Mas, un de més

Ni era una comissió

d’entesos de bona fe,

ni era investigació

que ens pogués demostrar res.

Tot ve dels temps dels Pujol,

de tants anys dient que sí,

de fer cara de mussol

com qui no les veu venir.

I a fe de déu que vingueren

els millets amb comissions,

hostes experts que aprengueren

munyir els càrrecs amb milions.

A la nostra Dinamarca

s’ensumaven les olors

de quelcom de putrefacte

que es podria en els racons

Però tot era a fi de bé:

als amics la recompensa

i als clients la bona fe

de creure que tot compensa.

En aquesta Dinamarca

Mas només és un de més

(si fem  cas d’allò que esmenta):

ha pogut sentir la flaire

pujant del dret i el revés,

ha vist l’estany ple de femta

i els amics coberts de ronya,

però no li ha quedat empremta

ni n’ha de sentir vergonya.

Som un país ben estrany,

un dia som paranoics,

víctimes del propi engany,

i a l’endemà uns esquizoides

que muntem l’aparador

per mostrar-nos de perfil,

a veure qui ho fa millor

i qui va penjat d’un fil.

Tot el fil d’aquesta història

el  fa córrer el rei Junqueras

que tant ens predica glòries

com ens treu de polleguera.

Això sí:

ell no va a comissió

per  no sentir la pudor. 

C.A.