacionista que persegueix la destrucció del marc democràtic de convivència. És incomprensible que la sagacitat política de González li permeti formular una incoherència com aquesta. De veritat pot creure que els 5.189.333 votants de Podemos pensen que el seu vot ha de servir per destruir el marc democràtic de convivència? Aquests sectors pensen també que el PSOE ha de continuar sent el partit de govern de l’esquerra que alterni amb el PP, i que recíprocament s’han de facilitar el govern quan els resultats representin, com ara, un fracàs per a les dues formacions.

    En realitat ni el PSOE pot continuar sent el partit hegemònic de l’esquerra, ni el seu electorat podria estar d’acord, majoritàriament, en què facilitar un altre govern del PP li pot ser convenient per assegurar un govern propi en un futur més o menys immediat. La diferència entre PSOE i Podemos va ser només de 1,36% el 20D, una diferència mínima, encara que la diferència en escons és força superior, per exigir el reconeixement com a partit únic vetebrador de les esquerres. Amb perspectiva històrica bé es podria dir que al PSOE li toca ara (a més de reformar-se en els seus quadres i en les seves formes polítiques) emprendre l’experiència d’haver de compartir els objectius d’una nova  esquerra, amb factors i objectius profundament renovats, amb Podemos i altres formacions del centre i de la perifèria estatal, i que en aquest camí es corregeix en una certa manera la injustícia històrica que el PC no pogués entrar en governs de coalició amb el PSOE durant la transició, ni posteriorment (com tampoc el PSUC a Catalunya). Tot sembla que ha der ser nou i diferent de cara al futur, però les lliçons del passat no es poden deixar de banda: a l’esquerra hi ha una altra visió més radical que la del PSOE, més jove, generacionalment molt més representativa i dinàmica,  que no es pot excloure de les tasques de govern.

    PSOE i Podemos estan condemnats a entendre’s. De l’enquesta d’ahir a El País es dedueix que una part molt important dels votants de Podemos (un 79%) són favorables a un govern amb el PSOE. No són perillosos cants de sirena, ni per al PSOE ni per a Podemos, sinó la constatació d’una necessitat sentida des dels sectors més dinàmics de l’esquerra. Passada l’hora dels fervors i les retòriques electorals, Podemos ha de demostrar que també és capaç de pactar. Haurà de baixar del món virtual de la xarxa al món de les concretes mediacions polítiques, limitades però necessàries. Haurà d’aprendre que una cosa és la propaganda i la protesta indignada i una altra la responsablitat de govern, o, com diu Innerarity, que una cosa és la lògica de l’expressió del descontentament en xarxa i una altra la lògica de les decisions per governar amb totes les intermediacions necessàries. Per continuar amb Innerarity, existir políticament vol dir perdre la virginitat i aprendre de les experiències. De res ja no serveix vantar-se de la inexperiència i de la novetat per la novetat. El desacord, en base a la defensa sistemàtica de les pròpies posicions i els prejudicis envers les altres formacions, és profundament conservador en política.

   Uns i altres hauran de cedir, i molt. Sense cessions no hi pot haver pacte. A l’empenta de l’instint democràtic de Podemos s’hi ha d’afegir la renovació i  vigorització de les institucions a la que poden i han de contribuir el centre polític i la dreta civilitzada. Molt probablement les forces ara es dispersaran, són massa tendres per acceptar un repte tan gran amb totes les seves conseqüències. Però hi són, i en un futur proper comprendran que s’han d’entendre.