Pujols en un paisatge devastador

  

 La citació de l’expresident Jordi Pujol i la seva muller Marta Ferrusola per declarar davant el Jutjat Central d’Instrucció nº 5 de l’Audiència Nacional el passat dia 10, obeeix a la següent consideració del jutge d’Instrucció José de la Mata que sintetitza els arguments de la interlocutòria del 30 de desembre de 2015, ratificats encara amb més contundència en la interlocutòria d’avui, acordant la mesura cautelar de retirada del passaport al fill gran Jordi Pujol Ferrusola en les mateixes diligències penals: 

  “Los hechos relatados, en lo que se refiere ahora a Jordi PUJOL SOLEY y Marta FERRUSOLA LLADÓS, podrían integrarse en el tipo de blanqueo de capitales continuado del art. 301 en relación con el art. 74,ambos CP.

- Como se ha indicado, los miembros de la familia PUJOL – FERRUSOLA han dispuesto de importantes cantidades de dinero a través de cuentas bancarias abiertas en Andorra, en  las que figuran como titulares cada uno de los hermanos y Marta FERRUSOLA LLADÓS, siendo Jordi PUJOL SOLEY beneficiario real último de otra de las cuentas.

- Los fondos se recibían en muchos casos en efectivo (dotándoles así de un primer nivel de opacidad) en cuentas abiertas en una jurisdicción extranjera, cuya existencia se ha negado reiteradamente y se ha tratado de mantener oculta.

- En el caso de PUJOL SOLEY, es titular real de los fondos existentes en la cuenta 63810, que fueron ingresados en "efectivo" y de los que dispuso hasta finales de 2010, con idéntica intención de ocultación, utilizando a persona interpuesta, y ocultando también su origen. Dicho patrimonio no consta que se justifique con los ingresos ordinarios que hubiere obtenido por razón del cargopúblico que ostentó durante 23 años, Presidente de la Generalitat de Cataluña.

- No consta negocio jurídico alguno que justifique esos incrementos patrimoniales. Al contrario, existen operaciones financieras anómalas y movimientos financieros que, por tratarse de efectivo, ponen de manifiesto operaciones extrañas a las prácticas comerciales ordinarias. Existen numerosos contratos aparentemente simulados, sin causa real, sin contenido y sin entregables contrastables, para justificar los ingresos de grandes cantidades de dinero. Se han facilitado explicaciones contradictorias y no justificadas de modo suficiente, ni argumental ni documentalmente. En definitiva, no existen negocios lícitos que justifiquen este incremento patrimonial o las transmisiones dinerarias.

- Muchas de las empresas que suscribieron tales contratos y que realizaron tales pagos directamente o mediante testaferros, tienen en común que han sido y son adjudicatarios de contratos de servicios y obras públicas.

- Existía una acuerdo entre las partes para atribuir a Jordi PUJOL FERRUSOLA el rol de gestor y distribuidor de los recursos entre los hermanos y su madre.

- Ha quedado acreditada la existencia de complejos entramados societarios en distintas jurisdicciones, manejados por testaferros, sin objeto social y actividad societaria aparente.

- Ha quedado evidenciada la apertura de cuentas corrientes sin finalidades comerciales o societarias aparentes en distintas jurisdicciones, muchas de ellas paraísos fiscales”.  

    En definitiva, l’instructor arriba a la conclusió merament indiciària, encara sota investigació i pendent de ser qualificada, de l‘existència dels elements bàsics que apunten a un patró de comportament reiterat durant anys pels membres de la família. Per aquesta raó, també, es va produir l’acumulació de les diligències obertes a rel de la confessió del president Pujol el juliol de 2015 a les diligències de l’Audiència Nacional. Podríem estar davant un entramat familiar de blanqueig de capitals, de quanties molt importants, en el que el rol de gestió encomanat al fill gran hagués beneficiat els interessos de tots el membres, i que es va prolongar durant anys.

   Preferiria mil vegades creure que aquest paisatge devastador per a l’honorabilitat del president i de les institucions que representava és un paisatge fictici, inventat, i que l’única realitat és la que va exposar en la seva confessió, és a dir, l’existència d’un llegat del seu pare del que no es va voler fer càrrec durant molts anys en un compte andorrà, que es va anar rendibilitzant, quina administració va anar a càrrec del fill gran, desconeixent qualsevol altra actuació dels fills que pugui explicar l’obertura d’altres comptes amb quantitats milionàries a Andorra mateix, i en altres paradisos fiscals, i els transvasaments sistemàtics de quantitats entre elles. Voldria creure, també,  que aquest entramat, del que el president n’hauria estat més víctima que actor en qualsevol grau, no tindria res a veure amb el modus operandi de les comissions del famós 3% que s’estan investigant en altres diligències penals. Voldria creure que aquest patró de comportament no ha estat el patró que han utilizat algunes forces polítiques del meu país per afavorir els interessos partidistes, i encara menys per beneficiar l’afany de poder i i l’ànim il.limitat de lucre de persones, famílies i elits.

    Però aquest desig xoca d’entrada, per més que vulgui respectar la presumpció d’innocència, amb el vel d’ignorància que el mateix president va voler córrer sobre els fets amb la seva confessió, i en la posterior compareixença davant la comissió anticorrupció del Parlament. No va poder (o no voler) aclarir amb arguments convincents què hi havia de veritat a l’altra banda del vel. I ara haurem d’esperar el resultat de l’enjudiciament d’uns fets que a tots ens avergonyeixen davant d’un tribunal tingut per molts com un tribunal estranger i hostil.

    Pena i ràbia és el que podem sentir en un paisatge tan devastador. La ferida podria passar de la persona al partit i a la família, i del partit al model de societat que es va voler configurar per “construir Catalunya”. Vulguem o no, és una ferida oberta al cor de tot el catalanisme, nacionalista o no, per acció o per omissió de molts dels protagonistes polítics, empresarials, econòmics, jurídics, culturals i mediàtics a la Catalunya dels últims trenta-cinc anys. Una ferida de la que difícilment ens guarirem, en aquest o en qualsevol altre Estat.