Mas, un de més




Ni era una comissió
d’entesos de bona fe,
ni era investigació
que ens pogués demostrar res.
Tot ve dels temps dels Pujol,
de tants anys dient que sí,
de fer cara de mussol
com qui no les veu venir.
I a fe de déu que vingueren
els millets amb comissions,
hostes experts que aprengueren
munyir els càrrecs amb milions.

A la nostra Dinamarca
s’ensumaven les olors
de quelcom de putrefacte
que es podria en els racons
Però tot era a fi de bé:
als amics la recompensa
i als clients la bona fe
de creure que tot compensa.
En aquesta Dinamarca
Mas només és un de més
(si fem  cas d’allò que esmenta):
ha pogut sentir la flaire
pujant del dret i el revés,
ha vist l’estany ple de femta
i els amics coberts de ronya,
però no li ha quedat empremta
ni n’ha de sentir vergonya.

Som un país ben estrany,
un dia som paranoics,
víctimes del propi engany,
i a l’endemà uns esquizoides
que muntem l’aparador
per mostrar-nos de perfil,
a veure qui ho fa millor
i qui va penjat d’un fil.

Tot el fil d’aquesta història
el  fa córrer el rei Junqueras
que tant ens predica glòries
com ens treu de polleguera.
Això sí:
ell no va a comissió
per  no sentir la pudor. 

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat