Aquestes mans
No trobaria un gest més noble i més valent
que el gest d’aquesta mà dignament aferrada
al clos d’una altra mà que l’estreny fermament,
amb els dits que esgarrapen la tristor del paisatge
i les hores d’angoixa d’un exili cruent,
amb els ulls envellits pel dolor i l’esperança,
més enllà de l’horror encalçant el vell temps,
més a prop d’un potser amb més pors que certeses.
Tracen les mans rugoses el camí més segur
per treure’ns de l’exili que tots portem a sobre,
el camí més antic i amb més recorregut
entre l’aspre
palmell i el puny reclòs i jove,
el gest prement amb força per salvar la tendresa
que uneix generacions malgrat totes les guerres.
C.A.
Comentaris